La ingenuidad de los héroes. La responsabilidad de los comunistas en la impunidad y el olvido de los crímenes franquistas. Evocación de un mitin del PSUC en Manresa en 1976, en homenaje al camarada Lluís Maruny, fallecido la semana pasada

La semana pasada nos dejó Lluís Maruny, psicólogo y pedagogo, uno de los hombres que encabezó la lucha antifranquista en la comarca del Bagés a finales de los 60 y principios de los  70. Entre sus papeles estaba el texto mecanografiado de su discurso en el mitin que un PSUC todavía clandestino, pero que comenzaba a aparecer en público, dio en Manresa el 1 de julio de 1976. En el acto también intervino Jordi Solé-Turà. Obsérvense la alusión a diversas circunstancias de aquel mismo momento de la llamada “transición”, una transición en la que creímos sinceramente y que la mayoría no imaginábamos que acabaría siendo una mera transformación adaptativa de los estamentos que habían hecho posible y sostenido a la dictadura hasta entonces.  Me gustaría poner el acento a la referencia que se hace, hacia el final del texto, a la política de “reconciliación nacional” y a la necesidad de “perdonar” los crímenes y los criminales del franquismo, incluso a los guardias civiles que habían torturado brutalmente a sus propios camaradas, detenidos en masa hacía apenas unos meses en Manresa, en una "caída" del comité de Manresa y de varios militantes más. Un testimonio de algo que se está olvidando estos días y que es la responsabilidad de los comunistas en la impunidad y el olvido de los crímenes del franquismo, incluso de aquellos de los que ellos mismos habían sido víctimas. Valga esta referencia como un homenaje al camarada Lluís Maruny y como testimonio de nuestro heroísmo y nuestra ingenuidad. 

Transcripción del borrador mecanografiado de la intervención de Lluis Maruny en el primer mitin del PSUC en Manresa, el 1 de julio de 1976

Bona nit a tothom!

Bona nit companys i companyes, Salut!

Estem aquí per avançar cap al futur. I en aquesta nit sentim tots a la nostra pell la proximitat de la llibertat. La democràcia és a tocar de la mà. La llarguíssima nit franquista, aquests 40 anys de tenebres, s’estan acabant.

És una hora històrica per a Catalunya i per a Espanya. La destitució del Govern d’Arias i Fraga, amb les formes antiquades d’una conjura de palau, és el reconeixement del fracàs de tota una política reformista. Però encara estem en una dictadura. El govern de l’Arias i del Fraga és un govern antidemocràtic que ha estat preocupat només per allargar el terme de la seva agonia. Acabem de saber, ara mateix, que el rei ha triat com a nou cap de Govern l’Adolfo Suárez: el ministre del “Movimiento”. Hem de dir ben clar que no és això el que esperàvem. Tolerància no és llibertat. Si ara estem aquí, exercint la llibertat, és perquè les forces democràtiques tenen prou força per imposar-ho. Estem aquí malgrat un govern que demana 18 anys de presó a Simon Sánchez Montero només perquè és comunista. Un govern que empresona l’Antonio García Trevijano i en Rafael Calvo Serer, fent-los xantatge per tal que renunciïn al seu esperit democràtic. Un govern que protegeix i empara la tortura. Que assassina treballadors indefensos tancats a una església de Vitòria. Que coneix, planifica i protegeix els assassins de Montejurra. Que vol tapar l’escàndol dels avions de la Lockheed i empara una fuga massiva de capitals que dessagna la nostra economia. Que afirma, sense avergonyir-se, a través de Villar Mir que la sortida a la inflació passa pel pacte social i l’emigració.

Un govern d’antidemòcrates i corruptes no portarà la llibertat i la democràcia que el país exigeix. Només la lluita de tot el poble, només la unitat de tota l’oposició podrà conquerir la llibertat.

Avui, el que està plantejat a Catalunya i a tot l’estat espanyol és ben senzill: o mantenim la dictadura o anem cap a la llibertat i la democràcia.

El problema no és el d’evolució pacífica o trencament violent. És el govern qui exerceix avui el monopoli de la violència, efectivament. L’intent d’anar ajornant la democràcia és el que està creant una situació cada vegada més enverinada, que té el perill de podrir-se. La violència la genera només la prolongació de la dictadura. Les forces democràtiques estem donant exemple d’ordre i acció pacífica. Avui, aquí, ho tornarem a testimoniar.

El problema no som avui els comunistes. Quan l’Arias o el Fraga expliquen per televisió que nosaltres no som democràtics, no donen un argument; això, en la seva boca, és una calumnia. Avui, el caràcter democràtic d’una persona o d’un partit ve avalat només per la decisió de portar al nostre país la democràcia.

Nosaltres hem dit i repetit que estem disposats a unir les nostres forces amb tothom qui estigui per la llibertat, sense demanar-li quina actitud ha tingut amb la dictadura. Diem que estem disposats a arribar a un pacte fins i tot amb ministres actuals, per tal d’accelerar el trencament democràtic. Qui té autoritat moral per negar la sinceritat democràtica d’un partir que ha estat sempre a l’avantguarda de la lluita contra la dictadura? La veritat és una altra: els reformistes temen el nostre partit precisament per la seva conseqüència, perquè amb nosaltres no hi podrà haver ocasió de componendes ni tripijocs bruts.

Què cal fer per arribar a la democràcia? Al nostre país existeixen ja totes les condicions per establir, ara mateix, un règim democràtic. En 24 hores és possible constituir, sobre la base de la negociació, un govern provisional on hi estiguin integrats tots els sectors socials fonamentals: des l’oligarquia fins els treballadors. Tots els corrents polítics: des dels reformistes fins a la totalitat dels partits de l’oposició. Les forces democràtiques fa molts anys que hem plantejat la necessitat d’un pacte per a la democràcia i la llibertat on no poden haver exclusions. Si el país està sobradament preparat, si totes les condicions es donen, si tot és a punt i encara no arriba, la responsabilitat cau tota en el govern actual i en el cap de l’estat.

La proclamació d’un govern provisional que estableixi l’Amnistia, les llibertats democràtiques, que reconegui els Estatuts d’Autonomia de les diverses nacionalitats i regions de l’estat i que convoqui Eleccions Constituents amb totes les garanties, seria acollida avui amb una onada d’entusiasme irresistible.

Això, i res més que això, és la ruptura pactada que els demòcrates propugnem.

Però això no ens vindrà del cel. Per tal d’aconseguir-ho cal, en primer lloc, una activa mobilització de tots els ciutadans. Cal que el crit de llibertat estigui present arreu, a tota hora, entre els treballadors, els camperols, els professionals i els empresaris. Cal que ressoni a les fàbriques, a les escoles, a les entitats, a les barriades, a les places i als carrers. Per tots els camins. Per això nosaltres recolzem decididament la Marxa per la Llibertat, que s’inicia avui, com una iniciativa, entre moltes d’altres, que permet avançar en aquesta direcció.

És imprescindible, completament imprescindible, estendre i reforçar la unitat de tots els demòcrates. Els comunistes tenim en la unitat una constant central de la nostra política. Unitat, avui de tots els demòcrates front al búnker immobilista. Unitat avui de tots els treballadors front al reformisme sindical. Unitat, demà, amb tots els sectors antimonopolistes. Unitat, ara i sempre, per la llibertat, en la democràcia i en el socialisme.

I unitat vol dir respecte del pluralisme, capacitat de diàleg, fidelitat als compromisos i una inesgotable honestedat política Saber posar per endavant els interessos col·lectius a aquells particulars de cadascú. La nostra experiència unitària a l’Assemblea de Catalunya, al Consell de Forces Polítiques i a l’Assemblea del Bages ha estat la millor escola democràtica.

Unes postures personals i de partit posen per davant els seus miops interessos de grup, per sobre de les necessitats de la lluita unitària per la democràcia, nosaltres hem de dir clarament que el més satisfet és Fraga i que el poble, això, no ho pot entendre ni acceptar. Les exclusions, les picabaralles, els oportunismes han d’enfrontar en aquests moments la terrible responsabilitat d’estar ajornant la conquesta de la democràcia.  Nosaltres estem per organismes unitaris oberts a tots els demòcrates sense exclusió, a tots els partits, a totes les personalitats, a tots els sectors socials, perquè tots hem de contribuir a construir a democràcia. Només sobre aquesta base l’oposició assolirà aquella autoritat moral que li permet mobilitzar la població i imposar la seva força als partidaris del continuisme, obligant-los a negociar la ruptura.

Nosaltres, comunistes, quan ens reunim  amb els treballadors, amb les forces del treball i de la cultura, no necessitem gaires arguments per demostrar la necessitat de la democràcia. Ens hi va la nostra seguretat física, la seguretat en el nostre treball, els nostres salaris, el dret a dir el que pensem, el dret a la nostra cultura nacional. Però no ens enganyem: hi ha encara molts catalans, molts sectors socials, que encara mostren dubtes i vacil·lacions. Que cauen en el parany de la propaganda oficial i que temen la democràcia. L’Assemblea del Bages és encara dèbil. A les entitats ciutadanes, entre els sectors econòmics i empresarials, hi ha encara molta confusió, molts temors injustificats contra els que hem de lluitar en un esforç constant d’explicació política.

Què pretenem els comunistes quan parlem de democràcia?

La democràcia que el PSU de Catalunya pretén aconseguir és la democràcia que ha definit l’Assemblea de Catalunya: l’Amnistia, les Llibertats, l’Estatut d’Autonomia. I prou. Aconseguida aquesta democràcia  política, nosaltres plantejarem la necessitat de la seva extensió als terrenys econòmic i social amb totes aquelles forces que tinguin els mateixos objectius. Però sense la democràcia política mai no arribaríem a la democràcia econòmica i social ni al socialisme. Per això nosaltres no tenim cap por a la llibertat i si lluitem per aconseguir-la, més lluitarem demà per a mantenir-la. Ens hi va la nostra vida política.

Quan parlem d’Amnistia, parlem, sí, de la llibertat de tots els presos polítics, del retorn de tots els exiliats, incloent-hi els d’ETA, naturalment. Però els comunistes entenem i proclamem que l’Amnistia també s’estén als nostres contrincants, als nostres torturadors, als assassins de Vitòria, als assassins de Montejurra. Des de la presó de Barcelona, el passat mes d’Octubre, el nostre partit deia que l’Amnistia també arribaria per als torturadors de la Guàrdia Civil de Manresa. L’Amnistia és la premissa per a la reconciliació nacional que nosaltres proclamem des dels primers anys de la postguerra. La democràcia no pot engegar al nostre país en un clima de persecució. Nosaltres hem afirmat, fins i tot, que estem a favor d’una amnistia fiscal i lluitem al si dels organismes unitaris, com lluitarem en el Govern Provisional, per aquesta mesura que encara no és prou compresa ni acceptada.

Nosaltres estem per la llibertat. Per una llibertat sense exclusions. No estem per llibertats provisionals ni vigilades. I recolzem del tot el que diu l’Assemblea del Bages quan afirma que l’únic problema és el d’assegurar que la llibertat sigui respectada per tothom, evitant accions vandàliques com les de Montejurra. Llibertat de reunió, d’expressió, de manifestació i d’associació sí; dret de vaga, sí. Però llibertat de tortura, d’agressió, d’amenaça, d’usar pistoles, això no, de cap manera!. Aquests mètodes, al nostre país, són els mètodes de l’extrema dreta, del búnker. I hauran de renunciar-hi.

Y estamos también por el reconocimiento de los derechos nacionales de Catalunya. Por el libre ejercicio del derecho de autodeterminación para nuestro pueblo. ¿Qué clase de democracia sería la que pusiera trabas al derecho de los catalanes a decidir su futuro? ¿Qué clase de democracia sería la que no pusiera en juego todos los recursos para que loe inmigrantes puedan ejercer su derecho a integrarse libremente en la cultura del país donde viven y trabajan? ¿Qué clase de democracia sería la que prolongara un centralismo opresor de nuestra lengua, de nuestra cultura, de nuestras costumbres?

La batalla por las libertades nacionales de Catalunya es larga y decisiva. Sin esas libertades nacionales no se puede hablar ni de libertad, ni de democracia, ni mucho menos de socialismo. En ese camino, la restauración provisional de l’Estatut d’Autonomia de 1932 es sólo un primer paso, insuficiente pero necesario, que ha permitido que las instancias unitarias del estado español se hayan comprometido a respetar también nuestra libertades.


[La fotografía de Lluís Maruny está tomada de http://caputxinada45anys.wordpress.com]