dimarts, 2 d’abril de 2013

Sobre el menyspreu de l'Església catalana envers la religiositat popular andalusa a Catalunya. Els casos de les processons de Setmana Santa de Pineda de Mar, Mataró i La Mina el 1987


En relació amb diversos comentaris sobre l'entrada relativa a la sortida de camp amb la classe per assistir a la processó de Los 15+1, em permeto recordar un seguit d'esdeveniments sobre els que vaig fixar la meva atenció a finals de la dècada de 1980, quan estava preparant la meva tesina. Tingueren a veure amb com la confrontació entre una expressió de cultura popular catalano-andalusa com la de la Setmana Santa de l'Hospitalet de Llobregat–de la que, per cert, em va cabre l'honor de llegir el pregó el 1991– és una manifestació més del rebuig que ha experimentat sempre la dreta nacionalista catalana, tan vinculada sempre a l'Església catòlica.

La manera com la institució eclesial catalana s'ha desacreditat el suposat ritualisme andalús ha tingut expressions de tensió, que de vegades han desembocat en problemes d'ordre públic. Encara conservo retalls de premsa del que va passar, per exemple, a Pineda de Mar, a la seva barriada de majoria andalusa del Poble Nou. Allà una confraria organitzava una modesta processó de Divendres Sant amb dos passos: el de Nuestra Señora de los Dolores i la del Cristo Yaciente. En l'edició de 1987, el Bisbe de Girona, Jaume Camprodon, va decidir desvincular a la parròquia del barri, la de Sant Joan Baptista, de la processó, negant-se a facilitar l'església per a la cerimònia i enviant a dos sacerdots conciliars que es van negar a participar en els actes i encara van augmentar més el mal ambient al poble. El confrare i regidor socialista Manuel Rebollo va declarar a la premsa que "les altes jerarquies eclesials no poden digerir que un barri on la majoria són immigrants expressi la seva extraordinari amor a la fe amb una processó en què es canten saetas. No volen que els emigrants tinguem la nostra pròpia cultura. Els cau com una puntada" (a El País, 16 d'abril de 1987).

Així va ser que la processó no va poder sortir de l'Església, com cada any, sinó que va haver de fer-ho d'un magatzem de ferralla. Les imatges, que el Bisbe havia anomenat "aquests ninots", no eren reconegudes com sagrades, per molt que els confrares conserven un vídeo de la benedicció. En principi, i com cada any, la processó havia de ser custodiades durant el trajecte per un piquet de la Guàrdia Civil. Hi va assistir, també com cada any, l'alcalde Josep Aragonés, elegit en una llista conservadora. Però l'alcalde va desaparèixer i els membres de la Guàrdia Civil van demostrar ser-hi per guardar altres coses, en el moment en què, finalitzada la processó, els assistents es van entestar en introduir com fora dels passos a l'església, que havia estat tancada amb pany i clau . Es va produir llavors un considerable tumult a les portes del temple, quan els natzarens, portants i el públic en general, entre increpacions als capellans de "pistolers", van intentar enderrocar les portes, episodi que va acabar saldant amb diversos contusionats (cf. El País, Barcelona , 19 d'abril de 1987).

Els problemes d'aquest tipus han estat constants. Al barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs i de majoria gitana, s'organitza cada any una processó que va néixer espontàniament de la voluntat dels veïns. L'oranitza la Cofradía de la Santa Cruz. Aquell 1987 la posició del rector de la barriada va ser, i va continuar sent anys posteriors, la de negar-se a que els humils passos entressin i surtissin del temple, adduint que es tractava de gent que "mai vénen per la parròquia" (La Vanguardia, 20 de març de 1988).

A Mataró, aquell mateix Divendres Sant de 1987 s'havia plantejat idèntic problema. Si a Pineda de Mar la Virgen de los Dolores va sortir d'un magatzem de ferralla, aquí ho va fer d'un garatge de tractors, i tampoc es va poder comptar amb la presència de sacerdots. Des de 1968 no s'havia fet la processó i dels quinze passos amb que llavors es comptava només es va poder disposar dels quatre que eren de propietat particular, ja que la parròquia es va negar a cedir els que custodiava. L'Arquebisbe de Mataró es va pronunciar afirmant que allò era "un acte intrínsecament privat" i que "com a Església, no podem assumir la processó". Després va afegir que no criticava a qui assistissin i que, fins i tot, "si es consolidava podríem reconsiderar la nostra postura d'oposició" (a El País, 29 de març de 1987). Un rector mataroní, interrogat sobre l'actitud de l'Església local, s'atrevia a dir l'any següent: "La processó? No existeix. No sabem res. A més no és una processó, és una acte religiós i prou ... No els veus mai a l'església ... Si almenys acudissin als oficis de Setmana Santa. Però ni això "(a La Vanguardia, 20 de març de 1988).

Paradoxalment, les comitives que organitzaven per aquella les confraries de Nuestro Padre del Gran Poder y de María Santísima de la Esperanza Macarena per les Rambles de Barcelona, ​​des de fa ja trenta-sis anys, són les que tenen un major suport per part de les autoritats polítiques i eclesials nacionalistes. El mateix Jordi Pujol nomenat Hermano Mayor de la Real Hermandad de Nazarenos y la seva dona, Marta Ferrusola, com Camarera Mayor de la Virgen, han assistit en diferents edicions a l'acte, i en l'edició de 1995 les imatges van ser rebudes a la Catedral pel propi Arquebisbe de la ciutat, Ricard Maria Carles.

[La fotografia és de la processó de la Virgen de la Soledad d'enguany al barri de Llefià a Badalona. És de Silvia Llamas i està pressa de lavanguardia.com]


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch