dimarts, 15 de maig de 2012

Intervenció d'Enric Pubill, President de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics Antifranquistes, en la presentació del llibre “Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista”, de Manuel Delgado, Jofre Padullés, Gerard Horta i altres, a la Sala Gran del Campus del Raval, de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, el 19 d'abril de 2012.


Intervenció d'Enric Pubill, President de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics Antifranquistes, en la presentació del llibre Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista, de Manuel Delgado, Jofre Padullé, Gerard Horta i altres (Publicacions de la Universitat de Barcelona), a la Sala Gran del Campus del Raval, de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, el 19 d'abril de 2012.


Bona tarda a tothom,

L'amic Delgado m'ha demanat intervenir en la presentació d'aquest magnífic treball de l'Institut Català d'Antropologia sobre testimonis de la clandestinitat antifranquista. Un llibre que no podem deixar de saludar com una execel.lent contribució a la recerca de la veritat del que van ser les vides dels compromesos en el gran combat per la llibertat, aquelles lluites secretes, tal com les defineix el títol del llibre. Felicitem doncs la iniciativa del Grup de Treball d'Etnografia dels Espais Públics, i de manera especial els hi vull transmetre la felicitació de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics Antifranquistes que tinc l'honor de presidir.

El llibre s'endinsa en el que van ser les experiències personals dels lluitadors antifranquistes, les seves relacions familiars, les extraordinàries circumstàncies que van rodejar aquelles vides, tot plegat una manera de viure perillosament, de viure pensant constantment en la possible “caiguda”, qual cosa, a part de la molt probable tortura, angoixava sobretot per la possibilitat que sota el dolor i el terror poguessis delatar companys. És difícil ara, per qui no ha passat per aquella experiència, copsar el terror que ens embargava davant aquesta possibilitat de delatar altres companys.

El llibre explica molt be les experiències d'aquelles dobles vides, on molts cops ni la teva pròpia mare sabia del teu treball clandestí. On tenies que dissimular, fingir, mentir, tot per amagar unes activitats que tenies que desenvolupar quan deixaves la feina, i a la nit, i vigilant sempre que ningú detectés. Sense poder-te sincerar ni tant sols amb gent que estaves segur que no eren partidaris d'en Franco. Però el secret, la discreció màxima, la por a obrir una escletxa en l'entremat organitzatiu clandestí, t'obligava a aquesta doble manera de viure.

En aquest sentit vull relatar una experiència que explica Gregorio López Raimundo en les seves memòries, i que té molt a veure amb aquesta doble vida. És de tots conegut que Gregorio va viure molts anys clandestinament a Barcelona, cosa que algun llibre de la seva companya Teresa Pàmies explica admirablement. Doncs bé, Gregorio explica que sempre llegia amb atenció els discursos de Franco i d'altres alts dirigents del règim i en una de les pensions en les que va viure amb identitat falsa, un company de pensió li va dir, fent broma, si no era comunista, doncs només els antifranquistes actius llegien amb tanta atenció “aquells rotllos”. No cal dir que Gregorio va deixar de llegir públicament els discursos de Franco. També explica que normalment es feia passar per partidari del règim. Crec que és un bon exemple de doble vida. Hi ha també moltes experiències de companys i companyes que en els seus cercles amicals i veïnals passaven per franquistes convençuts. No podia haver-hi tortura més gran que haver de mantenir aquesta impostura.

Els que més tenien que protegir les seves personalitats, i jo en conec alguns que ho van viure molt durament, eren els que estaven a càrrec dels aparells de propaganda, convivint amb els mitjans d'impressió, i que de cap manera podien manifestar el seu pensament ni cap actitud d'acord amb el que sentien, i molts cops patien el rebuig d'amics i coneguts per les seves posicions aparentment franquistes que els protegien de qualsevol sospita.

Però aquestes vides secretes, clandestines, duríssimes, tenien també un costat que no podem deixar de reconèixer com a positiu. Aquestes vides clandestines van conèixer també la experiència d'una extraordinària solidaritat, d'episodis de coratge, d'històries d'amor, d'amistats creades en la lluita i el dolor i que han durat  tota la vida, d'esperança en un demà millor. I us puc assegurar que tenir aquesta esperança et dona força per superar-ho tot. Sí, eren temps terribles però també temps, en alguns aspectes, fantàstics.

La meva experiència personal, que està en part reflectida en el llibre, també pot servir de referència. Jo vaig connectar amb les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya des del Moviment Escolta del qual n'era membre. A Catalunya, l'Escoltisme, ell mateix durant molts anys clandestí, ha estat un viver de ciutadans que han nodrit les organitzacions antifranquistes. Jo, per la meva part, us puc dir que l'escoltisme va ser el que va obrir-me el camí per adquirir coneixements de supervivència, respecte per la natura, solidaritat, i amor per la llibertat.

Quan vaig rebre, l'any1947, la proposta d'ingrés a les JSUC (Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya), l'organització juvenil del PSUC, no vaig dubtar en acceptar, adoptant el “nom de guerra” de Kim. A partir d'aquell moment va començar la meva lluita secreta. Vaig tenir que compaginar  els meus horaris entre el treball d'assalariat i el de la lluita clandestina, qual cosa volia dir que tenia ocupades 10 hores amb la feina i quan sortia, a la nit, realitzava les activitats clandestines: pintades de consignes a les parets, llençada de fulls de propaganda pels carrers, “pispar” banderes franquistes per convertir-les amb senyeres o en banderes republicanes que després penjàvem a llocs visibles, etc. Els dies festius els aprofitàvem per fer reunions, poques, en les quals planificàvem les accions i rebien les instruccions polítiques i organitzatives. En recordo especialment dues amb el company Sendrós -que apareix també en el llibre- que era el responsable polític, i altres dues amb l'Atanasio Céspedes, que n'era d'organització.

Fixeu-vos com era de secreta la meva lluita que la meva mare i la meva germana es preocupaven pel meu comportament i per la meva salud, doncs estaven convençudes, per les meves continuades sortides de nit, que era un “juerguista” faldiller. Mai van sospitar, fins saber-ho per la meva detenció, que les sortides nocturnes no estaven motivades precisament per la “juerga” sinó per la lluita clandestina contra la dictadura en la que ja estava ben implicat.

El nostre grup estava format per cinc joves, i quan el 1949 van afusellar Númen Mestres, el més jove dels quatre companys afusellats arran de la “caiguda dels 80”, com es coneix una de les detencions massives més famoses de militants del PSUC, vam adoptar pel grup el seu nom. Varem voler significar que si be havien assassinat un jove antifranquista en sortien cinc disposats a continuar la lluita per les llibertats.

Finalment, aquell mateix any de 1949, varem ser detinguts i portats a la sinistra Jefatura Superior de Policia de la Via Laietana. Parlar de la meva estada allà és parlar de 30 dies d'angoixa, 15 dels quals van ser de continuades tortures, físiques i psicològiques; tants dies et serveixen per saber com aguantar el dolor fins al punt d'arribar a la inconsciència, quan el dolor ja no el sents.

Després vaig passar quasi onze anys a la presó. Cinc a La Model de Barcelona i cinc i mig al Penal de Burgos, coneguda també com la Universitat de Moscú. De la meva llarga estada a la presó en podria parlar durant hores i dies, de la duresa en tots els sentits d'estar empresonat, però també, i sobretot, de l'ambient de solidaritat i fraternitat que hi vaig viure, de les lluites que hi desenvolupàvem, de l'organització perfectament estructurada que hi havia, de les amistats que hi vaig fer, etc.

La meva vida clandestina, i l'experiència de presó, en general no va ser molt diferent a la dels companys i companyes que surten al llibre, molts dels quals han estat grans amics personals i membres de la nostra Associació, com en Garcia Tristany, amb el qual vam compartir detenció, tortures, presó, lluita clandestina i treball a l'Associació d'Expresos, tota una llarga vida d'amistat i de  lluita plegats, o el Tito Márquez, l'Angel Rozas en Gregori López Raimundo, el Miquel Núñez, en Sendrós, etc.

Voldria destacar a Gregorio López Raimundo i a Miquel Núñez, doncs aquests dos grans companys van viure, només amb el parèntesi de les estades a presó – en Miquel va estar-hi 15 anys!- autèntiques vides secretes, en absoluta clandestinitat i amb identitats falses tot el període que va de 1939 a 1977. Ells representen millor que ningú el que va ser la clandestinitat i la lluita secreta de manera continuada.

Aquests companys ens han deixat, però en llegir el llibre he recuperat moments compartits que m'han transportat a unes vivències històriques que recordo molt bé i que molts voldrien amagar. Sortosament llibres com aquest contribueixen a evitar-ho i  ajuden a que surtin a la llum aspectes de la lluita antifranquista poc tractats, quasi diria, agafant el títol del llibre, aspectes secrets de la lluita que crec que és molt necessari donar a conèixer. Per això ha estat per mi una gran satisfacció llegir-lo i presentar-lo avui aquí, i per això torno a donar les gràcies als autors per la seva iniciativa.

Moltes gràcies.

[A la fotografia, el pianista José Iturbi rodeixat de presos al penal de Burgos, l'any 1957]






Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch