dimecres, 11 d’abril de 2012

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 12-4-12


Sabeu què? Que em ve de gust compartir amb vosaltres un episodi de  TWILIGHT ZONE, l’ absolutament genial sèrie dels 60. Inimitable i en canvi tantes vegades imitada, homenatjada, evocada.. Proposo en concret un dels episodis de la tercera i darrera temporada, LITTLE GIRL LOST, dirigida per PAUL STEWARD i emesa el 16 de març de 1962. És un dels fastuosos guions que per la sèrie va fer RICHARD MATHESON, un dels millors escriptors de fantasia del segle XX. És interessant perquè “Poltergeist” és un remake d’aquest episodi. Ja ho veureu.

Un detallet: l’escena en la que es va inspirar descaradament Gene Kelly en el famós número de “Singin’ in the rain”: MAURICE CHEVALIER cantant i ballat “La romance de la pluie” a  L’HOMME DES FOLLIES BERGÈRE, de ROY DEL RUTH (1935).

M’agradaria presentar-vos dos grans mites del musical exòtic –exòtic per nosaltres, és clar. D’una banda, SHAMI KAPOOR. El veurem com a mínim en una seqüència de BADAN PE SITARE, dirigida per LEKH TANDON el 1969. Portaré més coses per si anem bé de temps. Val la pena. I després HUANG WANQIU, una de les dives del musical xinés, com a prota femenina de LIU SAN-JEI, de SU LI (1960). Si tenim temps us passaré algunes coreografies maoistes com les del mes passat. A què eren genials? Doncs n'he trobat algunes delícies més.

Ja sabeu que no sols passem clàssics i coses rares diverses. També li donem canxa a gent propera que vol mostrar coses que fa. En aquest cas una petita mosta del treball de GREG BLACK, un amic britànic que viu a aquí i que ha fet coses com les que veurem: els breus MONKEYS NEVER DIE i LOS VOLUNTARIOS. Són quasi acabats de fer.

L’altre dia, a la classe d’Antropologia Religiosa, vaig esmentar una pel.lícula on es mostrava la vigència a la societat occidental del culte als ancestres: AMISTAD, del 1997. Com sempre ens ve gent de l’assignatura, deixeu-me que posi la seqüència en qüestió i, de pas, reiteri la meva veneració total i absoluta per STEVEN SPIELBERG, al que sols els molt tontos que fan com que tenen gustos cinematogràfics exquisits s’atreveixen a menysprear.

M’agradaria retre-li homenatge al cantant espanyol més versionat arreu del món i menys conegut. És un cantant que ha pogut assolir el més gran mèrit que un cantant pot somiar: que la majoria de les seves cançons ningú sàpiga que són seves i tothom estigui convençut que són populars. En canvi, n’han fet versions Quilapayún, Víctor Jara, Joan Baez, Soledad Bravo, Violeta Parra. Aquests darrers dies les hem sentit al carrer, en boca de vaguistes i manifestants. Estic parlant de CHICHO SÁNCHEZ FERLOSIO, a qui FERNANDO TRUEBA li va dedicar un documental l’any 1982: MIENTRAS EL CUERPO AGUANTE. Busqueu informació d’aquest home. Us sorprendrà, com us sorprendrà sentir-lo parlar i cantar si veniu dijous a la Reina.

Ara l’esquerra institucionalitzada parla del Garzón i dels crims dels franquisme i de l’oblit i la impunitat... Què poquets se’n recorden com l’escapoliment del que havia estat la brutal repressió franquista va ser conseqüència del pacte del que aquella esquerra, particularment el Partit Comunista, havia propiciat. Ara ningú treu a col.lació el que es presentava como la “política de la reconciliació”, amb la que el PCE promulgava una reunió ecumènica i fraternal amb els feixistes, incloent en l’oferta la taula rasa i la impunitat de dècades d’assassinats i tortures. Aquesta postura va tenir fins i tot la seva pel·lícula. Es titulà LA VENGANZA, i la va dirigir al 1958 un membre del comitè central del PCE, JUAN ANTONIO BARDEM.

Ja sé que semblarà una frikada però no ho és. Si més no, no ho és exclusivament. Paraula que em fascina GAME OF DEATH, la pel.lícula que  ROBERT CLOUSE va estrenar el 1977 amb els 40 minuts que havia rodat anys enrere BRUCE LEE, abans de morir, com sol dir-se, “en estranyes circumstàncies”. És tan rar, tan enigmàtic el resultat! És el típic exemple de pel.lícula que diries que està com posseïda. Mirem alguna escena i ja veureu com em doneu la raó. L’altre dia vaig entrar al Reina Sofia de Madrid –que ni comparació amb la nostra Reina– i vaig veure que tenien en exposició “La batalla de Árgel”, de GILLO PONTECORVO. És la més famosa de les seves pelis, però a mi em sembla especialment vindicable QUEIMADA, un film tremendament polític en el que l’al.lusió al procés que va portar a la guerra de Vietnam era quasi explícit i per a que va comptar amb la complicitat d’una superestrella com MARLON BRANDO, que està immens en aquesta peli. És del 1969.

I els consabuts extres que mai us decepcionen.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch