diumenge, 23 de juny de 2013

"La fi de les fogueres y la mort de la canalla", paraules dites a La Xarxa el 22/6/13


Moment de l'encesa de la foguera del meu barri, Fort Pienc, a l cruïlla Casp/Lepant/Ribes.
L'encén la Flama del Canigó, que porten els nens del CP. Roser. La foto és del 201'0.
LA FI DE LES FOGUERES I LA MORT DE LA CANALLA
Manuel Delgado

No fa pas tant –uns vint anys més o menys– que Barcelona era, la nit del solstici de primavera, un mar de fumeres i focs. Era a cada cantonada, cada cent metres que s'aixecava una foguera que havia estat aixecada per la quitxalla del barri, per la qual la nit de Sant Joan era la seva nit, la nit en la que, per unes hores, els carrers eren més seus que mai, perquè el carrer, fins i tot d'ordinari, ja era seu, és a dir nostre, quan érem petits.

Ara la cosa ha canviat, està clar. D'ací ben poc, quan arribi la nit més curta de l'any, sols unes quantes fogueres s'encendran, bàsicament resultat d'iniciatives mig institucionals a càrrec d'associacions de veïns. Hi haurà barris a la ciutat on no s'encendra cap foguera. La majoria.

Una de les causes, sens dubte, és la pressió d'unes autoritats municipals que mai han dissimulat fins quin punt detesten una festa com aquesta, que ni entenen, ni controlen, en la que centenars de milers de persones es llencen al carrer, segurament temoroses de la vella maledicció que amenaça aquells que gosin passar la nit solsticial sota sostre, foscament i meravellosament obligats a sortir a la intempèrie.

Ara bé, si l'odi i l'aversió que els nostres mandataris tenen vers qualsevol expressió d'espontaneïtat no degudament controlada i patrocinada és una raó de l'agonia dels focs de Sant Joan , no ens enganyem, aquesta no és la principal. La causa fonamental és la desaparició d'aquella autentica institució social que era la canalla, és a dir les organitzacions infantils sorgides als carrers, a les places i sobre tot als descampats de la ciutat. En Serrat té una cançó preciosa que en parla del que era pels xaves de barri la nit aquesta. La cançó es titula "Per Sant Joan". Sisplau, busqueu-la i sentiu-la, i entendreu què és el que us vull dir.

És això el que s'ha extingit. I la culpa l'ha tingut l'aquarterament de que hem fet víctima a la infància, condemnada ara a passar-se el seu temps lliure a classes de piano o de taekwondo, o jugant amb la nintendo o degudament monitoritzats per monitors als esplais, que estan bé, però que no son ni seran mai aquell espai de llibertat que era el carrer.

Ara bé, no siguem pessimistes. És veritat que hem perdut la quitxalla i que l'hem negat als nens en bona mesura el dret a la ciutat, però la venjança no s'ha fet esperar. Fenòmens com el botellon, per exemple, no fan sinó expressar aquesta revenja de nens que deixen de ser nens i que, convertits en adolescents i en joves, reprenen aquells espais públics que els hi havien estat negats de més petits.


Aquesta poètica venjança també ens la trobarem aquesta nit de Sant Joan. Al vespres, quan es faci fosc, milers de joves envairan en massa les platges de la ciutat i encendran un munió de petites fogueres, en una tradició nova, que molt no saben que sols té uns quants anys, els mateixos que fa que s'acabaren les fogueres de barri que encenien els nens i que ells no van encendre.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch