dijous, 13 de desembre de 2012

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 13/12/12


Aquest dijous farem la tradicional sessió festiva de comiat de l’any, o sigui que prepareu-vos per, com deia aquella cançó d’en Silvio Rodríguez, “conocer el delirio y el gozo”.

La part diguem-ne “normal” la comencem amb una de les coses inèdites –en el sentit que no estan disponibles a la xarxa– que em va passar l’Àngela Martínez –la responsable d’audiovisuals del CCCB– de cinema polític d’avantguarda llatinoamericà i que és al vídeo de promoció de l’arxiu públic d’Ex-cèntric, que no m 'afartaré de recomanar-vos. És un curtmetratge que es diu CAMAL, de l’equatorià MIGUEL ALVEAR (2001). És un documental sobre l’escorxador de Quito, una mena de revisió de “La sang des bêtes”, de Georges Fanjul, amb una impressionant música de Sakamoto. Com tot el material provinent de l’amiga Àngela, és molt, molt bo. No us la perdeu.
                                                       
Se’ns ha mort en JOSÉ LUIS BORAU. Un tipus ben significatiu del millor cinema de finals del franquisme. Seva és una de les obres claus de la història del cinema espanyol, que és “Furtivos”, que la feia l’Ovidi Montllor. Vam passar fa no gaire una seqüència de la seva “Camada negra”. Dijous, com a homenatge a aquest home, he pensat en alguna seqüència de HAY QUE MATAR A B (1974), que va ser la seva primera pel.lícula personal.

Després un altre cosa del material de l’Àngela: OPUS, un expressió del cinema polític que es fa als darrers temps a Cuba. Està dirigit per JOSÉ ÁNGEL TOIRAC, i és de 2005.

Ja hem fet alguna referència a les escassíssimes al.lusions que hi ha a una guerra colonial mig secreta que Espanya va mantenir durant el franquisme. Parlo de la guerra de l’Ifni, als anys 1957-58. Sols hi ha una pel.lícula que en parla explícitament, que és aquesta AHÍ VA OTRO RECLUTA, de MARIANO OZORES (1960). És molt dolenta, però no deixa de ser una curiosa expressió de cinema bèl.lic espanyol referit a una guerra imperialista en marxa i al paper en ella dels paracaigudistes espanyols destacats a Àfrica. De debò que ben curiosa.

Estic passant coses de SEIJUN SUZUKI. Cada cosa que veig seva en aquest repàs general que estic fent a la seva obra és una sorpresa. La darrera és aquest KENKA EREJI, que vol dir “Elegia de la lluita”, del 1964. Em vaig quedar garratibat veient-la, perquè es exactament la mateixa història que explica “El club de la lucha”, sols que ubicada al Japó de mitjans dels anys 30. Increïble.

Un lector anònim del bloc m’envia FURIA LIBERTARIA, muntada per PABLO NACARINO (2010) amb imatges del primer míting de l’encara clandestina CNT a San Sebastián de los Reyes, a Madrid, el 27 de març de 1977. No coneixia aquestes imatges i les trobo fascinants i ideals per a que us en feu una idea de la il.lusió que va motivar la convicció –ara veiem que ingènua– que la mort d’en Franco i de la seva dictadura implicaria canvis veritables en la societat. Unes imatges per emocionar-nos i per pensar-hi també.

La nostra habitual secció dedicada al cinema friki l’omplim amb l’inici de la impagable CAPERUCITA Y PULGARCITO CONTRA LOS MONSTRUOS, una pel.lícula de Películas Roberto Rodríguez, dirigida per ROBERTO RODRÍGUEZ, naturalment. És del 1962 i resulta inenarrable. S’ha de veure.

LITTLE CHILDREN és una pel.lícula d’un director actual interessant, TODD FIELD (2006), amb una actuació esplèndida de KATE WINSLET i PATRICK WILSON. Té escenes molt bones. Us en passaré alguna. La del pederasta a la piscina, per exemple.

Després un moment de la bellíssima THE THIEF OF BAGDAD, del 1940. He posat com a autor n’ALEXANDER KORDA, tot i que no és director, sinó el productor. Però és el just. Hi figuren res menys que sis directors, entre ells el gran MICHAEL POWELL, la qual cosa adverteix del caos que va envoltar la producció, en gran mesura com a resultat de l’esclat de la segona guerra mundial, que va obligar a traslladar el rodatge de Londres als Estats Units. Però és la marca personal d’Alexander Korda la que li dóna caràcter al film. Fins i tot la posada en escena i el treball amb technicolor d’en VICENT KORDA són més determinants. O la música de MIKLOS ROZSA. Tota la pel.lícula és com un somni o una al.lucinació. És adorable. Una obra mestra.

Ara no sé si l’han estrenat ja o encara no. Però està molt bé aquesta DE ROUILLES ET D’OS, dirigida enguany per JACQUES AUDIARD (2012), amb una enorme MARION COTILLARD, que hem tingut uns dies rondant pel barri, perquè representava la “Jeanne d’Arc” de Honegger a l’Auditori.

Això més les habituals sorpreses i extres, és clar.

I després la consabuda festuki de final d’any a la Reina. Barallaven diverses possibilitats: una festa d’escuma, un concurs de miss/mister samarreta mullada... Finalment ens decantem per una mena de festival-karaoke de música horrorosa, però simpàtica: Perales, Camilo Sexto, Pablo Abraira, Nino Bravo... Quan hem fet algun experiment d’aquest tipus ha estat divertit. Aquesta vegada un farem una mica més llarg. Però no massa, per no cansar. Després ja passem a l’habitual festa, una magnífica oportunitat de posar de manifest fins quin punt podem arribar a ser ridículs i resultar patètics. Però ens ho passem bé, no?

Apa, fins dijous. 

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch