dimarts, 6 de maig de 2014

L'intercanvi sacrificial. Tema 17 de l'assignatura Antropologia Religiosa, grau d'Antropologia Social, UB


Pintura sobre fusta representant la processó del sacrifici d'un xai a les Càrites. Corintia, cap a 540-530 a.C. Es conserva al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes
Vàrem dedicar la classe a l’intercanvi sacrificial, la teoria sobre el sacrifici de Mauss i Hubert. He estat insistint en que no per força en l'obra d'Émile Durkheim on haurien de cercar-se les peces més precioses de l'escola durkheimniana, si més no pels antropòlegs. Segurament no erraríem si descobrissin en els entorns del gran mestre, nodrint-se de l'energia que desprenia el seu lideratge, autors i obres que van gosar d'anar-hi més enllà d'on Durkheim estava en condicions d'acompanyar-los. És el cas, sense dubte, Marcel Mauss.

De l’Assaig sobre la naturalesa i la funció del sacrifici (ICA-Icaria), signada per Mauss i Henri Hubert sobresurt la premissa que acordava pel sacrifici una condició que no era ja la d'una institució transcultural, sinó més aviat la d'una tecnologia ritual que, com després la màgia, la pregària i el do en la pròpia teoria de Mauss, permet establir-ne comunicació entre instàncies estanques, situades, en aquest cas, una en el pla profà i l'altra en el pla sagrat o sobrenatural. El que es diu d'entrada és que el sacrifici no és més que una forma, una estructura disponible -l'esquema sacrificial-, al qual cada circumstància social i religiosa omple amb els continguts i finalitats de tota mena, aquells que ens permeten un catàleg on hi entren els sacrificis propiciatoris, de comunió, piaculars, expiatoris, d'expulsió, etc. D'aquesta manera, Mauss i Hubert intueixen pel sacrifici una condició de conjunt de modificacions que ve a funcionar, al cap i a la fi, com el que els lingüistes russos anomenaran una mica després una "lògica de transforma­cions", és a dir un feix on s'inclouen un nombre extraordinari de possibilitats combinatòries de realització, totes les quals, però, responen a una quantitat molt discreta de patrons lògico‑formals recurrents.

Un dels eixos del text de Hubert i Mauss és el de l'eficàcia ritual, és a dir el de l'eficàcia intrínseca, objectiva, que se'n desprèn dels ritus escomenços sense defecte de forma. El sacrifici, com l'oració i la màgia, conformen allò que podríem anomenar pràctiques transformatives, maniobres culturals al servei de l'acompliment de les il.lusions i els desitjos humans, que no són representacions ideològiques sinó més aviat vehicles que permeten vèncer les fragmentacions i els obstacles que separen constantment l'experiència de la vida i el pensament. Com succeeix en el cas del mag, la víctima no representa, sinó que senzillament és, fa, actua, crea realitats empíriques, no virtuals. De fet, el que Hubert i Mauss formulen per primer cop en aquest assaig sobre el sacrifici és el rudiment del que després Lévi-Strauss anomenarà "eficàcia simbòlica", del que parlaven a classe anteriors, és a dir la capacitat que el ritual te d'assolir, amb la complicitat d'un consensus social que no admet desacats ni desmentiments, substituir coses o estats substancials per imatges.

L'extremada cura que sembla orientar totes les operacions que, a tot arreu, fan factible aquesta presa de contacte entre els homes i els déus, i el fet mateix que el protagonisme es delegui en alguna cosa distinta de l'oficiant o el beneficiari, estan plenament justificats, car les forces convocades a l'encontre són massa poderoses com perquè l'ocupant del punt de fusió resulti indemne. És per això -vet aquí una altra de les lucideses de Hubert i Mauss- que el sacrifici presenta llavors un funcionament en certa mesura paradoxal, car la seva funció és la de crear un pont entre el territori dels homes i el del dels déus, però un pont d'ús molt restringit i controlat. El sacrifici uneix els homes i els éssers celestials, però, en fer-ho, també els separa. De fet se'l instal.la a la manera d'un tallafocs, del qual la missió és garantir a tota costa que sempre hi haurà entre tots nivells tan en extrem desiguals una distància suficient, de manera que la societat humana pugui mantenir-se a estalvi de les catastròfiques conseqüències d'una proximitat massa íntima amb la societat dels déus. Això és obvi en els sacrificis piaculars, en els quals la divinitat no ha estat convidada i la seva presència és percebuda com una amenaça, de manera que del que es tracta és de convèncer-la de que deixi en pau els éssers humans. Però també ho és quan els personatges celestials han estat prèviament concitats a acudir. Un cop se'n ha aconseguit això, s'interposa una víctima que, en ser consagrada, amortigua el xoc o el desvia. Si s'ha de combregar amb el déu per mitjà del cos de la víctima, es fa d'una forma dosificada, a través d'una adequada administració dels bocins que se'n han fet.

Ens trobem d'aquesta forma amb un mecanisme de doble direcció, puix que és simultàniament de conjunció i de disjunció, al que s'encarrega d`abolir la separació entre els déus i els humans, al mateix temps que d'instituciona­litzar i fer insuperable la seva inconciabilitat categòrica. La modalitat sacrificial del contacte amb el sobrenatural actua aleshores en un sentit antagònic en relació a una altra de les seves variants: la de la possessió. En la possessió, en efecte, el fidel no sols no tem la comunicació amb el déu o l'esperit poderós, sinó que cerca a tota costa de propiciar-ne-la. Encara més, àdhuc s`ofereix ell mateix per ser el centre de la coincidència entre esferes, és a dir a executar l’ extremadament perillosa tasca que en el sacrifici assumeix la víctima. Com la víctima sacrificial, el possés fa de mèdium, o, dit d'una altra manera, posa el seu propi cos al servei de la col·lusió entre móns, fent-lo esdevenir receptacle primer, i bon conductor tot seguit, de la hipersacralitat que la irrupció divina en persona desencadenat.

L’altra gran troballa de Mauss i Hubert és la que col.loca l'"Essai sur le sacrifice" en la pista del que més endavant serà la tesi central de l'"Essai sur le don", que em consta que us fan llegir per Antropologia Econòmica. El fonamental mèrit de Mauss i el seu grup va ser, efectivament, el de saber traslladar les claus explicatives dels fenòmens religiosos del desxiframent d'un codi conscient en el que s'expressava incontestablement l'autoritat social -com establiria més endavant Durkheim a Les formes élémentaires de la vie réligieuse-, a la descodificació d'un sistema de comunicació del qual -preludiant amb això Saussure- les pautes d'ús són essencialment d'ordre inconscient, és a dir un llenguatge. Aquest pressupost, que contemplava les relacions rituals com a sacramentalitzacions del principi que tota forma social troba en l'intercanvi i la mediació, no sols entre individus o col·lectivitats, sinó àdhuc entre instàncies lògiques. En el cas del sacrifici aquest principi intercanviari era el que possibilitava un relació de simetria amb les energies o personalitats invisibles que eren percebuts com a determinant la vida dels humans. Per Mauss i Hubert el sacrifici institucionalitzava una mena de comptabilitat sagrada, en el marc de la qual es realitzaven constantment traspassos, ingressos i disposicions.

En aquest sentit, en el fons, el pagament del deute sacrificial als déus es fonamenta en una estratagema humana, que converteix tota ofrena als déus en una mena de suborn al que aquest no es poden sostreure. Això es el resultat de la mateixa lògica intercanviària que el sacrifici instaura en immolar una víctima a la que prèviament s'ha consagrat. En efecte, un cop s'ha establert el vincle amb les forces divines, mitjançant la sacramentalització de la víctima, aquesta és destruïda. Això és així, certament, perquè, com ha indicat aquesta és l`única forma de fer-la passar del visible a l'invisible, però també perquè aquesta circumstància provoca un buit en aquesta contigüitat imposada per l'acció humana, que, un cop produïda, obliga els déus a restablir-la amb un contra-do.

L’ardit no acaba aquí, car afecta igualment a la mateixa naturalesa de les coses intercanviades. Els homes acudeixen a la cita carregats amb llurs pecats, pors, misèries, culpes i carències, totes les quals són concentrades en l'objecte sacrificial; a canvi d'elles, en reben dels déus el més preciós que aquests poden oferir per restablir la continuïtat sobtadament interrompuda pels humans: sacralitat. Atorguen misericòrdia, pau, perdó o protecció, i reben a canvi l'aliment sense el qual no podrien existir, la constància palpable de que els seus fidels -aquells dels quals saben que en darrera instància depenen- ho són encara. Els déus que signen el contracte sacrificial no saben, però, que han caigut en un parany i que allò que han obtingut de la voluntat dels mortals són justament les seves deixalles, els detritus morals i físics -la falta, el crim, però també la malaltia i la mort- dels quals la víctima els ha alliberat assumint-los. La seva mort purifica l'ànima dels homes, n'assegura la seva eternitat però sobretot la de l'ordre social en la seva globalitat, car s`aconseguit que algú pagui patint i morint en nom de tots. El sacrifici es constitueix així en el magnífic espectacle, contínuament reprès, d'un déu que sucumbeix davant l'astúcia dels humans.

Al final de la classe vaig oferir una explicació alternativa. Els deus en realitat no són engalipats, ni cauen de potes davant l’astúcia humana. Si acudeixen a la cita i accepten com a present la misèria i la podredumbre humana no és perquè son una beneïts, uns tontos als que és possible enganyar... Si accepten el tribut de merda que reben dels humans és senzillament perquè s’alimenten de merda, de la merda humana. Aquesta visió seria la que segurament donaria per bona Georges Bataille, de qui sempre parlo una mica a classe, però mai com per donar-vos  una idea de la forma com difereix i reinterpreta els ensenyaments de Mauss. L'obra de Bataille està tota ella marcada per la influència de l'"Essai", cosa ostensible en El erotismo (Tusquets), però no menys en la Teoría de la religión (Taurus), on l'autor feia palesa la seva admiració per "l'elaboració magistral de les dades històriques sobre el sacrifici antic" que constituïa l'opuscle de Hubert i Mauss. Opuscle que us adjunto en la versió que vàrem fer per la col.lecció Breus Clàssics de l’Antropologia, una edició conjunta ICA-Edictorial Icària. És del 1995. Ho dic perquè al PDF no apareix l’edició í és important que l’esmenteu si citeu l’obra.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch