dijous, 16 de febrer de 2012

Homenatge i record per en Antonio del Amo amb una escena de "El sol sale todos los días" (1956)



Ho recordo com si fos ara. Era desembre del 1988 i estavem fent l’homenatge que vaig muntar a en Jacinto Esteva i, de pas, a l’Escola de Barcelona. Era al Sala d’Actes de la Facultat de Geografia i Història, quan estàvem a Pedralbes. No sé com va anar la cosa, però en un moment donat em vaig descobrint parlant amb un home mol gran i d’aspecte venerable. A l’hora de presentar-se em va dir que era Antonio del Amo i, en un dels actes del que més me’n penedit de la vida, li vaig dir alguna cosa així como: “Ah; ¡el de las películas de Joselito!”

Vaig notar de seguida que li sabia greu que l’identifiqués amb una part de la seva feina professional que no era ni de lluny la que més s’estimava. Vaig ficar la pota, però sols després vaig entendre perquè. Va experimentar un sentiment del que arribaria jo mateix a saber-ne molt. Deuria ser el mateix que del Amo va sentir quan es va fotre a plorar, a les famoses converses de Salamanca del 1955, després que els joves directors més radicals –Bardem, Martín Patino...– li van retreure públicament la seva “traïció” d’haver venut al cinema comercial. És un episodi que evoca Luis García Berlanga a Memorias catódicas (1988).

Efectivament, els meus coneixements d’història del cinema espanyol no arribaven aleshores a saber que aquell iaio era un dels tipus més interessants de la cinematografia dels anys 50 i 60, amb una biografia, a més, d’allò més dura i mes representativa del que significava fer pel.lícules per determinat tipus de cineastes. 

Del Amo va nèixer el 1911 i va morir el 1991, tres anys després de la nostra trobada, en un accident de cotxe. Als anys 30 va escriure a revistes com ara Popular Films o Nuestro Cinema i durant la guerra civil va rodar diversos documentals pels republicans. La seva militància al PCE li va costar uns quants anys de presó durant el primer franquisme.
Després va conseguir tornar a dirigir i va signar, en efecte, vuit pel.lícules amb Joselito, una amb Antonio Molina i una altra amb Raphael. Però també va dirigir films molt valuosos, com ara “Día tras día” (1951) o “Sierra maldita” (1955). També es remarcable la seva tasca com professor el l’Escuela Oficial de Cine i llibres com ara Historia universal del cine (1948), El cinema como lenguaje (1948) o Estética del montaje (1972).

Com record, homenatge i per a que em perdoni l’ofensa que el vaig infringir sense voler, he penjat aquesta seqüència de “El sol sale todos los días”, una de les seves pel.lícules bones, amb Marisa de Leza i Enrique Diosdado. Del 1956.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch