dimecres, 3 d’abril de 2013

La policia ha mort un dels nostres. Elogi del senglar urbà i proposta de tòtem



Com sabeu, un porc senglar va morir ahir al vespre com sols dir-se "en estranyes circumstàncies". El va abatre un mosso d'esquadra a trets de pistola a la cruïlla Numància-Tarragona, és a dir davant l'estació de Sants, en un incident en el que va resultar ferit un altre mosso per culpa d'un dispar mal apuntat.

La qüestió no té res d'anecdòtica. El fet que una bestia salvatge visqui tant a prop nostre, en un parc metropolità, i que visiti de manera regular la porta de les nostres llars ja és de per si un petit miracle que ens ha de fer pensar en les paradoxes que provoca de vegades la vida urbana, permetent aquesta metàfora perfecte del làbil dels límits entre natura i cultura i, més en concret, entre salvatge i domesticat. Una metàfora també sobre tot de nosaltres mateixos, de tots aquells i aquelles que ens sentim solidaris amb aquests animals perquè volem creure que també en nosaltres resta alguna cosa bàrbara i elemental,  i que el problema rau en que, com ells, al capdavall hem de fer-nos passar per "civilitzats" perquè alguna cosa s'ha de menjar.

Que una d'aquestes feres ferotges –con la de la cançó de l'Ovidi– hagi arribat al cor de la ciutat també és una metàfora. Ella és l'avançada i ens anuncia: "Ja som aquí;  no hem vingut a visitar-vos, sinó a buscar-vos i portar-vos de retorn; hem arribat a rescatar-vos de la merda de vida que porteu; a excitar les vostres ganes d'assilvestrar-vos el dia menys pensat i sense avisar; a que torneu amb nosaltres al bosc que tant enyoreu, perquè és la vostra veritable llar".

Per això també la mort d'aquest animal –avantguarda d'una invasió que ens espera i que esperem– és una metàfora trista i ben literal de com temem les nostres autoritats no que ens aneguin bestioles selvàtiques, sinó que nosaltres mateixos ens hi tornem. Perquè saben o sospiten que en realitat tots/es som senglars. Que el responsable de l'assassinat –perquè el senglar mort no és que fos un humà; és que era un príncep: la Bèstia del conte– hagi estat un membre de la policia de la Generalitat de Catalunya també és una al.legoria perfecte d'un sistema polític, social i econòmic que odia la independència i la gossadia que aquell animal encarnava.

Segurament no sabrem mai que és el que ha passat aquesta nit. No és la primera vegada que els porcs senglars apareixen pels carrers de la ciutat. Fins ara el que s'havia fet és avisar a especialistes, que disparaven dards als animals per a dormir-los i els tornaven a la serra o els mataven en condicions. Quan fa no gaire una manada sencera es va plantar a les portes de la Reina, a un pas de Lesseps, la Guàrdia Urbana va tenir la paciència d'anar empenyent-la cap a Collserola durant hores. La mort d'una peça de caça major com aquesta pot ser pertinent a mans de caçadors experts amb armes adequades, com poden ser escopetes o fins i tot fletxes. Però matar un senglar a trets de pistola al mig de la ciutat...! No m'és difícil imaginar-me l'escena d'un cotxe patrulla de mossos que es troba amb un senglar i decideix liquidar-lo de qualsevol manera, com si fos un gos rabiós i qui sap si mig per diversió. El resultat és el nyap que hem vist, un nyap tràgic per l'animal, que a punt ha estat de resultar-ho també per un dels policies i qui sap si per algú que passava per allà. I no sols per les bales, sinó per la reacció d'un animal ferit per un arma que no és que sigui precisament de caça. El conseller Espadaler acaba de declarar que els senglars no són un problema menor per Barcelona; jo crec que el que no és un problema menor, sinó de ben gros per la ciutat i pel país, són alguns mossos d'esquadra i un govern com el que tenim..

Tot i que.... I si la versió oficial fos falsa? Algú ha vist les restes de la víctima? I si el dispar que va rebre un dels mossos no fos una errada? I si el mosso que va disparar va encertar el tret i hagués ferit al senglar..., al genoll? En d'altres paraules, perquè no imaginar-vos que el que va passar és que un dels dos policies del cotxe patrulla –que era un dels nostres sense saber-ho– s'hagués convertit de sobte en senglar i hagués atacat el seu company, que no va tenir més remei que defensar-se i repel.lir l'atac amb la seva pistola? Si hi ha homes-llop, perquè no suposar que també poder haver homes-senglar, fins i tot mossos-senglar?

Reconec que em fascinen aquestes bèsties. He passat i passo llargues estones esperant-les més que buscant-les al bosc. És cosa de  trobar un punt qualsevol de la serra de Collserola, introduir-se al bosc, apostar-se a una clariana i romandre quiet fins que apareguin. Tard o d'hora surten d'entre l'espessor i la foscor, s'aturen davant teu i se't queden mirant fixament, tranquils i altius, com si et saludessin sabent que ets un dels seus. Després desapareixen igual que han aparegut: majestuosos, superbament  indiferents.

Barcelona necessita un tòtem. Si més no la Barcelona salvatge, la que no entén que hi ha de dolent en que les ciutats siguin una jungla. Per no oblidar-ho, caldria fer i distribuir insígnies i estendards, banderes i fulards, amb la silueta d'un porc senglar, convertit per a nosaltres, com per els pobles salvatges -és a dir lliures-, en símbol de la ciutat que resisteix i que es proclama, de tant en tant, furiosa i digne quan l'ataquen. De fet, ja hi ha precedents: la d'aquell grup de veïns de La Floresta que baixaren a les manifestacions del 15M amb una pancarta amb un senglar dibuixat, simbol de la seva identitat de barri feréstec.

I si cal matar-los, fem-ho com correspon matar un animal diví, un deu; amb ritual i respecte, i demanant-li perdó. Després, menjaríem les seves carns en grans o petits festins ciutadans per a que l'animal caçat ens infongués la seva força, el seu orgull i, per sobre de tot, el seu amor per la llibertat.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch