dimecres, 27 de juny de 2012

Sobre la impossibilitat real d'"estar mort" o poques coses més presents que una absència. Paraules per a Rosé Olivé, el dia del seu funeral. 1/6/2012

Elegia fúnebre per a Roser Olivé
Manuel Delgado

M’agradaria parlar en nom de les persones que no coneixíem gaire la Roser, tots aquells éssers humans que érem actors secundaris o figurants a la seva pel.lícula, és a dir tots aquells i aquelles que treballaven més aviat en altres pel.lícules, en algunes de les quals fins i tot com a protagonistes. Vinc a ser una més de les moltes persones que sols van conèixer la Roser una mica, de tant en tant, per  qüestions de feina o en alguna ocasió particular –un sopar final de curs, una cervesa després d’alguna junta de l’ICA... Ara no estic segur, però jo diria que alguna vegada, fa ja molt, Rose havia estat alumna meva.

I és curiós, perquè es en un moment com aquest en el que te n’adones el difícil que resulta oblidar algú a qui a penes coneixes. Aquestes tres o quatre coses que la majoria dels que ens apleguem aquí sabíem de Roser són suficients per a fer d’ella per algú inoblidable i per a preguntar-nos què li costava al destí tenir amb ella una mica més de paciència.

Perquè aquesta és la realitat: Roser se’ns ha mort, víctima de l’esdeveniment més irrevocable que existeix. Víctima, digue-m’ho clar, d’una tragèdia, és a dir de l’exemple més palmari de l’irreversible i de que tenia raó Miquel Martí Pol quan ens recordava que “el que es perd, es perd per sempre”.

Sent com era una antropòloga i envoltada a tota hora d’antropòlegs i antropòlogues, no l’estranyarà que aprofiti aquesta oportunitat per a posar-me a pensar en veu alta a propòsit d’aquesta paradoxa que implica dir, posem per cas: “Roser és morta”. Si ho pensem una mica, dir el que acabo de dir –“Roser és morta”–  m’ha fet incórrer en una contradicció al mateix temps lògica i semàntica, o més que una contradicció, una aporia, en la mesura que proclamar d’algú que “és mort o morta” planteja –si més no en aparença– un conflicte conceptual irresoluble. Roser hi és o no hi és? Existeix o no existeix? Perquè si diem “Roser és morta” estem proclamant de manera inequívoca que és, és a dir que d’alguna manera existeix. Afirmar que Roser és morta no pot suposar coses com ara, per exemple, “la Roser ja no hi és entre nosaltres”, perquè justament acabem de dir que si que hi és..., però morta.

Aquesta mena d’impossible lògic és sols un miratge, car el que fa és establir que, en efecte, la persona que ens ha deixat no ens ha deixat en realitat, perquè el que ha fer ha estat sols canviar d’estatus. Dit d’una altra manera: ser mort és una forma de ser, que no pot ser altra cosa que ser viu. Sembla un joc de paraules, però no ho és: la persona que ha mort és viva, però invisible, instal.lada en un món que es aquí, tot ell habitat i recorregut per persones que, com Roser, no es veuen, no són –com nosaltres– masses corpòries amb rostre humà; però són aquí, com ho demostra que parlem d’elles, però també amb elles, en silenci o en veu baixa; que ens trobem amb elles quan somiem, tanquem els ulls o perdem la mirada. Fins i tot hi ha qui rep visites d’aquestes persones que no volem o a les que neguem el dret a marxar, o se les troben pel carrer al voltar una cantonada. En aquest darrer sentit, posats, ens atrevim a demanar-li a la Roser que, si te una estona, abandoni aquest més enllà –que està aquí!– i que faci com li demanava que fes Jorge Mistral a la seva estimada morta a la versió que Luis Buñuel va fer de Cumbres borrascosas: tornar a visitar-nos. Tots esperem ansiosament, Roser, que ens turmentis amb la teva presència. Fes-ho, sisplau.

En resum: Roser continua estant entre nosaltres, sols que ara està... absent. I bé ho sabem: res omple més que una absència; el món sencer està ple d’absències; no hi ha cap espai buit: tot espai està saturat de presències que busquem a palpentes, ecos, restes i rastres de persones que han desaparegut, però que ni volen ni les deixem marxar. Pablo Milanés ho va expressar de manera immillorable en el títol d’una cançó: “El breve espacio en que no estás”.

L’antropologia ha parlat abundantment de tot això. Segur que la Roser se’n recorda (perquè no sols nosaltres ens en recordem dels i les que moren; ells i elles també pensen sovint en nosaltres; podeu estar-ne segurs).

Precisament aquesta cerimònia d’ara mateix n’és un exemple. Per a què serveixen els ritus fúnebres de sempre i d’arreu si no per indicar aquest canvi de situació social a la que s’incorporen les persones el cor de les quals ha deixat de bategar, que les permet –o més aviat les  obliga– deixar de ser, com en el cas de la Roser, una dona, una filla, una mare, una amiga, una companya de feina, una col.lega, una veïna..., o algú que –com deia– coneixíem poc i, just per això, se’ns queden tatuades a la memòria. Abans la Roser era aquestes coses –i d’altres, segur– i ara, per l’eficàcia simbòlica d’aquest acte que ens aplega, passa a ser un ancestre, la funció del qual és no ser evocat, sinó invocat, perquè, en certs moments difícils i davant els dubtes i neguits, ens continuí donant, com fins ara ens havia donat, consol i consell, sols que ara amb l’autoritat dels que ens precedirem. Roser se’ns a mort com tots naixem i com ella estimava: sense voler. Ha anat a reunir-se amb els nostres avantpassats, els de cadascú i els de tots, en un regne on sols hi ha saviesa i bondat. Pel que fa a nosaltres ens deixa reduïts a l’únic que podrem ser a partir d’ara: tan sols els seus sobrevivents.

[A la fotografia, Roser vestida de bruixa a una festa del seu aniversari al que va convidar tothom a venir disfressat. És una imatge que reflecteix bé el seu tarannà: el d’una persona per a la qual la vida és la gran broma d’una divinitat irònica i desagraïda]


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch