dilluns, 14 d’octubre de 2013

Són l'anticlericalisme i la iconoclàstia ideologies pròpiament revolucionàries? Reflexions a propòsit de la violència anticatòlica a la Setmana Tràgica de 1909


La fotografia es de les mòmires exposades a l'entrada de l'esglèsia del convent de les carmelites del Passeig de Sant Joan de Barcelona, el juliol de 1936
Aquests dies estic discutint amb diverses persones sobre fins quin punt és vindicable l'element anticlerical i iconoclaste de moments revolucionàries que ha conegut Barcelona, com ara la Setmana Tràgica. La veritat és que m'estic fent un fart de recordar fins quin punt fou en bona mesura aquest factor el que va fer que la revolta del juliol de 1909 fou una insurrecció ja no anticapitalista, sinó ni tant sols antimonàrquica.

Que aquella revolta presentés a Barcelona ­aquest perfil tan anticlerical sol ser l’enigma total o relatiu al que acaben remetent tant les cròniques com les interpretacions de l’aixecament popular de juliol de 1909 a Barcelona. La revolta va iniciar-se com a protesta contra la guerra, però, de forma n'aparença paradoxal, aquesta motivació antibèl·lica no va desembocar en atacs contra guarnicions militars. És més, els revoltats reberen en ocasions a les tropes amb visques a l’exèrcit. Les comissaries de policia van ser atacades sols al principi i per a rescatar detinguts. Hi havia una greu depressió econòmica i el protagonisme de la classe obrera en els fets és indiscutible, però ni bancs, ni fàbriques, ni les cases dels industrials van ser objecte de la còlera popular. Els burgesos no van ser molestats; molts d’ells compartien el sentiment contrari a la guerra que alimentà inicialment la revolta i segurament van sentir-se alleugerits davant el caire anticlerical que prenien els esdeveniments. L’hegemonia republicana entre els treballadors barcelonins de l’època és indubtable, però ningú va aprofitar la situació a la capital catalana per enderrocar la monarquia, tret d’algunes poblacions en les que s’ocupà l’Ajuntament per proclamar la república, com ara Sabadell. Tampoc els edificis governamentals en els que es feia palès el poder monàrquic van ser objecte de l’atenció dels insurrectes. Per què aquests van centrar-se de forma fins tal punt preferent, per no dir obsessiva, en la crema d'esglésies i convents?

Una de les lectures més insistents ha atribuït als radicals la inculcació de les escomeses. I és cert que sols la seva retòrica havia fet de l’agressivitat contra l’Església el seu eix. No es tracta de donar-li la raó a la coneguda tesi segons la qual la crema d’esglésies i convents va ser la conseqüència d’una conspiració lerrouxista per tal de desactivar una revolució en flor a Barcelona, tal i com va defensar Joan Connelly Ullman al seu insuperat treball sobre els fets (La Semana trágica, que, per cert, acaba de reeditar Edicions B), però si de reconèixer que la fúria iconoclasta va distreure d’atacar el que podien altres objectius mols més polítics o de classe. La veritat és que no hi ha proves concloents ni de la instigació, ni de la participació organitzada i dirigida en les cremes i es descarta qualsevol hipòtesi conspirativa que expliqués els esdeveniments com resultat de la perversitat desviacionista republicana. És més: és cert que els radicals van intentar capitalitzar en un primer moment i després l’aixecament popular, com els hi podria pertocar en tant que força hegemònica entre l’obrerisme barceloní de l’època, però no és menys veritat que van ser també un element estratègic per la restauració de la normalitat i alguns dels seus elements van aparèixer com a inculpadors de Ferrer i Guàrdia.

Si l’anticlericalisme consubstancial al programa radical no és prou contundent per a explicar les violències contra l’Església, menys ho és encara l’obrerista. És innegable que el proletariat barceloní tenia bones raons per a detestar l’Església, ja sigui per les discriminacions a l’hora de distribuir la beneficència, per les formes ofensives que prenia la pastoral catòlica o per la competència deslleial que implicaven els tallers ubicats en convents o propietat seva, però l’anticlericalisme no era un tema central per als partits i sindicats de classe. La Solidaritat Obrera no era prou influent al juliol de 1909 per resultar determinant a l’hora de dirigir la revolta, però podria dubtar-se que, d’haver-ho estat, hagués adreçat la fúria popular contra l’Església.

La ideologia anticlerical havia estat un dels ingredients fonamentals de totes les variants del reformisme burgès a tots els països que havien estat de preeminència catòlica i que es trobaven compromesos en processos de modernització. El cas espanyol i català no vàren ser cap excepció. En aquest cas, els incendis de temples podien ser contemplats com a aportacions vehements a les dinàmiques secularitzadores impulsades pels lliberals i els republicans al llarg del segle XIX, o fins i tot com a formes expeditives de desamortització i alliberament de sòl urbà, per molt que l’Església mantingués la propietat de molts dels espais que els incendis o el temps deixaren vacants. Encara més: era un sector de la mateixa Església que podia veure amb comprensió i àdhuc amb una secreta simpatia una actuació popular que, paradoxalment, es col·locava en la direcció d’una autoreforma destinada a convertir el catolicisme en una religió autènticament moderna, és a dir fonamentada en l’aquarterament del sagrat en l’experiència privada, i a la pròpia institució religiosa en un factor vertebrador de la nova societat en embrió. Aquesta seria la postura de personatges tan significatius com en Joan Maragall, que al seu famós article “L’església cremada”, ja feia l’elogi dels incendiaris i de la seva contribució inconscient a que l’Església prengués consciència de la necessitat d’aquesta renúncia a la seva pròpia exterioritat, en nom d’una depuració de la pompositat litúrgica en favor d’una major vivència personal de la fe.

Pel que fa al reformisme populista dels radicals, l’esquerra no havia fet altra cosa que alertar sobre els perills de la seva paroleria anticlerical, que, cridant a destruir esglésies i assassinar capellans, responia a plantejaments políticament inoportuns, corporativistes, reformistes i reaccionaris. En efecte, els socialistes feia molt que advertien que l’extensió a la classe obrera de l'anticleri­calisme burgès era una maniobra engalipadora que la distreia del que havien de ser els seus autèntics objectius. A França, l’antieclesialisme republicano-burgés havia estat denunciat pels socialistes i es van veure les posicions d’un Gambetta –i aquesta seria una qüestió en la qual tant hauria d'insistir Jules Guesde enfront Jaurés– com expresió de la duplicitat de la burgesia, una estratagema banalitzadora que garantia «l'atontament de l'obrer i la tranquil·litat del burgès», per dir-ho en paraules de Émile Faguet. A Espanya Pablo Iglesias havia advertit de l'error que implicava animar al proletariat per a que adrecés la seva activitat i la seva energia contra l'Església abans que contra la patronal. El mateix Pablo Iglesias havia advertit al 1902 que "excitar el proletariat per a que adreci la seva activitat i la seva energia contra els clericals abans que contra els patrons, és l'error més greu del que poden ser víctimes aquells que aspiren a acabar amb l'explotació humana" (cit. V.M. Arbeola, Socialismo y anticlericalismo, Taurus, 1973: 155). En 1909 Lenin ja va alertar contra un anticlericalisme que contemplava com una deformació ideològica específicament liberal-burgesa (vegeu «Actitud del Partido Comunista ante la religión», a Acerca del anarquismo y el anorsindicalismo, Progreso, Moscú, 1976).

Els anarquistes, de la seva banda, compartien les conviccions contràries a l’Església tan esteses en aquell moment, però el seu anticlericalisme no deixava de ser un préstec del que el lliurepensament burgès havia formalitzat doctrinalment. Si us mireu el clàssic d’Álvarez Junco La ideologia política del anarquismo español (Alianza), veureu que l’anticlericalisme no juga en cap moment un paper central. És més, uns altres esdeveniments excepcionals a Barcelona, els de la vaga general de 1902, encapçalada i dirigida pels anarquistes, no van incorporar actuacions anticlericals i el mateix passaria després en altres mobilitzacions específicament proletàries, com ara les que desencadenà la solidaritat amb La Canadenca, el 1919. Les insurreccions en les quals, a principis dels anys 30, es proclama el comunisme llibertari es mantenen indiferents davant els representants i representacions de l'Església. Va haver significatius casos de revolta popular en els quals la qüestió religiosa i el paper del clergat passen desapercebuts. Així, entre 1932 i 1934, aixecaments anticaciquils tan importants com els de Castilblanco, Arnedo o Jerez transcorren tràgicament, però sense que s'interpel·li als capellans ni s'ataquin esglésies o convents. De fet, durant la revolució anarquista de gener de 1933 no es produeix èmfasi algun a atacar edificis religiosos, i si instal·lacions militars o policials. En l'episodi millor estudiat d'aquella revolta –el de Casas Viejas –, no es registra cap agressió anticlerical, a pesar que el paper atribuït a l'Església en aquell context l'hagués fet mereixedora d'atacs violents.

Plantejant-lo clarament: no va existir una forma específicament obrera d'anticlericalisme com ideologia, de manera que el que pogués semblar un anticlericalisme d'esquerres no va ser altra cosa que una versió ben poc modificada del propi del reformisme burgès decimonònic. Aquest va convertir el combat contra l'Església en un dels seus eixos no tant perquè la hi reconegués com al servei dels interessos polítics i econòmics del capitalisme, sinó justament pel contrari, és a dir perquè es veien fracassar els intents per fer del catolicisme un instrument competent de control social al servei del procés de modernització. L’anticlericalisme va ser una doctrina intrínsecament associada al projecte liberal i reformador que va ser adoptada per les classes populars sobre tot com un mecanisme que permetia atribuir la responsabilitat dels aspectes més ingrats, incerts i traumàtics de la seva existència a un enemic fàcilment recognoscible i en gran mesura vulnerable, sobre el qual podia abocar-se la indignació popular, sense afectar per res altres instàncies de poder molt més estratègiques.






Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch