dijous, 4 de juliol de 2013

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 4/7/2013

"Ball dels espies", a Raíces (1976)
Som-hi amb la  darrera escopofília del curs. L'acomiadem amb una joieta ben rara: un vídeo que vaig comprar a unes rebaixes fa un fotimé d'anys i que correspon a un programa de televisió que ni està reeditat ni ningú ha penjat a la xarxa. El programa es deia RAÍCES i era una cosa de divulgació de cultura popular i tradicional que feien a Televisió Espanyola cap allà mitjans dels 70 del segle passat. El portava un home que es deia MANUEL GARRIDO PALACIOS. Us posaré un programa que van fer dedicar al BALL DELS ESPIES, una tradició més aviat surrealista, ben estranya, que encara fan a Biar, al País Valencià. El que veurem correspon a l'edició del 1976.
                                                       
Estem repassant coses del documentalista cubà SANTIAGO ÁLVAREZ. Dijous un proposo un fragment d'un llarg metratge que es diu DE AMÉRICA SOY HIJO... Y A ELLA ME DEBO (1972), que són paraules que escriu José Martí a la seva història carta de comiat a Fausto Teodoro de Aldrey, el 1881, abans de haver d'abandonar Veneçuela. Ja sabeu: "Los ideales enérgicos y las consagraciones fervientes no se merman en un ánimo sincero por las contrariedades de la vida. De la América soy hijo: a ella me debo".

M'agradaria que reconeguessin el mèrit enorme que va tenir en JUAN SEBASTIÁN BOLLAIN a l'hora de pensar i fer pensar per mitjà d'imatges que era Sevilla i, més enllà encara, què és una ciutat. Bollain era arquitecte, urbanista i a estones mortes feia curts en Super 8 d'una lucidesa total. I vigents cent per cent, tot i que són dels anys 70 del segle passat la majoria. Una mostra seria aquest LA CIUDAD ES EL RECUERDO (1976).

Ha estat en Marco Stanchieri que m'ha posat sobre la pista d'aquest documental sobre el cantant italià FABRIZIO DE ANDRÉ, que va morir el 1999 després de deixar un legat intel·lectual impressionant. És un vídeo que va amb el pack de cds. DENTRO FABER i que es titula L'ANARCHIA. És del 2011 i és un recull d'actuacions en directe i declaracions seves, algunes de ben maques. A veure si convenço en Marco per a que triï i presenti algunes.

Qui més o qui menys ha vist el gran clàssic de JOHN FORD, STAGECOACH (1939). Es més que res per a que repareu en el moment que apareix i canta un tema la gran ELVIRA RÍOS, una de les grans cantants mexicanes, que va popularitzar algun dels boleros més famosos d'Agustín Lara, com ara "Ausencia" o "Noche de ronda". Aquí canta sencera una de les seves cançons més maques, "En mi soledad".

Ja n'hem vist algun dels esquetxos d'aquesta cosa que es titula MOVIE 43 (2013) i que és una mena d'antologia de la comèdia negra nord-americana actual. Ha estat denigrada per la crítica, però a mi m'agrada. Us proposo que gaudim plegats d'una altra d'aquestes astracanades. Reconeixereu que la de la darrera sessió era bona. Ara li toca el torn a la que es diu HOMESCHOOLED, dirigida WILL GRAHAM.

M'entusiasma TAKESHI KITANO, però si hagués de triar una pel·lícula seva com a predilecta seria sens dubte SONATINE (1993), una de les seves tres pelis yakuza. Us n'oferiré algunes proves de per què, una d'elles és la música de JOE HISAISHI. Hi ha alguna cosa d'elemental en aqueta peli, de bàsica i al mateix profunda i complexa. No sé com explicar-ho, però em fascina.

Se'ns ha mort RICHARD MATHESON. Gran. Mira que n'hem passat coses seves al llarg d'aquest deu anys d'escopofílies. M'agradaria retre-li homenatge a ell i fer-ho amb un alguna seqüència d'una pel·lícula de la que va escriure el guió, adaptant un conte d'Edgar Allan Poe i que ens permet, de pas, presentar-li els respectes a altres dos monstres: el director ROGER CORMAN –del que sempre s'ha dit que és el pare del cinema independent noradmericà, el que no és del tot exacte– i l'actor VINCENT PRICE. La peli és PIT AND THE PENDULUM, aquí "El péndulo de la muerte". Del 1961.

Trobo que PAUL THOMAS ANDERSON ha estat un des directors actuals que més ha sabut crear un univers visual propi. N'és una prova la seva darrera pel·lícula, THE MASTER, de l'any passat, que parla d'en Lancaster Dodd, el fundador de l'Església de la Cienciologia. Però això és el de menys. El que importa són el grapat d'imatges potents que conté i les magistrals interpretacions de SEYMOUR HOFFMAN i de JOAQUIN PHOENYX.

Una de les seqüències que més em va impressionar de jove va ser aquella de "La ciociara" en la que Eleanora Brown, fent d'una nena de tretze anys filla se Sofia Loren, és violada per uns soldats àrabs a un església en runes. També penso en la imatge de les mares oferint per diners a les tropes mores a "La pelle", basada en la novel·la de Kurzio Malaparte.  Totes dues històries parlen de les atrocitats sexuals –s'entén que hi haurien d'altra mena– de les tropes colonials que van envair Itàlia a la segona guerra mundial, enquadrades a la legió estrangera francesa. Van ser milers d'àrabs i negres que van combatre contra els alemanys i italians i que sempre han aparegut com una mena de personatges sense personalitat pròpia, sovint fent de carn de canó i representats com entregats a tota mena de pillatges i abusos als indrets per on passaven. El 2006 es va estrenar una pel·lícula que parlava d'ells, INDIGÈNES, de l'algerià RACHID BOUCHAREB.
El tema no és sols el del seu sacrifici i el paper que els hi va tocar jugar com paradoxals "alliberadors" dels seus dominadors colonials, sinó també del tracte discriminatori que van patir en tot moment, fins i tot després de la guerra, quan van rebre pensions inferiors a les que tenien assignats els soldats francesos que havien combatut al seu costat a les mateixes unitats, pensiones que després de la independència d'Algèria, i com a revenja, van deixar de cobrar. L'Alberto López m'explica que hi ha un partit polític a França que està per aquest tema: el Parti des Indigènes de la France, indigenes-republique.fr.
Un tema interessant aquest, que m'ha fet pensar quan algú es decidirà a fer una cosa similar en relació a les tropes mores que van tenir la mala sort històrica de combatre a la guerra d'Espanya al bàndol dels vencedors. Penseu en tot el que s'ha dit i hem dit de les barbaritats que atribuïm a "los moros que trajo Franco", com diu la cançó. En el fons, és pur racisme, ho sabem. Perquè, quin era el seu punt de vista? Qui eren, què pensaven, què sentien, d'on venien? No recordo pel·lícules que intentin adoptar el seu punt de vista o si més no ens hi acostin d'una manera més respectuosa i objectiva. Bé, hi ha una excepció: "Romancero marroquí", començada per un gran director republicà, Carlos Velo, i finalment estrenada el 1939 amb el muntatge profranquista d'Enrique Domínguez Rodiño. A la propera sessió, després de l'estiu, us en passo un tros.  
Parlant d'aquest tema, l'Alberto López m'ha fet notar la seva connexió amb un altre: el de les pensions que el govern espanyol paga des de fa dècades als soldats sahrauís que van estar enrolats a les unitats de Tropas Nómadas y a la  Policia Territorial. De fet, aquestes pensions juguen un paper clau dins l'economia dels campaments de Tinduf. També m'ha explicat que està sobre la pista del darrer sobrevivent dels soldats sahrauís que van combatre amb l'exèrcit de Franco, un home que sembla que després va acabar enrolant-se a la División Azul i combatent a les estepa russes, la qual cosa no deixa de tenir la seva conya pensant de on venia.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch