dilluns, 6 de febrer de 2012

Un comentari d'en Gabriel Jaraba sobre el paper polític del Grup de Folk i apolític dels Setze Jutges a la Catalunya del darrer franquisme


Fa uns dies, el 19 de gener, en Gabriel Jaraba va enviar aquest comentari a una entrada d’aquest bloc sobre en Joe Hill, el Grup de Folk i el paper que va jugar en la formació de la joventut antifeixista de finals dels 60 i la primera meitat dels 70 del segle passat manueldelgadoruiz.blogspot.com/2012/01/joe-hill-i-el-paper-del-grup-de-folk-en.html. Trobo que el seu testimoni i la información que brinda sobre el paper de la Cançó en el darrer franquisme te prou interés com per a merèixer una entrada.

Estimat camarada i amic,

Llegeixo estorat el post que em dediques, amb elogis agradables però immerescuts, i penso que tant de bo que l’extens espai que em dediques pugui servir per a difondre aquests coneixements entre els teus lectors.

M’agrada que facis palès que el Grup de Folk va ser responsable de certa influencia americana en l’esquerra catalana. L’aparició del grup era fruit d’una mirada cap a la new left que fins aleshores no existia i d’una voluntat de superar per l’esquerra un moviment de la nova cançó inscrit en unes coordinades intel.lectuals i petit burgeses que nosaltres consideràvem depassades. Tant els 16 Jutges com els intel.lectuals ens miraven amb celles altes i perdonant-nos la vida, i quan es va fer palesa la gran influencia de les nostres cançons en els moviments juvenils van haver d’admetre que el públic havia adoptat una altra manera de veure aquestes coses.  

Els artistes folk esquerranistes dels EUA ens van obrir els ulls. Alguns de nosaltres érem militants organitzats; uns, participant en la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants a la Caputxinada; altres, com ara jo, impulsors de les Comissions Obreres Juvenils i de la Joventut Comunista o participants dels moviments d’església democràtics i alternatius fruit del Concili; tots, molt atents als episodis de la contracultura que brollava a la costa oest nord-americana. No ens motivava Sartre o Montand, sinó Jerry Rubin, Angela Davis i Phil Ochs. Jo mateix em vaig dedicar a popularitzar Woody Guthrie, mentre Xesco Boix feia el mateix amb Pete Seeger. Molts anys després vaig tenir l’oportunitat de fer que en Xesco presentés Seeger a la Festa de Treball i que es coneguessin personalment, ja que amb motiu de la seva primera vinguda a Catalunya portat per CC OO i Raimon ningú va tenir la cortesia de convidar Xesco Boix a conèixer-lo, ni d’agrair-li per haver fet la feina seminal de popularització de la seva figura. 

El Grup de Folk va fer reconnectar la cançó amb els moviments populars realment existents a Catalunya. Encara està per escriure una realitat d’aleshores: el moviment impulsat pels Setze Jutges era, catalanisme a banda, marcadament apolític. Si llegim una rere altra les lletres de les cançons que corresponien al seu model, a excepció de Raimon i Pi de la Serra, no trobem el més mínim rastre de res que es pugui assemblar a un intent de difondre idees d’esquerres (a excepció de “Les Lletanies”, de Miquel Porter, prohibida rotundament per la censura). Una lectura freda i actual ens mostraria unes cançons marcadament apolítiques, no en el sentit de les “you and me songs” del pop, sinó en una lectura restrictiva de la cançó francesa d’aleshores i una comprensió oposada del que Georges Brassens era i representava. Només amb “Què volen aquesta gent”, de Lluís Serrahima i Maria del Mar Bonet, trobem una diferencia en aquest sentit. I sobre tot amb l’aparició d’Ovidi Montllor, que feia de cambrer i mosso de magatzem a Barcelona mentre començava a buscar el camí dels escenaris. La formació del “clan Raimon”, amb ell, Quico i Ovidi enregistrant a Discophon, va representar l’apertura d’un front esquerrà posterior, un trencament deliberat amb el tarannà d’aquell ambient. Ovidi va ingressar també al Grup de Folk degut a aquesta intenció i al fet que en nosaltres trobava persones que, com ell, militaven a les files del moviment obrer i el comunisme (l’Ovidi Montllor independentista, incomprès i marginat és una fabricació molt posterior, dels anys 90, a càrrec d’un cert moviment juvenil a la recerca d’arrels culturalment similars que no podien ser trobades en antecessors polítics situats en una altra ona cultural. Però Ovidi no va ser mai independentista, com aquest sector el presenta, sinó internacionalista. 

És cert que sense la ferotge censura i la repressió, la nova cançó podia haver estat més polititzada en el sentit textual. Però també ho és que els seus impulsors, darrere els escenaris, a les discogràfiques, i als voltants del que després seria Convergència Democràtica, marcaven fortament distàncies amb la nova tendència esquerrana emergent: en són mostra el seu allunyament de la feina de l’Ovidi o el boicot declarat a Pau Riba, en impedir la seva incorporació als Jutges o l’actuació al Palau. S’oblida que Els Tres Tambors, contemporanis d’Els 4 Gats, i tots dos els primers conjunts elèctrics de la cançó, havien d’haver enregistrat discos a Edigsa al 1965 –i fins i tot aquesta editora va imprimir fotografies del grup amb el seu segell— però se’n van fer enrere. Els 3 Tambors actuaven conjuntament amb els Jutges, formaven part del mateix programa d’actuacions que es desenvolupaven arreu del país, actuaven al Gran Premi de la Cançó Catalana de Lloret de Mar i eren estrictament monolingües en les seves cançons. Però la participació del seu líder a la Caputxinada i posterior detenció i repressió va fer que el moderantisme dels empresaris de la cançó dibuixés un cordó sanitari al voltant del nostre conjunt. Això explica que gravéssim a Discos Belter, l’editora que publicava… Manolo Escobar, on hi havia un directiu catalanista, Gabriel Orfila.

La distancia va augmentar quan el Grup de Folk va anar a trobar les seves “kindred souls” d’arreu d’Espanya. Va ser un servidor qui va propiciar la trobada amb el Grupo Canción del Pueblo de Madrid, arran dels meus contactes periodístics. Discos Edigsa havia enregistrat els cantants gallecs de Voces Ceibes i els bascos d’Ez Dok Amairu, però aquells eren militants de l’esquerra radical gallega i es van aproximar a nosaltres. La presencia de cantants catalans a Madrid era fruit d’aquest ambient. El “dia gris a Madris” que va viure-hi Pi de la Serra va ser arran d’una actuació al club de jazz Bourbon Street de la capital espanyola que li vaig muntar amb la col.laboració de Jos Martín (del duet Inma y Jos) i dels amics de la cançó castellana; la primera portada d’un setmanari musical espanyol dedicada a Lluís Llach va ser afavorida pels militants comunistes madrilenys, activistes a la cançó que col·laboraven a la revista Discóbolo. Va ser aquest grup militant el que va produir els discos de Movieplay que esmentes, un eix entre Antonio Gómez, membre del comitè d’art i cultura del PCE i Gabriel Jaraba, militant del PSUC, tots dos camarades i germans per mútua adopció. Jo mateix vaig actuar amb Las Madres del Cordero, acompanyat a la guitarra a Hilario Camacho, i promocionar Nino Sánchez, capdavanter de la primera “nueva canción castellana”.

Tu, jo i tants d’altres amics venim de tot allò, i és ben cert que, com dius, aquestes influències van determinar en gran manera les nostres trajectòries posteriors. A l’acadèmia i al carrer, a les tribunes públiques i als moviments socials, a internet i als llocs de treball, és bo recordar la motivació que ens impulsava, ara que, en aquests nous i estranys temps, sembla adquirir nou relleu i sentit el vell lema que per a mi sona ara més nou que mai i que resumeix la crida i el programa justos per al que ara està passant: Proletaris de tots els països, uniu-vos! 

Gabriel Jaraba

[© de la fotografia: Blasi & Domènech. Correspon al Festival de Folk organitzat pel Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, el maig de 1968. Crec que el de la barba és en Gabriel Jaraba]



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch