diumenge, 14 d’abril de 2013

El poder dels sistemes lògics de denotació. Les classificacions primitives. Antropologia religiosa. Classe del 4/4/13


Vàrem repassar a classe el text "Sobre algunas formas primitivas de clasificación", de Durkheim i Mauss, on es pot apreciar el lloc que en els teòrics de l'Année Sociologique van ocupar les qüestions relatives a la construcció lògica i inconscient de la realitat ia les lleis subjacents que determinen l'apropiació intel. lectual d'un univers socialment determinat.

L'assumpte específic d'aquest article –que signen significativament Dukheim i Marcel Mauss– és el del fenomen del totemisme, que Durkheim considerava com el prototip més elemental de religió a la qual es podia accedir empíricament. Però, al marge de sostenir que el totemisme era la modalitat més senzilla que podia adoptar la immanència de la comunitat, Durkheim va pretendre abans arribar a la demostració que les categories lògiques mitjançant les quals l'ésser humà ordenava l'univers sencer a través de la taxonomia totèmica eren categories socials i establien un nexe que associava, mitjançant correlacions conceptuals, a la societat amb el cosmos.

Per això, descrivia el sistema totèmic australià com una organització categorial que distribuïa entre els humans i entre les unitats socials en què s'agrupaven noms corresponents a coses naturals, com ara plantes i animals, però també punts cardinals o esdeveniments meteorològics. A aquests objectes de la natura els era assignada una complicada trama de prescripcions i tabús que els vinculaven místicament als seus homòlegs en la societat, i al revés.

D'aquesta manera, el mateix enreixat que compartimentava la societat en diferents agrupacions-clans, meitats, fratries-, unides entre si per el mateix que les separava, projectava les seves pròpies divisions i nusos a la globalitat de l'univers.

Com estic insistint a dir-vos a classe, de Durkheim es pot afirmar que, com Mauss, es va detenir a la vora dels seus millors descobriments, com si fer un pas més li hagués produït una mena de vertigen , o si hagués preferit deixar als seus deixebles i continuadors la responsabilitat d'avançar sobre els seus passos. La qüestió remet a les dificultats -absolutament conscients, d'altra banda- que Durkheim i Mauss van experimentar amb vista a elaborar una auditoria que transcendís la interpretació funcionalista dels fets que descrivien i que fos capaç d'establir per a ells una clarificació causal. Aquesta explicació, a la qual constantment s'apel.laven en forma de suggestions tan constants com frustrades, només podia trobar on més endavant hauria de trobar-la l'antropologia estructural, és a dir en la teleologia inconscient de l'esperit humà i en les seves operacions, és a dir en aquest treball de simbolització que la gent de l'Année només van poder constatar com a dada, sense arribar a la seva gènesi, encara aproximant-se a les seves claus.

Això és el que us explicava quan em referia a la perplexitat dels autors davant de casos com el del sistema horoscòpic xinés que, a diferència de l'odre totèmic arunta o zuñi no semblave tenir cap equivalent en cap estructura social. La conclusió no podia ser més que la classificació, més enllà de la seva dimensió contingent, semblava respondre no sols a necessitats socials, sinó a una necessitat intel.lectual de classificar per classificar, és a dir de classificar per pensar. És a dir, plantejat d'altra manera, que el model social -la categoria de «classe» o la idea que hi ha un espai o certs objectes d'ordenar- poseeix les qualitats que li permeten classificar, ja que ell mateix és, al seu torn, resultat d'aquesta mateixa activitat racionalitzadora que rep l'encàrrec d'aplicar.

És important que considereu la importància d'aquest text sobre el pensament contemporani. A més de la seva influència sobre l'antropologia estructural de Lévi-Strauss, penseu en com autors com ara Pierre Bourdieu (La distinción, Taurus), Jean Baudrillard (El sistema de los objetos, Siglo XXI) o Ronald Barthes (Mithologies, Gallimard) ens han demostrat-en les seves visions sobre el gust, el consumisme o la modalitat fins a quin punt una comprensió heurística de la nostra pròpia societat de masses només és possible fent intel. ligible la racionalitat secreta que aquesta s'empra per classificar, distribuir, distingir, separar, posar en relació i jerarquitzar per grups categorials els objectes tant humans com materials que la conformen. Visions, per fi, que atenen l'actualitat entre nosaltres del poder dels sistemes lògics de denotació.

La influència del Durkheim socio-lògic, molt per sobre del sociològic, és massa òbvia en la globalitat del pensament de les últimes dècades del segle XX com perquè hi hagi d'estar constantment remarcant-la. Però, per molt que sistemàticament es defugi per evident les omnipresència, la veritat és que no és possible entendre ni la gènesi ni l'abast de teoritzacions com les degudes a Louis Dumont, a Althusser, a Duby, a Gilles Deleuze o Jacques Lacan, per citar només alguns noms, sense tenir present el paper que van jugar aquestes "Classificacions primitives" en la seva configuració.

Un exemple més d'aquesta espècie de elupsis que afecta la incidència de la visió que Durkheim va donar de les taxonomies totèmiques en diverses generacions de pensadors i científics socials el tenim a Michel Foucault. Tota l'obra de Foucault, en efecte, apareix centralment ocupada en una reflexió sobre manera escèptica sobre les categories analítiques de les ciències, tant socials com naturals, després l'aspecte de indiscutibilitat s'agitava l'acció de determinats dispositius de posta en ordre i control.

Aquesta condició construïda i fins a cert punt arbitrària de les epistemes no és res més que un reconeixement que, en última instància, els sabers que s'arroguen la potestat de designar i relacionar entre si el que pot i ha de ser concebut, el mateix i el diferent, el normal i el anòmal, no fan altra cosa que reeditar una tecnologia idèntica a la que elementalment desplegaven els enreixats classificatoris mitjançant els quals els australians evocats per Durkheim i Mauss sotmetien el cosmos a un codi, a qui s'assignava la tasca de distribuir els significats. El que tampoc es pot dir que escapi de l'evidència, reconeguda pels propis epistemòlegs, que tota ciència funciona com un sistema de classificació, és a dir com una estratègia que inventa i ordena entitats descriptives i explicatives a què es pressuposa segmentables i duradores , i que s'elabora a partir d'elles definicioes coordinatives en base al principi regular de divisió nomotètica.

Així, en efecte, Las palabras y las cosas (Siglo XXI). per referir-nos a un sol dels llibres de Foucault, és tot ell un homenatge no explicitat a Durkheim i les seves classificacions primitives, com també ho era, a la seva manera, inopinadament, aquell conte de Borges, "L'idioma analític de John Wilkins", amb la referència s'obre aquell. Què és el que pot i el que no pot ser pensat? Aquesta és la pregunta fonamental que arrossega la perplexa contemplació d'aquell apartat de la misteriosa enciclopèdia xinesa en la qual el personatge borgià constatava un sistema taxonòmic que donava monstruosa compte del regne animal, a anys llum de l'ordre que els zoòlegs i tot el nostre propi sentit comú estarien en condicions d'acceptar.

Ja no "marsupials" o "plantígrads», ni tan sols «gossos» o «gats», sinó «embalsamats», «que de lluny semblen mosques» o «que s'agiten com bojos». A partir d'aquí, una de les peces fonamentals de la filosofía contemporània desplega les seves raons per advertir de la incertesa de les trames conceptuals que ens permeten fer l'univers un joc d'assemblatges, d'aïllaments i relacions, d'anàlisi, d'empalmaments i desempalmes, d'ajustos i de divorcis que afecten els continguts concrets, de qualitats i de formes que s'assemblen, es distingeixen o s'oposen.

Escriu Foucault: «L'ordre és, al mateix temps, el que es dóna a les coses com la seva llei interior, la xarxa secreta segons la qual es miren en certa manera unes a altres, i el que no existeix si no és a través de la reixa de una mirada, d'una atenció, d'un llenguatge, i només en les caselles blanques d'aquest tauler es manifesta en profunditat com ja estant aquí, com esperant en silenci el moment de ser enunciat. »

Impossible del tot escapar d'aquests codis fonamentals que ens instauren els esquemes del que és preceptiu, del que ha i pot canviar, de les jerarquies, si no és per aquesta zona encara no classificada, anterior al llenguatge, que s'estén entre la norma codificada que s'obeeix i la producció d'explicacions, interpretacions o teories a la qual es lliuren sense descans savis i filòsofs per mostrar la inevitabilitat de no importa quin ordre.

De fet, l'obra foucaultiana apareix en la seva totalitat travessada per aquesta preocupació per la necessitat social d'unificar el pensament i desenredar la realitat que, arrencant sens dubte de les classificacions primitives de Durkheim i Mauss, deriva en una indagació sobre les fragmentacions del saber mitjançant les que el coneixement modern porta a terme aquella mateixa tasca que el totemisme australià tenia encomanada, alhora que, com aquell, persuadeix del valor incontestable dels seus resultats.

[La fotografia és d'un poblat zuñi, presa a principis del segle XX]


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch