dissabte, 4 d’octubre de 2014

El final del pròleg de "Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista (1939-1977)", de Manuel Delgado, Jofre Padullés i Gerard Horta (Publicacions de la UB)


A Manuel Delgado, Jofre Padullés i Gerard Horta, eds., Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista (Publicacions de la Universitat de Barcelona).

La nostra voluntat ha estat oferir alguns exemples de les pràctiques clandestines a Catalunya sota la dictadura, és a dir, quines maneres de fer imposava, quina era la seva cultura, en el sentit de conjunt de les tecnologies que posava en joc. Això implica que no hi ha, ni de bon tros, una intenció d’exhaustivitat pel que fa a l’espectre de les organitzacions polítiques involucrades en la lluita antifeixista, ni s’ha abordat la manera com van resistir la persecució de què van ser víctimes altres minories que el franquisme va considerar perilloses o menyspreables, ja fossin sexuals, religioses, ètniques... Tampoc no es trobarà en les pàgines que segueixen un recorregut sistemàtic per totes les variables històriques ni territorials que va presentar la lluita per la democràcia al nostre país. Ni tan sols s’hi trobarà una preocupació per aplicar un criteri cronològic a l’hora de presentar els fets mostrats com a paradigmàtics.

Que quedi clar, doncs, que el nostre objectiu ha estat, en primera instància, presentar un mostratge tan representatiu com ha estat possible respecte a les tècniques d’ocultació d’un col·lectiu humà en condicions de persecució. A partir d’aquí, anant més enllà, una contingència històrica concreta –la del nostre país sota el feixisme– ens ha permès il·lustrar, en clau dramàtica, sovint fins i tot tràgica, la importància del paper estructurador que la realitat social assigna a allò que s’amaga, el paper que exerceix el secret en secret. Perquè tota forma de convivència, sempre i a tot arreu, guarda algun secret del manteniment del qual sembla que depengui tot. Per això Robert Frost podia escriure, en un dels seus poemes més citats: «Ballem a l’entorn d’un cercle i suposem / però el secret és al centre i sap». Immillorable imatge: nosaltres suposem; el secret sap, i és al centre. Aquesta seria, al capdavall, la voluntat principal de la tasca feta: aportar elements que poguessin alimentar una antropologia del secret i de les seves funcions estructuradores. L’escenari de la reflexió és la nostra història recent, però podria ser-ne un altre, en un altre lloc i en un altre moment.

I, a la fi, una darrera consideració. La majoria dels estudis que es publiquen l’escenari o l’objecte dels quals és l’etapa franquista –en el camp polític i en qualsevol altre– tendeixen a reconèixer una frontera clara que delimita la seva fi amb la mort física del dictador i el que sobrevingué després, allò que s’anomena Transició democràtica. Aquesta recerca no posa en qüestió la diferència clara que hi ha entre un règim autoritari, com ho va ser el del general Franco, i un sistema que reconeix les llibertats formals i que està basat en la representativitat democràtica; ara bé: la manera com s’han desenvolupat les darreres dècades, d’ençà de les eleccions del 1977, ens ha ofert massa mostres que els canvis produïts no han estat ni tants ni tan profunds com hom esperava. La prova d’això és que, ara mateix, el dret de manifestació és constantment vulnerat per les decisions i les actuacions governatives; l’activitat de certes opcions ideològiques es veu impedida legalment i hi ha partits polítics prohibits i llistes electorals impugnades legalment; ens arriba un degoteig constant de casos de detencions i empresonaments arbitraris, i cada any els informes d’Amnistia Internacional han de fer-se ressò de maltractaments produïts a comissaries espanyoles i catalanes. L’escàndol del terrorisme d’Estat és prou contundent en aquest sentit: en un context formalment democràtic, un nombre no determinat de persones han estat detingudes il·legalment, segrestades i finalment executades per membres de les forces de seguretat que actuaven seguint ordres dels seus superiors. Quant a la temàtica d’aquest estudi, massa persones han d’anar avui amb compte i han d’amagar-se, car la seva activitat política o sindical contra l’estat de coses que patim és considerada inacceptable per les autoritats, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Tot plegat fa que el contingut de les pàgines que segueixen no s’hagi d’interpretar en clau d’un pretèrit depassat i vençut, sinó com a testimoni d’una forma de viure i sofrir la dissidència política i les relacions amb el poder que malauradament encara ha de considerar-se en bona part vigent.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch