divendres, 29 de juny de 2012

Notes vers una antropologia del fet teatral, amb un apunt sobre la relació entre el moviment simbolista i l'antropologia estructural

No puc sinó animar-te a continuar per aquí d’aquesta eventual antropologia del fet teatral, el camí de la qual el marc la tesi doctoral que li vaig dirigir a la Verónica Pallini, la importància de la qual haurà de ser reconeguda segur que més d’hora que tard. Recorda que es diu Antropología del hecho teatral. Etnografía de un teatro dentro del teatro i que ja està penjada a la xarxa. Vaig mig explicar-te l’altre dia, una certa sensibilitat antropològica, sobre tot pel que fa al ritual, ja havia estat demostrada per autors teatrals com ara Jane Harrison, Antonin Artaud, T.S. Eliot o Francis Ferguson. D'altra banda, alguns etnòlegs i sociòlegs van adonar-se de la validesa del model teatral per descriure els avatars de la vida quotidiana. Aquest és el cas més que notori d'Erving Goffman, que va elaborar, dins de la tradició de l'interaccionisme simbòlic –tot i que sense identificar-se’n plenamente—, tota una teoria relativa a com el conjunt de negociacions, simulacres i estratègies que conformen l'ordit de la vida diària podien ser estudiants en termes de posta en escena del self o "jo-mateix". La bibliografia de Goffman –de qui vaig fer un fart de referències a classe d’Antropologia Religiosa– és bastant accessible. Comença si vols per La presentación de la persona en la vida cotidiana (Amorrortu) o Los momentos y sus hombres (Paidós), que té un excel.lent estudi introductori sobre l’autor.

A classe de Religiosa també vaig parlar abundantment de Michel Leiris o Alfred Métraux, sobre tot del que van escriure sobre els cultes zâr a Gondar del primer i sobre el vudú haitià del segon. Referències: de Leiris, La possession et ses aspects théâtraux chez les Ethiopiens de Gondar (Fata  Morgana) i de Métraux,  Le vaudou haïtien (Gallimard). Vaig fer al.lusions a aquests dos autors com a il.lustració de tot el que vaig explicar sobre la naturalesa sovint fraudulenta de les activitats màgiques, tal i com era descrita i analitzada per Hubert i Mauss. D’ací els termes que van encunyar per  descriure els fenòmens de possessió: “teatre viscut” i “comèdia ritual”. En el context de l’antropologia social britànica, i malgrat que alguns antropòlegs -per exemple, Max Gluckman o Raymond Firth- havien criticat la imposició de l'esquema dramàtic per referir-se a processos en societats extraeuropees, altres -com Colin Turnbull, molt influenciat per Peter Brook- van continuar adoptant el referent teatral en les seves anàlisis de l'estructura social, i particularment dels seus sistemes de ritualització.

Aquesta orientació va ser representada d'una manera ben especial, però, per un dels que havia estat més representatius exponents de l'antropologia simbòlica anglosaxona, Victor Turner, de qui també en parlat força a classe d’Antropologia Religiosa. Turner havia utilitzat sistemàticament el terme drama social per referir-se a allò mateix que Goffman designava com joc social, és a dir un procés d'interacció que s'origina en situacions de conflicte i que procedeix fins concretar-se en una conducta socialment estandarditzada, que es representa en públic. El desenvolupament del conflicte envers una crisi es produeix en termes d'una pugna entre la tendència dels intervinents a desinhibir-se'n de les normes convingudes i a adoptar actituds transgressores, i la tendència, finalment triomfant, de l'ordre societari a imposar la seva idea d'harmonia, mitjançant el recurs a formes vehements d'autoritat ritual. La idea que Turner tenia del que és un drama social apareix clarament explicada en un dels seus treballs sobre els rituals ndembu (cap. IV de The Drums of Affliction, Clarendon), en un plantejament que va fer evolucionar cap el que seria una mica després la seva teoria general de l'acció simbòlica (capítuls 9, 10 i epíleg de Dramas, Fields, and Metaphors: Symbolic Action in Human Societ, Cornell University Press).

Va ser en una darrera fase del seu trajecte intel·lectual que Victor Turner va conèixer les aportacions teòriques del director teatral i teòric Richard Schechner, que s'inspirava al seu torn en Kenneth Burke i la seva teoria de l'acció simbòlica per distingir el llenguatge poètic del comú i del científic. Schechner era professor de drama a la New York University's School of the Arts, animador d’una de les revistes més emblemàtiques de l'avanguartda teatral dels 60, TDR (The Drama Review) i director del The Performance Group i del Off-Brodway Theather, i li pertoca el mèrit de ser el fundador i principal teòric, al costat de Bud Wirtschafter i Allan Kaprow, del teatre de guerrilla, un corrent sorgit de les discussions entorn l'espai teatral i que s'ha de vincular a les especulacions formals del happening. Ara em ve al cap un llibre que vaig llegir sobre aquest tema quan era jovenet, que em va impactar força: el de Donald M. Kaplan et al., La cavidad teatral (Anagrama).

Tornant al tema, va ser a partir del seu interès per la literatura antropològica que Schechner va començar a posar de relleu com determinades peces d'Ibsen, Chejov o Brecht escenificaven conflictes relacionats amb el sistema de parentiu, de manera que la condició im­plícita com a performance i explícita com a procés social que es presentava en els drames familiars de la vida ordinària inver­tia els seus termes en les representacions teatrals, que eren performances mani­festes que remetien a un procés social im­plícit. Aprofundint en aquesta direcció, Schechner va advertir en un dels seus treballs la manera com les seves apreciacions teòriques a propòsit de les performances s'adequaven als postulats tant de Turner sobre el drama social, com de Goffman entorn el joc social. Performance, drama social i joc social resultaven totes tres categories fins cert punt intercanviables a l'hora de fer referència a les qualitats processuals que caracteritzen les emergències crítiques en la vida social. Va ser a partir d'aquí que Turner va començar a prendre prestat de Schechner la noció de performance, fent-la servir des d'aleshores, per al·ludir a tota mena d'esdeveniments d'efervescència social. La performance passava a esdevenir la matèria prima bàsica de la vida social i l'ésser humà l'animal performatiu, l'homo performans.

Ara no estic segur si hi ha alguna cosa traduïda seva, pero de Richard Schechner tens, com obres nodals, Essays of Permarmance Theory (Drama Books) i Ritual, Play and Performance (The Seabury Press). De la seva banda, Victor Turner desenvolupa la seva teoria de la performance a The Ritual to Theatre (PUJ Pu.) –un llibre que vaig prestar a en Ricard Salvat i que crec que ja no em tornarà–, i a la segona part de On the Edge of the Bush (The University of Arizona Press). A la tesi de Verónica Pallini tens molta més bibliografia.

L’últim: el que vàrem parlar sobre el moviment simbolista i la seva relació amb l’antropologia. Ja vaig avançar-te que la connexió era intensa. Vaig referir-me a classe a ella a partir del títol del llibre de Victor Turner en el que tan vàrem insistir, el de La selva de los símbolos (Siglo XXI), el títol del qual és una referència explícita al poema de Baudelaires “Correspondències”, que és un dels de Les flors del mal. Si vols seguir aquesta pista, mira’t el llibre d’Anne Balakian, El movimiento simbolista (Guadarrama), i després el Harold Bloom Del simbolismo al estructuralismo (Atenea), i per acabar aquesta introducció que has de fer al tema, els comentaris que fa Clifford Geertz al descarat deute que Lévi-Strauss té contret amb Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, etc. És al capítol “Baudelaire en los trópicos” de El antropólogo como autor (Paidós).

[La fotografia és del muntatge de “Mare Coratge”, de Bertoldt Brecht, que va fer The Performance Group, dirigit per Richard Schechner al Performing Garage de Nova York, el 1974]


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch