dimecres, 10 de juny de 2015

Enfocaments representantatius i praexològics de l'entrevista

Foto de Brian Soko
Consideracions metodològiques per a Rosa Frasquet, estudiant del màster Antropologia i Etnografia de la UB

ENFOCAMENTS REPRESENTANTIUS I PRAEXOLÒGICS DE L'ENTREVISTA
Manuel Delgado

D’entrada, com vàrem quedar, un bon manual, on sempre trobaràs un apartat sobre l'entrevista com a mètode qualitatiu. Mira, per exemple, els de Xavier Roigé, F. Estrada i O. Bertran Tècniques d'investigació en Antropologia Social (Universitat de Barcelona); el de SJ Taylor i SJ; Bogdan, Introducción a los métodos cualitativos de investigación (Paidós), o el de Martyn Hammersley i Paul Atkinson, Etnografia (Paidós). En el llibre de Juanjo Pujadas sobre el mètode biogràfic, que hauràs d’utilitzar amb lo de Joan Prat que vaig dir-te al despatx pel tema de les autobiografies, hi ha també consideracions interessants sobre aquest tema: El mètode biogràfic (CIS). I una cosa ben recent: l’article de Jordi Roca “Les entrevistes”, dins el manual de Joan Josep Pujadas i Dolors Comas, Etnografia (UOC). El llibre de Fernando Giobellina del que vaig parlar-te és Sentidos de la antropología, de Fernando Giobellina (Universidad de Cádiz), que ja veuràs que incorpora un apèndix molt interessant sobre l'entrevista com a mètode.

La perspectiva diguem-ne escèptica sobre l’entrevista com a mètode que m’agradaria que tinguessis en compte i que és la que faig meva és la que et resumeixo ara, a partir dels apunts de classe que així no caldrà que t’envii. És aquella que la contempla com un esdeveniment comunicacional en el decurs del qual els interlocutors, incloent-hi el propi entrevistador, construeixen col.lectivament una versió del món. Has de mentalitzar-te que l'entrevista no és només un simple mètode de compilació de dades, una mena de dispositiu neutre l'eficàcia i bon funcionament del qual es donen per descomptats i no han de ser posats en qüestió. Ben al contrari, el desenvolupament d'una relació entre investigador i informador ha de ser concebut en termes d'intercanvi comunicacional problemàtic que, en tant que recurs metodològic, pot ser vist sota dues perspectives:

1. La “normal”, segons la qual l’entrevista com una manera de recopilar, explicitar i estabilitzar després en forma d'anàlisi uns determinats continguts objectivables gràcies al control sobre la situació en la que es du a terme la indagació. En aquest cas l'objectiu últim és que l'entrevistador convenci i es convenci a si mateix de la seva pròpia invisibilitat, o, si més no, de la reducció al mínim nivell de la seva intrusió. Els resultats obtinguts en forma d'informació són objectivats, validats automàticament, igual que passa amb descripcions d'altres activitats produïdes en altres contextos.

2. La que m’agradaria que tinguessis en consideració, encara que fos posant-te les coses una mica més difícils. Aquesta perspectiva entendria que l’entrevista és un esdeveniment en el transcurs del qual l'informador i investigador negocien conjuntament pressupostos, posicions, visions de les coses, proposicions contingents sobre la realitat. En aquest cas, l'entrevistador no només no escamoteja la seva presència, sinó que la reconeix com constitutiva de la pròpia situació en curs. Les informacions obtingudes no informen tant d'esdeveniments succeïts en altre lloc, en altre moment, com de la naturalesa coproduïda per la pròpia trobada entre informador i investigador, una eventualitat dotada de la seva pròpia lògica interna i organitzada a partir d'una intel.ligibilitat construïda entre els participants en aquesta trobada. Això implica que l'entrevista com informació informa de l'entrevista com context particular que no pot ni ha de ser descontextualitzat.

Et trobes doncs davant dues formes de concebre l'entrevista com mètode. La primera és una concepció representacional, que entén l'entrevista com un recurs desconflictivitzat, innocent, transparent, al que s'encomana la tasca de permetre que un informant transmeti netament una determinada informació a l'entrevistador. Es tracta d'un concepció naïf i no problemàtica de la trobada entre informant i investigador. Aquest darrer se suposa que controla tots els paràmetres de la trobada, el que el permet obtenir respostes “veritables” a les seves preguntes. Tot això pressuposa, per descomptat, que ambdós comparteixen un mateix codi i que atorguen idèntic significat a les paraules i les frases que van apareixent al flux comunicacional, amb la qual cosa la seva relació pot qualificar-se de simètrica i igualitària. La segona concepció pot definir-se com interaccional i praxeologia i és pròpia de la concepcions que del discurs es fan la sociolingüística interaccional i l’etnometodología, de la qual, al seu torn, depenen les teories de la conversa en general. N’he fet algunes al·lusions a classe.

L'entrevista, des d'aquest punt de vista, és contemplada com una acció que, com tota acció discursiva, no pot separar-se del context en el que és realitzada, de les situacions en les quals emergeix i a les quals serveix. Com interacció que és, l'entrevista és una entitat autoorganitzada endògena ment, elaborada col.lectivament en el decurs de la seva pròpia execució pràctica. És cert que depèn de factors externs preexistents, però en bona mesura, el seu desenvolupament dependrà d'un procés constituent local. La seva existència no es pot reconèixer com formant part d'un univers social predefit i estable, sinó d'una conformació societària que està en procés permanent de construcció i que podem veure configurar-se sobre la marxa i in situ.

La diferència entre aquestes dues concepcions de l'entrevista –la representacional i la interaccional i praxeologia– és que la primera no deixa mai de pensar el discurs com una realitat estabilitzada i estàtica, mentre que la segona treballa amb el pressupost que el discurs és una forma interminable i indeterminada de dinàmica social. Segons la perspectiva interaccional, la informació obtinguda en una entrevista no és, per tant, una descripció de successos, sinó un succés en si mateix, una acció que no explica res, sinó que ha de ser explicada. També l'entrevista –com altres esdeveniments discursius– desmenteix la presumpta separació entre llengua i acte, entre dir i fer. Parlar és actuar, dir és fer. I viceversa. La perspectiva interaccional i praxeologia ja no contempla la interacció entre informant i informat –l’investigador sobre el terreny que fa l’entrevista- ja no com una relació no problemàtica entre paraules i conductes, sinó com a un procés de construcció negociada de la realitat. La informació obtinguda no remet a fets objectivables ocorreguts abans i fora de la interacció en la qual s'obté, sinó a aquesta mateixa interacció, de manera que no pot esbiaixar els termes en els que aquesta es desenvolupa.

Tot això implica que el que ha de ser analitzat –l'objecte de coneixement– no és el que diu l'informant, sinó el seu dir, és a dir la manera com argumenta per a reafirmar la veritat del seu propi discurs, com ordena i proveeix de raonaments plausibles –demostra, mostra com evident, dóna per descomptat, justifica, explica...– els fets dels quals parla, l’estat de coses que van emergint en el decurs de la conversa, com els va dotant de intel.ligibilitat, com els ajusta entre si per a dotar-los de coherència, com procedeix a la seva pròpia tematització com informant. Tot això està en la línia d’una autora a la que et recomano que t’acostis, que és Lorenza Mondana. El llibre que vaig dir-te es diu Décrire la Ville. La construction des savoirs urbains dans l’interaction et dans le texte (Anthropos). La segona part és preciosa de cara a una etnografia de la pròpia etnografia, si més no pel que fa a l’entrevista com a mètode.

Tot això de banda del que vaig dir-te sobre la perspectiva dramatúrgica i performativa que tant t’interessava. Si realment la vols aplicar, fes-ho entenent que la pròpia entrevista ja és una actuació teatral i una performance. Si vols veure l’entrevista des d’aquesta perspectiva que la contempla com una posta en escena interaccional, mira’t coses com aquestes: G. Button i N. Casey. "Topic nomination and Topic Pursuit", Human Studies (1985); 3-55; G-Button, "Answers es Interactional Products: Two Sequential Used in Interview", Social Psychology Quarterly (1987) 160-171; L. Suchman i B. Jordan. "Interactional Troubles in Face-to-Face Survey interviews", American Statistical Association (1990). I un article que t’hauria de resultar especialment revelador: el de D.R Watson i T. S. Weinberg. "Interviews and the Interactional Construction of Accounts of Homosexual Identity", Social Analysis (1982).

Una darrera recomanació bibliogràfica per al tema de l’entrevista: els capítols sobre ella al totxo de Juan Manuel Delgado i Juan Gutiérrez, Métodos y técnicas cualitativas de investigación en ciencias sociales (Síntesis). És molt complet i t’anirà perfecte.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch