dimarts, 24 de gener de 2012

La crisi de les cerimònies de còrpore in sepulto com a símptoma de la valoració del ritual, amb l'expressió d'algunes darreres voluntats. Comentaris per a Dolors Garcia, estudiant del màster d'Antropologia i Etnografia de la UB



Ara el que toca és que et situïs on se situa el treball de l’Ariadna Solé, que és en la manera com es tracta el cos del difunt en les societats urbanitzades actuals, el que podríem anomenar “el difunt a la societat actual”, amb un final que podria ser “tractament públic de les restes: darreres tendències”. És a dir, com són els funerals de cos present en els darrers temps i quines són les modes que estan obrint-se pas. Mira't El cadáver, de V-L Thomas (FCE). De totes maneres, no hi esperis gaire, perquè és una de les típiques visions “en panoràmica”, és a dir un resum de creences i costums amb un aparell crític escàs. T’interessa per les consideracions que fa sobre aquestes darreres tendències de les que et parlava. History of the Funeral Directing ja he vist que està a Amazon, però et prohibeixo que et gastis els diners que demanen. Segur que és una mera historia de dates i dades sobre el que diuen els “darrers oficis” i te’n penedeixes de la despesa. En podem prescindir; n’estic segur. El d'Adriano Favole, Vita sociale del corpo dopo la morte, em dius que te’l passa l’Ariadna. Perfecte. Pinta bé. 

Jo crec que has de buscar alternatives, sobre tot dominant l’anglès tan bé. Per exemple, el llibre de Peter Metcalf i Richard Huntington Celebrations of death: The Anthropology of Mortuary Ritual (Cambridge University Press). Aquest segur que el trobes i ja veuràs com et va perfecte. Ara bé, pensa en treballar aquesta informació de la manera següent: llegeix els textos, fes-te amb la informació i, després, com si fos un sobre de medecina, el buides en un got de discurs on has de deixa que se dissolgui i ho faci sense grumolls. El que has fet fins ara està bé, però has d’evitar que l’aspecte final sigui el d’una mera col.lecció de cites i referències, com si no hi hagués res teu en aquests elements que vas desplegant i que, efectivament, resumeixen les teves lectures –que és d’on treus el que saps–, però que es presenta en forma de síntesi, amb fluïdesa, com si t’haguessis apropiat del que has esbrinat per fer-ne una pasta pròpia, sempre reconeixent –però un sol cop– l’origen dels ingredients.

Recorda el que sempre et dic: tot el que no és l’informe de l’experiència empírica és d’alguna forma còpia més o menys arreglada. Et resumeixo aquest principi amb una dita que no vull que oblidis: còpia un llibre és un plagi; copiar-ne vint és un assaig. I en aquesta part del treball destinat a l’estat de la qüestió, estàs fent un assaig, és a dir el plagi no d’un llibre o un article, sinó d’un grapat d’ells.

Les altres consideracions que fas reclamen una certa prudència. No conec els textos que prens com a referència, però jo de tu em preservaria d’apreciacions com les que insinues que podries recollir-ne. Per exemple, com saps que “l’organització social se sent incòmoda, encotillada y fora de lloc quan s'acomiada d'un ser estimat? L’organització social no sent res. Les persones si, però no sabem ni podem saber què. O sigui que oblida-te’n. Lo de les empreses funeràries i els seus interessos i tècniques d’apreciació és cert, però això no explica res. Són les empreses de pompes fúnebres les que imposen dinàmiques socials o són elles les que les capitalitzen, però no determinen? Hauries de perdre de vista aquestes explicacions que donen compte dels fets socials com la conseqüència del poder de certes tècniques de marketing comercial i de la conspiració crònica d’empresaris perversos.

Tot això que estàs recollint sobre l’abandonament del cos en els rituals funeraris actuals, la tendència a eliminar les restes definitivament, el tractament mediàtic de la mort…, està molt bé, però sols assenyala algunes qüestions sobre l’estatut actual de la mort i de la visió de la mort. Thomas o Ariés ja han explicat clarament que la societat contemporània tendeix a escapolir la mort com a fenomen físic i és evident que el cos rep un tractament en el moment actual que fa inacceptable el seu deteriorament i s’estima més la seva sobtada desaparició, quasi diríem esvaïment. Però aquestes consideracions generals, quasi filosòfiques, de caràcter tan genèric se m’antullen ho sento– tremendament superficials i sempre en aquesta línia de mitja  denúncia dels defectes dels nostres temps, marcats per la pèrdua del que “havia estat i ja s’ha perdut”. De debò que aquest rotllo m’avorreix profundament i crec que l’hauries de descartar, ni que fos per previsible i tòpic.

De debò, Dolors: quan un ritual desapareix és perquè un altre ritual l’ha vingut a substituir, sovint per a executar la mateixa funció. Jo no crec que la gent s’estimi  menys als seus difunts ara que abans. El món no s’ha tornat menys ritual, tampoc en això. Ans al contrari. Les coses són senzillament diferents. Fuig d’aquestes filosofades generalistes. Parla d’elles, suposa que tenen raó al apuntar certes tendències que podrien –potser– explicar certes conductes. Això és una cosa que has de fer en les teves entrevistes: demanar perquè les famílies han pres una opció –la de la vetlla al tanatori– i no una altra. També què opinen els professionals sobre el que fa la gent. Però el que tindràs són opinions que no expliquen res, sinó que hauran de ser explicades i que, ja t’ho avanço, aniran en aquest sentit de plantejar-te grans tendències del món actual pel que fa al tractament públic de les restes mortuòries i el paper que se’ls assigna en una certa posta en escena de la pèrdua i el dol.

Però això és el que has de fer: explicar que a l’indret que estudies les persones fan una cosa conseqüentment a una certa concepció de la presentació en societat del nou estat en que acaba d’ingressar un familiar i el tipus de dramatúrgia que s’organitza al respecte, seguint certes pautes culturals, acatant certs orientacions en la conducta social adient i acomplint certs protocols rituals en els que s’explicita una determinada ideologia cultural i unes certes funcions socials. Aquest és el teu tema. Després, dedica alguns paràgrafs a explicar que això es fa cada cop menys i que ara es fan altres coses, segurament per unes certes noves tendències de les que has de constar algunes interpretacions que s’han fet, però sense emfatitzar-ho gaire i molt menys fent teves aquestes teories.

Si em permets la meva aportació com a informant indígena, et diré que tota l’experiència que he tingut en matèria de tractament de les despulles de gent que m’estimo em sembla funesta. Una sangria de quartos ben idiota, un trastorn i una parodia. Els funerals de cos present em semblen patètics, ridículs i no vull un per a mi. He tingut dues pèrdues d’amics recents que hem semblen perfectes per fer-ne el model que vull per el meu cadàver. La d’un camarada del Partit, en Manuel Altés, i el del meu mestre, el professor Ramón Valdés del Toro. De cap d’ells dos hi ha hagut sepel.li. No hi hagut cap acte ni laic ni religiós que acomiadi el difunt i marqui el seu trànsit a altre estat social, en aquest cas el de mort.

Preguntat si aquesta renúncia d’aquestes dues persones i llurs familiars a qualsevol cerimònia de cos present o còrpore insepulto. En principi, si haguéssim de fer cas als tòpics al respecte, tindríem que respondria a aquesta decadència i mort del tractament respectuós i sentit de les restes fúnebres per part dels pròxims o a la desactivació de l’atenció ritual envers la fi de la vida. Doncs bé, crec que és tot el contrari. Passa com amb la família i el matrimoni, que si fracassa tan sovint no és perquè estigui en crisi, sinó tot el contrari: perquè és tan elevat el seu prestigi, és tant el que se li demana, que difícilment la seva realització empírica està en condicions de satisfer tan altes expectatives. Doncs aquí passa el mateix. Que el cos d’una persona acabi sobre una taula de dissecció a una facultat de medecina se sembla més a un ritual de sacrifici asteca que al tractament donat a una deixalla. Lluny de menysprear-lo, la donació a la Ciència és més aviat un present ofert a una de les divinitats de la modernitat. I si els finats havia explicitat la seva voluntat de prescindir de responsos a l’església i vetlles al tanatori no és perquè no cregui en els rituals, sinó perquè troba que la hipocresia eclesial o la cerimònia postissa i prêt-à-porter que l’empresa municipal li ha deparat no són les litúrgies que mereix la seva memòria, sinó més aviat un caricatura o una burla. En els dos casos que t’hi he esmentat, el de Ramón Valdés i el Manuel Altés, no va haver-hi el cuento de les pompes fúnebres, però bé que s’hi van organitzar actes públics multitudinaris i amb oradors on el seu record va ser objecte d’un autèntic ritual evocatori.

Pel que a mi respecte, està clar que vull que donin el meu cos a la ciència o alguna cosa per l’estil. Com si volen fer-ne salsitxes per consum humà o animal. Em consolaria pensar que he pogut ser d’alguna forma útil no fins el darrer moment, sinó més enllà. Però això no vol dir que hagi renunciat al cerimonial. Just al contrari. El que no vull és una pallassada a un sòrdid tanatori, amb uns pavos que toquin “El cant dels ocells”, ni gent que hagi de demanar permís a la feina per venir-me a veure, quan jo no la podré veure ja.

El que vull és una gran festa a la Reina. D’aquelles que fan història. Estaré, perquè em trobareu a faltar i no hi ha cosa que ompli més un espai que la memòria de qui no hi és. En Silvio Rodríguez té una cançó que en parla: “El breve espacio en que no estás”. Això és el que vull: una cerimònia pública no de cos present, sinó de cos absent. Perquè, creu-me, res omple més que una absència. No hi ha espais buits: tots estan plens d’aquells o d’aquelles qui no hi són.

[La fotografia és del cementiri històric de Praga i és de Carlos Ajamil] 

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch