dijous, 7 de juny de 2012

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 7/6/12


Tenim cita aquest dijous amb imatges en moviment. Les primeres correspondran a un dels tipus més fascinants que podem trobar al cinema actual. Ja sabeu que no li tinc gaire simpatia als documentals. Si en algun d’ells apareix algun careto dient alguna cosa, automàticament desconnecto. A les antípodes del documental-discurs, les coses que ha fet aquest VIKTOR KOSSAKOVSKY senzillament m’entusiasmen. Per exemple, aquest SVYATO (2005), una profunda reflexió –feta com a mi m’agrada: sols amb imatges– sobre la mirada, els miralls i els miratges.       
Més coses. No sé si us en recordeu que, a “Dancer in the Dark”, la Björk representa una immigrant de l’est europeu a la que acusen d’un assassinat. En un moment del seu judici apareix com a testimoni en Joel Grey –el mestre de cerimònies de “Cabaret”– que representa que és un antic famós astre del cinema musical..., txecoslovac. Doncs vet aquí la forma com Lars Von Trier li dedica el seu homenatge als musicals fets a l’Europa Oriental als anys 60. Un exemple seria DMA NA KOLEJCH, de potser el principal director d’aquests tipus de cinema LADISLAV RYCHMAN (1966). Richman va inventar una cosa que es deia “la cançó escenificada”, que sol reconèixer-se com el precursor més directe del videoclip.
No sé si alguna vegada us he explicat perquè detesto les pel.lícules de Theo  Angelopoulus –en pau descansi. Una de les raons és que sempre m’ha semblat afectat i, sobre tot, per aquestes coreografies que muntava a la mínima en els seus films. Si ja de per si aquest estilema ja em molestava, encara em molestava més veure fins quin punt estava imitant un director que feia unes coses per l’estil, però molt millor, amb molt més talent i amb més autenticitat. Parlo del belga ANDRÉ DÉLVAUX. Un botó de mostra seria l’escena que us he preparat de UN SOIR, UN TRAIN (1968).
Fa temps vaig dedicar-li una mena de cicle a la manera com el franquisme va abordar el tema del maquis, tant el llibertari com el comunista. Vaig descuidar-me algunes, com MURIÓ HACE QUINCE AÑOS, de RAFAEL GIL (1953). Va d’un entranyable cap de la Brigada Social, que té un fill roig que rep dels seus pèrfids dirigents l’ordre de matar el seu propi pare. Ja us podeu fer una idea.
Ja sabeu que sovint poso coses que propera ha fet i que vol compartir. Reconec que alguna vegada hi he accedit una mica per compromís i perquè no sé dir que no. Paraula que aquest no és el cas. És una cosa molt-molt interessant que ha fet una persona amb la sensibilitat cinematogràfica de la qual m’hi sento del identificat: CLOE MASSOTA LIJMAER. Us presentaré una cosa que es titula TRES CONVERSACIONES (2010) i que és una mena de diàleg d’imatges produides per Jean Epstein, Maya Deren –cuàntes coses no haurem vist d’ella!– i Philippe Grandieux. 
El mes passat vaig voler passar-vos una cosa d’AGNÉS VARDA i al final no va poder ser. Vaig quedar-me amb les ganes de compartir la meva admiració per aquesta gran creadora de pel.lícules. Un exemple: RÉPONSE DE FEMMES, del 1975, una època en la que ser feminista no era tan “normal” com ara.
Fragments sol.licitats. En Giuseppe m’ha demanat alguna cosa de GUY MADDIN. Ja havíem fet un cicle consagrat a aquest director canadenc, però he trobat algunes coses recents. Posem per cas, aquest SENS ME TO THE ‘LECTRIC CHAIR (2009).
I una mica de Shakespeare, en aquest cas en el cos de MARLON BRANDO i JAMES MASON –i les veus dels seus dobladors– a JULIUS CAESAR, de JOSEPH L. MANKIEWIZ (1953)
D’una pel.lícula que es diu ZORRO CONTRO MACISTE, aquí “El Zorro contra Maciste”, em nego a comentar res. Ja us ho podeu imaginar... O no. En qualsevol cas no podia faltar el nostre recó friki. La va perpetrar UMBERTO LENZI, al 1963, la gran era del peplum.
Per acabar una pel.lícula sorprenent, boníssima, en la línia d’una “Deliverance”, de John Boorman. Us parlo de SOUTHERN COMFORT, de WALTER HILL (1981), que aquí es va dir “La presa”. Mirem plegats la tremenda seqüència final. Per dos motius: perquè és genial i perquè, com si diguéssim de pas, tota ella passa mentre sona “Parlez-nous à boire”, un dels temes clàssics de la música cajum, cantada per Dewey Balfa i els Balfa Brothers. Una autèntica exhibició de música de Louisiana. 
Més els inevitables i imprevisibles extres, com sempre.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch