dijous, 28 de febrer de 2013

Primera celebració dels 10 anys d'Escopofília a la Reina d'Àfrica, la mansió de les ombres que il.luminen


Ja haureu rebut la convocatòria de la festa d’aniversari d’Escopofília. Promet. Ja haureu vist que es prepara una autèntica Nit de Fades. Hi haurà sorpreses, ja veureu. Es veu que convidaran a un xupito a qui es presenti vestit o vestida de fada. Començarem com sempre a les 21,30 i, a més de la festa, el que farem serà passar una sel.lecció de les millors seqüències vistes en aquestes 110 o 120 sessions escopofíliques que hem tingut fins ara, que es diu ràpid. Segurament farem una altra celebració dels 10 anys al juny o juliol.

Em penso que van començar abans, però el primer programa que conservem és el del 6 de març de 2003. Aquell vespre passàrem seqüències de MAMA ROMA, de PIER PAOLO PASOLINI (1962); STALKER, d’ANDREJ TARKOVTSKI (1979); SMOKE, de WAYNE WANG (1994), d’EL SOL DEL MEMBRILLO, de VICTOR ÉRICE (1992); LES PORTES DE LA NUIT, de MARCEL CARNÉ (1946); THINGS I NEVER TOLD YOU, d'ISABEL COIXET (1995), i el reportatge que va fer la CNT sobre la Revolució a Barcelona (1936).

Des d’aleshores han passat 10 anys en les que, sense excepció —no n’hem faltat cap dia—, ens hem trobat cada primer dijous de mes per veure tota mena de imatges en moviment: pelis bones, dolentes, genials, cutres, ridícules, sublims..., de tots els gèneres –d’avantguardes, de guerra, de l’oest, melos, de risa, de romans, musicals... El producte final ha estat una barreja a parts iguals de Filmoteca i de cinema de barri, que era un lloc on la vida social i el cinema es confonien i havies de veure pelis molt diferents entre si, algunes pèssimes però entranyables, al costat d’obres mestres. Reconec, d’altra banda, que les sessions escopofíliques han estat bastant guiades per la meva voluntat d’acostar-vos al cinema clàssic o, el que és el mateix, al cinema clàssic americà, que alguns/es menyspreàveu per un cert malventés ideològic que he mirat de contrarestar compartint amb vosaltres algunes de les seves millors expressions.

A més d’un lloc en el que reconèixer la grandesa del cinema i evocar una manera de veure’l que molts i moltes de vosaltres no heu arribat a conèixer, també ha estat un indret estrany i meravellós on en aquests deu anys crec que ha passat de tot i que ha estat l’escenari d’una quantitat incalculable d’històries que per a un bon nombre de vosaltres han estat importants, fins i tot segur que en molts casos fonamentals. Quantes persones haureu passat per la Reina en aquests deu anys? Us adoneu que el nombre resultant d’aquest imaginari càlcul haurà de ser per força impressionant i que moltes d’aquestes persones conservaran/conservareu del seu pas per allà un record inesborrable al llarg de tota la seva vida, quan la Reina ja faci anys que no existeix i al seu lloc ves a saber que hi ha? Potser ara no us n’adoneu, però la Reina és una colossal fàbrica d’enyors presents i futurs.

Alguns/es de vosaltres sabeu també que la Reina —no sols els primers dijous de mes, sinó molts altres dies, com els Tercers Dijous— ha estat l’aixopluc de trobada i més d’una vegada de topada política. En la Barcelona arrogant que es pretenia model de no sé quantes coses falses, aquella casa i la gent que allà ens trobàvem ens vàrem constituir en un refugi de resposta i resistència. Però el més interessant és pensar en què era el que ens unia i ens uneix. Qualsevol que hagi compartit l’ambient que es genera a la Reina sap que allà ens trobem persones d’idees i compromisos molt diferents, alguns d’ells incompatibles i enfrontats fora d’allà. En canvi, a dins —i a fora quan fèiem alguna visita de cortesia de les nostres—, alguna cosa feia les distàncies politiques no sols superables, sinó irrellevants, car el que ens aplegava era en certa mesura prepolític, una mena d’instint bàsic fet d’irritació i rancúnia davant un entorn que ens havien obligat a detestar.

Ara, quan corren aires d’unitat, la Reina mereix ser reconeguda com la prova que en algun lloc, al llarg de deu anys, hi havia gent que tenia coses més importants a fer com per a perdre el temps barallant-se per una cosa tan poc rellevant com les opinions polítiques de cadascú. Allà, les lleialtats eren unes altres i les marcaven no les idees, sinó de quin costat de la barricada s’estava. Portem deu anys sent testimoni de que la unitat és possible, fins i tot fàcil. Quatre rudiments ideològics a propòsit de la urgència de determinades mutacions socials, un parell de birres i, de fons, Fred Astaire i Ginger Rogers ballant “Chick-to-chick” en bastaven per fer-la inevitable. 

No sé si us heu aturat a pensar-ho, però contemplant la casona on viu de nit La Reina d’Àfrica —simpàticament lúgubre per fora, càlida per dins— om hauria de caure amb el compte del valor simbòlic del seu aspecte, de la seva ubicació i del seu propi nom. La Reina no està, sinó que és una frontera i una frontissa entre dues ciutats. D’una banda, a sota, la ciutat que encarna els estereotips del “model Barcelona”, un barri al que ja han desgraciat, Gràcia —i perdó pel joc de paraules—, irreversiblement colonitzat per unes classes mitges amb pretensions intel.lectuals a les que encanta submergir-se en un ambient al mateix temps pseudoautèntic i cool. A sobre, Vallcarca, un barri que encara és popular, objecte de la cobdícia immobiliària i directament amenaçat per reformes urbanístiques que planegen destruir-lo i que de fet ja han convertit zones senceres del seu cor en paisatges bombardejats. La crisi ha aturat els plans especuladors just a tocar la Reina. Si passa l’actual situació econòmica i l’Ajuntament pot reprendre els seus propòsits de demolició de Vallcarca, la Reina serà la primera casa que enderrocaran. Tenim, així doncs i usant la jerga militar, l’enemic a les portes. Els primers en caure serem nosaltres. Som una trinxera.

D’altra banda, us demanaria que us miréssiu algun dia la magistral pel.lícula que va dirigir John Huston el 1951, “The Africa Queen”, encara que sigui per a que veiéssiu l’encertat del nom amb el que vàrem batejar l’indret. La pel.lícula, com sabeu, parla d’un vaixell de vapor vell i destartalat que recorre el riu Ulanga, al centre d’Àfrica, tripulat per un patètic i alcoholitzat aventurer canadenc —Humphrey Bogart— i la germana puritana d’un predicador —Katharine Hepburn—, que es constitueixen en un estrofolari escamot que ha assumit la delirant missió d’enfonsar una fragata alemanya que patrulla el llac Victòria. Ja sabeu el final de la història: aquell barco vell i desgavellat ocupat per uns impresentables aconsegueix finalment vèncer un enemic mil vegades més poderós que ells. Realment, som la Reina d’Àfrica de la pel.lícula i ni convergents ni tripartits han pogut moralment amb nosaltres. Amb nosaltres sols podran un dia les excavadores.

Doncs aquí estem. Deu anys, després i qui sap si al pas que anem d’ací deu anys més, ens continuem trobant per veure imatges en moviment i per alguna cosa més de pas. Sabeu? Des de la barra, que és on habitualment estic, no es veu gaire la pantalla, sobre tot quan hi ha molta gent. Aleshores, el que m’entretén més és contemplar el mirall que, penjat a la paret de davant, recorda que allò fou un dia un puticlub. En ell el que es veu reflectida és la vostra imatge, és a dir la de la gent que esteu mirant la pantalla, que està a la mateixa alçada que l'espill. L’efecte és aleshores curiós, perquè el que es contempla és la imatge que semble gairebé congelada d’un grapat de persones estupefactes, com hipnotitzades, mirant fixament unes altres imatges que, a diferència de la que elles susciten, es mouen. Aleshores em pregunto on sou, perquè allà, a les cadires o al terra on seieu sols veig els vostres cossos immòbils. Endevino la resposta. Heu marxat, la vostra ànima —allò que fa de vosaltres éssers animats, és a dir que es mouen— ha estat abduïda per la pantalla. És allà on hauria de buscar-vos. Creieu que mireu imatges, però són elles les que us miren des dels vostres ulls.

La Reina, la mansió de les ombres il.luminen.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch