divendres, 18 de gener de 2013

"Merda, cultura i societat". Article publicat al Quadern de Cultura d'El País, el 26/12/1991


Com a continuació del meu testimoni personal a propòsit del caga tió familiar i del posterior article que en va enviar al respecte en Lluís Mallart i que vaig publicar entrades enrere, em permeto recuperar aquest article nadalenc que va treure el Quadern de Cultura d'El País, el 26 de desembre de 1991.

MERDA, CULTURA I SOCIETAT
Manuel Delgado

L’any passat va complir-se un segle de la publicació de Scatologie , Rites of all Nations, de l’antropòleg i militar nord-americà John G. Bourke. Comparant èpoques i cultures, aquesta obra mostrava com el fàstic i la vergonya que experimentem davant l’acte de defecar o dels residus intestinals no eren sentiments gens universals i que a moltes societats la merda havia rebut una valoració majoritàriament positiva i benèfica. Aquesta constatació relativa a altres àmbits culturals i que a moltes societats la merda havia rebut una valoració majoritàriament positiva i benèfica. Aquesta constatació relativa a altres àmbits culturals confirmava, a un altre nivell, el tipus d’apreciacions de Sigmund Freud quan feia notar que els nens petits tendien a fer-se de ventre al damunt de persones que coneixien i estimaven, segurament com a senyal d’afecte, al mateix temps que semblaven , segurament com a senyal d’afecte, al mateix temps que semblaven experimentar plaer jugant amb els seus propis fems. Aquestes constatacions posaven de manifest, sobretot, que els excrements sempre i arreu havien rebut de les respectives cultures la missió de significar, és a di, de remetre a altres coses distintes amb les quals la merda mantenia relacions metafòriques o metonímiques.

Avui la nostra societat atorga a les dejeccions una càrrega simbòlica contradictòria i en aparença paradoxal. És cert que la merda fa pudor però no sempre ni forçosament. En efecte, la de la muntanya , com és sabut,  no en fa, ni tan sols si la remenem amb un bastó. Igualment, no sentim la mateixa repugnància si contemplem els excrements d’un adult o d’un nadó, especialment si és fill nostre¡. Evidentment hi ha merdes més netes que altres. Segons com, la merda pot ser associada a l’abundor i a la sort, com passava en altres moments de la historia o en societats exòtiques. Així, trepitjar merda és un accident propiciatori, d’igual manera que la gent del teatre es desitja èxit a les estrenes dient-se allò de molta merda!

Aquesta també  seria la clau de l’estesa assimilació de què és objecte la merda respecte del diner o a l’inrevés. Aquesta equiparació –explicita en llengües com l’alemanya- probablement no és aliena al fet que valorem la pecúnia de manera no gaire diferent a l’excrement, assignat a tots dos una naturalesa alhora contaminant i benefactora, immunda però també Font de prosperitat. Freud, altre cop, ja va anotar que la tendència coprofília de les criatures anava, pressionada per les restriccions, desplaçant-se cap a altres objectes, entre els que el més freqüent era el diner. A partir d’aquí , alguns teòrics freudo-marxistes van establir el principi segons el qual l’anomenat “caràcter anal” de la psicoanàlisi era el suposat de la pròpia reproducció capitalista. No oblidem –tot donant-li la raó a Weber i als vincles que va descobrir entre capitalisme i protestantisme- que el propi Luter rep de l’Esperit Sant la idea de justícia de Déu quan és assegut en una comuna i que a la Theologia Crucis parla d’ell mateix com ‘”una vella merda”.

Els exemples quotidians de l’ús pejorativitzant que fem verbalment de la merda són ben nombrosos. La merda esdevé sinònim de brutícia, tant física com moral, de manera que eduquem els nostres fills indicant-los les coses intocables amb l’exclamació  caca! Els detritus figurats són una de les armes més utilitzades en els exercicis de violència verbal : vés-te’n a la merda !, ets un merde!, em cago en…! Per expressar contrarietat absoluta diem merda!, d’igual forma que ser un merda, ser l’última merda! o amb merda fins al coll entenem que es troba involucrada en algun afer innoble o brut.  Cagar-la és equivocar-se. Merder significa soroll, confusió o desordre, cosa que podria tenir a veure amb el fet que agafar una merda sigui sinònim d’emborratxar-se. La freudiana associació entre analitat i sexe es reconeixeria en l’expressió menjar-se una merda. Anar cagat és propi de covards. …I una merda! és una manifestació negativa radical. Etc, etc.

Aquestes festes de Nadal són propícies per comprovar aquesta doble utilització que el codi cultural fa de la femta. El tió que fem cagar confirma connotacions positives de la merda, potser heretades del vell prestigi fertilitzador dels excrements i el seu valor analògic tant amb el fruit del part com amb l’ejaculació masculina. El caganer dels pessebres opera clarament aquesta enunciació ambivalent del residu corporal i de la seva expulsió en públic. Situat prop del naixement diví, significa un acte de veneració i alhora un signe de menyspreu i d’agressivitat, cosa no gens estranya al si d’una cultura com la nostra, que tan abundantment fa ús d’aquest enigmàtic fenomen sociolingüístic que és la blasfèmia. Així, el caganer fa en aquest model microsocial que és el pessebre domèstic el que fan habitualment moltíssims catalans: retre culte a les coses santes, alhora –i sense que resulti en especial incompatible- que despenen gran part del seu temps cagant-se en elles.

[La imatge de l'entrada és una estampa vuitcentista d'uns nens fent caga el tió. Està pressa del Costumari Català de Joan Amades (Salvat)]



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch