Consideracions a partir d'un tempetuós debat sobre el maig del 37. Sobre la connexió entre la CNT i Falange i un apunt sobre el falangista Durruri, afusellat pels franquistes l'agost de 1937. Missatge per a Hèctor Sánchez

Mira, Hèctor, jo havia convidat a tothom de classe per a que anés a això de dijous passat, bàsicament perquè en el cartellet havia vist no se què de “debat”. Em semblava una oportunitat magnífica per repensar els fets del 37 des d’un prisma més objectiu, que repasses els errors que tothom va poder cometre. I en comptes d’això el que em trobo és com una mena d’acte de partit, en que tots els convidats deien exactament el mateix. Quin debat s’esperava d’intervencions que eren del tot uniformes? Sols es podia esperar aquiescència i torn de preguntes del públic.

Saps que és la veritat? «La veritat –deia Saint-Exupéry a la seva crònica com aviador republicà a Un sentit a la vida (Llar del Llibre, 1986)– és el que simplifica les coses». El problema són, creu-me, les Històries Sagrades i cada grup, cada partit, cada ideologia, tenen la seva, i no la pots desmentir, ni tan sols matisar. L’altra nit vaig ser ben tonto d’atrevir-me a posar en qüestió que els fets de Maig del 37 no van ser un enfrontament entre bons i dolents: els bons els anarcosindicalistes de base i el seus germans de lluita del POUM, i els dolents els comunistes, els catalanistes i els dirigents de la CNT-FAI. Les coses no van ser així, si més no exactament. No va ser una lluita entre revolució i contrarevolució. Va ser molt més complicat tot. Hi ha un llibre que reflecteix bastant bé aquesta complexitat, i és el de Ferran Gallego, Barcelona, mayo de 1937 (Debate). En Miguel Riera li va fer una entrevista per El Viejo Topo del juny del 2007. La pots trobar reproduïda a  estelnegre.balearweb.net/post/37086. Hagués estat genial convidar en Gallego. A la taula tothom pensava el mateix, amb la qual cosa no entenia perquè l’acte es presentava com un “debat”. Debat, entre qui i qui? A la pràctica i com era previsible, la sessió havia de convertir-se per força en una classe magistral en la que estudiosos “autoritzats” imposaven una visió uniforme i acrítica d’uns fets històrics que mereixien certament ser debatuts. O sigui el típic rotllo d’escoltar sols el que ja sabies o volies que et diguessin. La Història Sagrada, vaja.

I tens raó. A qui se l’acudeix dir que la CNT i Falange Española van tenir contactes? En canvi la qüestió de les connexions entre Falange i CNT és un tema superestudiat. Que els falangistes consideraven la seva vocació revolucionària, sindicalista, obrerista i anticapitalista és ben conegut. D’ací la camisa blau maó, que evocava el mono dels treballadors i la tria dels colors de la seva bandera, roig i negre, és a dir els mateixos que els de la de la CNT. De fet fa temps vaig passar a la Reina una seqüència de “Rojo y negro”, la mítica pel.lícula falangista per excel.lència, dirigida per Carlos Arévalo el 1942, que va ser retirada immediatament de les cartelleres. 

Van ser els sectors més obreristes i revolucionaris i el mateix  José Antonio els que van procurar un coqueteig amb els sectors més moderats i sobre tot anticomunistes de la CNT, un assumpte també molt ben documentat, sobre tot pel que fa a Barcelona. De fet, un dels elements claus de Falange a la ciutat van ser Los Macabeos, els germans Velázquez i Ferrer, que provenien de la CNT. Aquests intents d'aproximació es van traduir en trobades amb militants anarcosindicalistes, alguns ben públics i gairebé massius -com el sopar amb el mateix José Antonio a la plaça Reial de diverses desenes de cenetistes-, gairebé sempre preparats pel poeta falangista Luys de Santa Marina, un dels personatges més apassionants i enigmàtics de la cultura catalana dels anys 30. Mira el que explica Felio A. Villarrubias en El Ejércido del 19 de julio en Cataluña (Mare Nostrum,, 1990, p. 39): “...la Falange de Barcelona, en cumplimiento de órdenes dictadas por José Antonio Primo de Rivera, había conectado a través de Luys Santa Marina y de José Mª Poblador, con auténticos sindicalistas de la CNT,  preocupados éstos por la politización de su movimiento de exclusiva –entonces- base sindical... los contactos fracasaron al final porque la FAI ejercía un ‘marcaje’ muy intenso”.

José Mª García de Tuñón te un llibre sobre aquest persontge fascinant, titular José Antonio y Luys Santa Marina (Fundación Ramiro Ledesma, 1999). Allà, a la pàgina 19, explica: “El compromiso que Luys tenía con la Falange le lleva también a tener contactos con los camaradas falangistas que se ocupaban especialmente de cuestiones políticas, como era el  caso de José Mª Fontana con quien realiza algunas gestiones acerca de miembros de la CNT por orden de José Antonio Primo de Rivera y que, con tanto entusiasmo y esfuerzo, llevan a cabo, que, incluso  suelen reunirse a cenar en varias ocasiones con un grupo de directivos anarcosindicalistas”. El mateix Fontana insisteix en aquest extrem: “José Antonio se interesaba muchísimo por nuestros  contactos con la CNT. En uno de sus viajes mantuvimos una charla y celebramos una cena con un grupo de directivos” (Los catalanes en la guerra de España, Acervo, 1977).

El problema va ser en essencia de temps. L’esclat de la revolució va truncar els contactes, com ho reconeix el mateix Diego Abad de Santillán, un dels líders fonamentals de la CNT-FAI. A les seves memòries diu:  “Ya entrado el año 1935 nos llegaron diversas incitaciones a un encuentro con José Antonio Primo de Rivera para dialogar en torno a un posible entendimiento o acercamiento. Sus adeptos de Barcelona me hacían llegar cartas, declaraciones, material impreso para que me formase una idea de la doctrina del movimiento inicial. Pero opté por rechazar ese diálogo, que por muchas razones no habría ido tal vez muy lejos, y porque era ya tarde para influir de algún modo por ese medio en los acontecimientos que veíamos aproximarse. Pero la verdad es que hasta allí no había habido de parte de los gestores de ese movimiento ninguna expresión de hostilidad contra nosotros, ni de nuestras filas  había surgido ninguna manifestación que impidiese el diálogo” (Diego Abad de Santillán. Memorias, Planeta, 1977; págs. 217 i 220).

De tota manera, la convicció dels falangistes que era possible atreure a les seves files a una part dels anarcosindicalistes -dels quals només els separaria presumptament el que anomenaríem el "factor nacional" - va continuar fins i tot durant la guerra. Fa temps em vaig comprar en una llibreria de segona mà les memòries de Manuel Hedilla -potser l'element més representatiu de la tendència social de Falange i el referent del falangisme antifranquista posteriorment, dictades poc abans de morir a Maximiano Guerrero i publicades amb el títol de Testimonio de Manuel Hedilla (Patrimoni, 1972), en què relata la seva tasca com a quintacolumnista a Barcelona. A la pàgina 83 es ​​pot llegir: “Yo estaba encargado, entre otras tareas, de ir creando células • células de oposición nacional-sindicalista dentro de la CNT-las que proliferaron durante la guerra-y de incorporar a la Falange a los anarcosindicalistas enfurecidos contra la República y dispuestos a nacionalizar ".

Les referències als contactes entre CNT i Falange són nombroses i accessibles ; en trobaràs un munt a la xarxa. Per exemple, mira’t l’article “José Antonio y su obra política en cataluña”, de Francisco Caballero Leonarte, que el tens en pdf (fundacionjoseantonio.es/doc/JA_en_cataluna.pdf). Stanley G. Payne en parla del tema al seu llibre Falange. A History of Spanish Fascism ranco y José Antonio. El extraño caso del fascismo español (Stanford University Press, 1961; a les pàgines 84, 98 y 280). És més, hi ha un llibre aclaridor sobre el tema :  el de Joan M. Thomas, Falange, guerra civil, franquisme, FET i de les JONS de Barcelona en el primers anys del regim franquista (Publicacions de l'Abadia de Montserrat).

Després de la victòria de Franco es van continuar produït contactes entre anarcosindicalistes i Falange. Hi ha moltíssimes referències al tema al llibre d’Ángel Herrerín, La CNT durante el franquismo (Siglo XXI, 2004, sobre tot de la pàgina 25 en endavant). Allà parla de com tant els falangistes frustrats per la « revolució traïda » com els dirigents del sindicat vertical franquista van intentar un acostament amb els cenetistes, tant de l’exterior com de l’interior. De vegades la jugada els va sortir bé, com la que van protagonitzar personatges com Eliso Melis, que va aconseguir fins i tot tenir controlada l’organització interna de la CNT a Catalunya, de la que Melis va ser anomenat secretari general el 1942, fins que el mateix sindicat el va executar en descobrir-se el seu doble joc. Ricard Fornells i alguns extrentistes més van aconseguir alliberar dels camps de concentració francesos a un bon nombre d’anarquistes, just per a que s’incorporessin al sindicat feixista. Juan M. Molina, secretari general de  la CNT a les seves memòries parla de 300 militants que van acceptar la proposta (El movimiento clandestino en España, 1939-1977, Editores Mexicanos Unidos, 1977, p. 270). Altres s’hi van resistir i van pagar amb la vida la seva opció. És el cas de José Villaverde o el més conegut d’en Joan Peiró, als que afusellaren en negar-se a acceptar els càrrecs que els oferien a la CNS franquista. Però és significatiu que se’ls considerés susceptibles d’integrar-se al sindicalisme falangista, com diu Herrerín, per “les seves afinitats” (p. 26).

Després van ser els “cincopuntistes”, els contactes entre juny i juliol de 1965 per membres de la CNT de l'interior, a títol individual, i representants del sindicat franquista, la CNS. Al novembre d'aquest mateix any la premsa franquista difonia el contingut d'aquests acords i l’any 1966 destacats membres de la CNT participaven a les eleccions sindicals. L’Herrerín parla del tema i de com la maniobra volia evitar l’auge de CCOO a la classe obrera (mira les pàgines 245-247). Entre els cincopuntistes estaven Lorenzo Íñigo, Francisco Royano, Saturnino Carot, Sebastià Calvo i posteriorment Enrique Marco Nadal. No cal dir que l’acord va ser denunciat per la CNT a l’exili, però informa que sempre va existir la convicció que hi havia un nexe entre anarcosindicalistes i nacionalsindicalistes, units no sols en el seu ideari sindicalista, sinó en el seu furiós anticomunisme. Aquest episodi va implicar la dissolució del que quedava de la CNT clandestina, una part de la qual es va integrar a la CNS i la resta simplement va desaparèixer fins la mort de Franco, el que explica que a les darreries del franquisme l’anarcosindicalisme no tingués pràcticament cap presència. Un darrera revifalla durant la “transició”, sobre tot de la mà de Falange Auténtica, els hereus de l’hedillisme, que van reclamar la unitat d’acció amb la CNT justament a partir d’aquesta tendència sindicalista revolucionària de FE y de las JONS que el franquisme havia traït i corromput. Després del seu III congrés a Saragossa al 1979, una bona part de falangistes de FA es passen en bloc a la CNT.

L’afinitat entre anarcosindicalisme i nacionalsindicalisme te curioses proves. Per exemple, elements falangistes radicals partidaris de que fos Falange i no l’exèrcit els que encapçalessin l’aixecament contra el govern republicà en nom de principis revolucionaris. Alguns d’ells van ser detinguts i processats pels propis franquistes, que els veien com un perill per l’hegemonia militar i del General Franco. Alguns d’aquests falangistes van ser condemnats a mort i executats ; un d’ells a Lleó, el 22 d’agost de 1937. Es deia Marciano Pedro Durruti Domingo, que era, en efecte, el germà de Buenaventura Durruti.