dimarts, 26 de febrer de 2013

Paraules d'obertura de l'acte #elcarreralcongres, celebrat al Campus Raval de la UB el 18/2/12, a propòsit de la importància de la memòria històrica recent



Paraules a l’obertura de l’acte #elcarreralcongres celebrat al Campus Raval de la UB el 18 de febrer de 2013, en el que diversos representants de moviments socials presentaven als diputats catalans d’Izquierda Plural suggeriments de cara al debat de l’estat de la nació que havia de celebrar-se a les Corts espanyoles els 20 i 21 de febrer. Els diputats presents van ser presents Joan Coscubiela, Laia Ortiz i Josep Manuel Nuet, i, com a membres de moviments socials, l’advocat de Jaume Asens, de l’Observatori DESC; Albano Dante, de la Revista cafeambllet; C_Zer0 , i Encarnació, dels i les Iaioflautes.

Abans de res, moltes gràcies per haver acceptat la invitació que la Fundació Nous Horitzons i la Fundació Alternatives per assistir a aquesta trobada la importància de la qual mereix ser ressaltada. Potser per primera vegada, en una acte formal i explícit, moviments socials directament implicats en la denúncia activista d’una realitat social i política aberrant tenen l’oportunitat d’interpel.lar a parlamentaris que proclamen compartir la seva indignació i que s’ofereixen per recolzar les seves iniciatives.  No cal dir que en aquest acte ressona –com una mena de rerefons inaudible, però omnipresent– el “no ens representen” que hem sentit i hem cridat als carrers en els darrers anys. Ara i aquí, uns membres del Parlament espanyol es presenten disposats i àvids per a representar les lluites socials, si més no a intentar-ho.

Presento aquest acte a tall d’una triple condició. Primer com a amfitrió que us dóna la benvinguda a aquesta seu de la Universitat de Barcelona. Segon com a militant polític que sent amb orgull la seva lleialtat de quasi quaranta quatre anys organitzat al servei de la causa de l’emancipació del seu poble i de la seva classe. I tercer com a persona que, com sol dir-se, no s’ha perdut una en totes les mobilitzacions socials esdevingudes al seu país en tot aquest període i fins ara mateix.És en relació a aquest darrer mèrit que em permeto autoarrogar-me ue voldria fer una breu consideració, que podria servir com a punt de partida d’aquest encontre.

Una de les principals i més valuoses aportacions dels partits polítics als quals pertanyen els parlamentaris que ens acompanyen –Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida i Alternativa– va ser la d’impulsar al seu dia el Memorial Democràtic, l’objectiu del qual era reclamar la dignitat de la memòria històrica  dels lluitadors per la llibertat i la justícia social. En aquest sentit, m’agradaria introduir una pregunta: a partir de quan comença a comptar aquesta memòria històrica? A partir de quin moment el passat és digne de ser recordat i vindicat pels lluitadors i lluitadores per la llibertat i la justícia social?

Fa no pas gaire, aquestes persones que tenim davant, amb els altres membres del grup parlamentari d’Izquierda Plural, van abandonar els seus escons per sortir al carrer, el 25 de setembre de l’any passat, 2012, per trobar-se amb els i les manifestants que, a Madrid, havien acudit a la convocatòria Rodea el Congreso, com a signe d’adhesió i solidaritat amb ells i amb elles. Però la memòria històrica ens diu que els representants d’aquests mateixos partits van aparèixer públicament –al costat dels altres partits, els que ara senyalem amb el dit com a corruptes i indignes i que ja ho eren aleshores– “condemnant fermament” la protesta d’Aturem el Parlament, gairebé idèntica que els indignats i indignades de plaça Catalunya havien convocat el 15 de juny de 2011 a les portes del Parlament de Catalunya.

La memòria històrica dels darrers anys ens recorda més coses. Per exemple, que al llarg dels més de 30 anys en els que aquestes opcions polítiques van cogovernar Barcelona, la nostra ciutat va estar el paradís de la bombolla immobiliària i que els moviments que s’oposaven al mobbing i a l’especulació –precursors directes dels que ara protagonitzen el combat contra els desnonaments– van ser sistemàticament reprimits per uns mossos d’esquadra dels que aquests partits n’eren igualment responsables directes, els mateixos mossos d’esquadra que ens atonyinaren als i a les que protestàvem contra el Plans de Bolonya, el primer gran pas de la privatització de l’ensenyament universitari, l’aplicació del qual va ser recolzada per IC-EUiA al Parlament el setembre de 2009.

Recordo més coses. Per algú que ha lluitat –al carrer i a l’acadèmia– contra el maltractament que pateixen els treballadors estrangers és difícil esborrar l’experiència directa de la brutal casera d’immigrants a la plaça André Malraux l’agost de 2001, conseqüència directa d’una altre desallotjament de la plaça Catalunya: aquell del que havien estat víctimes aquells mateixos immigrants per ordre d’una tinent d’alcalde pertanyent al grup municipal d’IC-EUiA.

I una darrera cosa. Parafrasejant el que diuen els teòrics de l’activitat de l’hipocamp,  hi ha tres tipus de memòria en funció de la seva durada: la immediata, la recent i la remota. La memòria imminent és la d’ara mateix, la d’aquest moment, la d’aquest acte urgent i necessari; la remota és aquella a la que he estat referència, que es la que evoca experiències viscudes més enllà d’uns setmanes. Deixeu-me oferir un darrer exemple de memòria històrica, en aquest cas del tipus “recent”. Fa uns dies, una nova caputxinada va decidir convocar una vaga general a l’ensenyament el dia 28 de febrer contra una política universitària que ha portat a l’acomiadament en dos anys de més d’un milers de companys meus i de companyes meves  i amenaça a fer-ne fora ves a saber quants i quantes més. Divendres passat, al límit del termini per fer-ho, vàrem entregar la convocatòria de vaga a la Secretària d’Universitats. Vàrem esperar fins el darrer minut esperant que Comissions Obreres –el sindicat històricament vinculat als partits polítics aquí representat– ens donés suport. No ho hem aconseguit.

Doncs bé. Aquí pretenem encetar un diàleg –en forma d’interpel.lació– entre d’una banda moviments socials que protagonitzen el gruix de les lluites socials en actiu –i que durant tant de temps van ser presentats com “els antisistema”– i opcions polítiques progressistes que actuen als parlaments, però que mai han renegat, si més no nominalment, a la importància central de la seva presència al carrer, a les aules, a les fàbriques i als barris. Aquests opcions i els seus representants avui aquí estan demostrant a la mínima oportunitat la seva disponibilitat en ordre a fer ressonar les veus del carrer a les seus de la democràcia formal.

Alguns i algunes pensem que és possible, urgent i indispensable començar de nou, posar-nos al dia i superar malentesos i contradiccions, però està clar també que aquest objectiu reclama un acte de franquesa que faci balanç i reconegui els errors remots, recents i recentíssims. Sols aquest reconeixement crític permetrà fer que el present demostri ser més poderós que el passat i que aquest passat deixi de ser present en nom d’un futur millor i més digne. I perdoneu pel joc de paraules.

[La fotografia és del diputat Joan Josep Nuet, secretari general del Partit dels i les Comunistes de Catalunya i coordinador d'EUiA, vestint la samarreta verda en defensa de l'educació pública al Congrés espanyol]


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch