dimecres, 29 de febrer de 2012

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 1-3-12


Bé; un altre primer dijous de mes i la seva corresponent cita a la Reina. Per començar-la us proposo una cosa que van enviar-me i que d’entrada havia de ser un seguit d’intervencions de l’economista Miren Etxezarreta a propòsit de la gènesi de la crisi actual del capitalisme. El vídeo que vaig rebre es deia CAPITALISME. ITINERARI CRÍTIC i era d’una gent crec que de Girona, que no coneixia i que es deien PRODUCCIONS NÒMADES. Em vaig mirar el material i vaig trobar-me amb la sorpresa d’alguna cosa més que un discurs. El tractament visual de les explicacions que es van oferint a propòsit del que està passant era realment bo i vaig pensar que mereixia la pena compartir-lo. He convidat a les persones que em van fer arribar el vídeo per a que vinguin a dir alguna cosa, però encara no m’han respost. Estaria bé que ens presentessin personalment la seva feina.

L’Andrés m’està enviant coses que ha trobat de cinema amateur català dels anys 60 molt interessants. Interessants per dos motius: pel seu valor com a produccions cinematogràfiques naïf no exemptes de valor estètic i perquè incorporen informació visual certament curiosa sobre, per exemple, la pròpia ciutat de Barcelona fa mig segle. Personalment aquestes imatges em porten una memòria d’infància molt maca i per vosaltres, més joves, us dóna una idea bastant clara de com era la ciutat aleshores. Us passem un exemple d’aquest tipus de pel.lícules, una que es diu EL ALEGRE PARALELO, de JOSÉ MARÍA RAMÓN i ENRIC RIPOLL-FREIXAS (1964) i ens mostra com era el que aleshores es deia oficialment Avenida Marqués del Duero.

Ja sabeu el meu entusiasme per Johan Van der Keuken, de qui hem passat en aquests deu anys d’escopofílies un grapat de coses. Jo crec que ja toca reconèixer que la seva figura no és un accident aïllat, sinó que forma part d’una escola documentalista neerlandesa que te altres exponentes, tots hereus del gran Joris Ivens, com ara Herman van der Host o BERT HAANSTRA. D’aquest darrer, i com a mostra del dutch cinema documental, us proposem una de les seves pel.lícules més significatives: ZOO (1961)

Una mica de clàssics, val? El final de  THE MAN WHO SHOT LIBERTY VALANCE, de JOHN FORD (1962), com deia Orson Welles un dels tres millors directors de la història del cinema. Els altres dos eren John Ford i John Ford.

Se’ns ha mort BEN GAZZARA. M’agradaria fer-li un petit homenatge amb alguna seqüència de la peli que va fer a Espanya, LOS DE ENFRENTE, del meu amic JESÚS GARAY (1993), que, per si a algú l’interessa, era el cossí d’Alberto Cardín, que es deia Alberto Cardín Garay.
L’Alberto em va dir un dia que no posava mai cinema africà. Doncs per a que no m’ho hagi de dir, alguna escena de DEN MUSO, d’un dels clàssics del cinema d’aquell continent, el malinés SOILEYMANE CISSÉ (1975).

L’altre dia vaig repassar-me l’article de Pierre Clastres sobre la tortura a les societats primitives i vaig aturar-me en la referència que fa al ritual o-kee-pa dels mandan. Pensant vaig caure en que és just aquesta cerimònia iniciàtica la que apareix a una peli que molts haureu vist, però que podríem recuperar pensant en la manera como l’antropòleg anarquista per antonomàsia feia referència a la funció igualadora d’aquest ritual. La pel.lícula es diu, com haureu endevinat, A MAN CALLER HORSE, ELLIOT SILVERSTEIN (1970), amb un impagable RICHARD HARRIS.

Suposo que JEAN CLAUDE VAN DAMME no es troba entre els vostres referents intel.lectuals, però m’agradaria que reconeguessim el valor d’alguns dels seus cops més amagats. Comprovem-ho en una curiosa escena de KICKBOXER, dirigida el 1989 per MARC DISALLE i DAVID WORTH.

CUBA FELIZ és un deliciós documental de KARIM DRIDI (2000) dedicat a MIGUEL DE MORALES, “EL GALLO”, un cantant de carrer a qui se’ns convida a acompanyar pels carrers de la Habana i Santiago en un itinerari musical en el que hi cap tot, des de boleros, fins a salsa, passant pel son o la improvisacions rapperes, tot a càrrec de gent del carrer amb un talent musical extraordinari. Una autèntica delícia. No sé com m’ho faré a l’hora de triar els moments, perquè valdria la pena veure-la sencera.

I per acabar... Si d’alguna cosa va servir l’exit de “Mao’s last dancer” va ser per a recordar que a la Xina de la Revolució Cultural es va desenvolupar un tipus particular de musical que era una síntesi ben curiosa de ballet i òpera tradicionals, adaptats al pensament de Mao Tse Tung. En cinema, aquest estil va tenir expressions que, ara, passat el temps i fent abstracció del seu contingut ideològic i de l’evolució posterior del regim xinés –un comunisme al servei de l’acumulació capitalista–, resulta fascinant. M’agradaria que li fessiu un cop d’ull a seqüències de DONGFANG KONG ("L'Orient és roig"), de WANG PING (1965) i LIU SAN JIE, de SU LI (1961). M’agradaria que ho veieussiu també com el testimoni de l’època en que una bona part de joves organitzats políticament –parlo de finals dels 60 i principis dels 70, els voltants del Maig francès – estaven enquadrats en partits i ideologies proxineses, com, per parlar d’aquí, el PCE (i) —després PTE–, el MC, el PCE (m-l), l’EML o, com jo mateix, Bandera Roja. Ja veus: quin ens ho anava a dir que molt d’aquells acabarien com van acabar, començant per Ferran Mascarell o José Montilla, entre mols d’altres, entre ells jo mateix, per a que ens anem a enganyar.
Vinga. Ens veiem dijous.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch