dissabte, 14 de gener de 2012

Joe Hill i el paper del Grup de Folk en el “gir ianqui” de l’esquerra catalana. Salutació d’agraïment a en Gabriel Jaraba.


Moltes gràcies per la teva entra en relació a Joe Hill de fa uns dies. M’ha fet il.lusió retrobar-te en aquest univers bloguer, que fa més evident que mai que el món és un mocador. He vist que tens un link amb el meu bloc des del teu (gabrieljaraba.wordpress.com/). Faig el propi. Tinc un magnífic record de l’època en que em foties una mica a parir –amb tota la raó– a les pàgines d’El Periódico i de la darrera vegada que ens van veure a Sant Joan Despi, ara farà potser vint anys. Però recordo perfectament el nostre tema de conversa: el budisme i el seu concepte del dolor.

De totes formes, no sé si aleshores t’ho vaig dir, però tinc de tu un record bastant anterior, de l’època del Grup de Folk. L’altra dia em comprava al mercat de Sant Antoni un altre LP del vostre primer disc, perquè el que era inescoltable  de ratllat –és a dir usat– que estava. De fet, el meu record és inclús anterior a això. Jo tenia deu anys quan, amb Els Tres Tambors, vareu treure “El noi dels cabells llargs”, que em sabia de memòria i del que encara me’n recordo de com començava: “Mira que estic sol, acabo de deixar els amics / Els nois i les noies m’han dit adéu o fins demà...”.

Pel que fa al teu comentari, tens tota la raó. Cal emmarcar Joe Hill en l’activisme del Industrial Workers of the World, el wobblies. Per cert, no conec aquest disc dels Weavers que dius, “The Little Red Songbook”, que deu ser una versió musicada del llibret de cançons sindicalistes que circulava entre els obrers nordamericans a principis del segle passat. Saps si es pot trobat? He mirat per internet, però no surt res, tret d’un triple CD commemoratiu del centenari de l’aparició del llibret aquest, que és de fa poc. El que tinc és l’LP “Talking Union and the Other Union Songs”, una cosa que varen enregistrar Pete Seeger i els Almanac Singers el 1955, i que vaig comprar per correu fa molt en l’edició de Folkways. Per cert, te’n recordes d’aquella remesa de discos de folk americà –entre altres un doble dels Weavers– que va editar Movieplay a principi dels 70? Recordo haver-los vist a la venda a la secció de discos d’El Corte Inglés de plaça Catalunya, quan estava a la planta baixa. Et parlo de fa quaranta anys.

I moltes gràcies per fer-me conèixer el bloc d’en López Bulla i en concret l’entrada on al.ludeix al poema –esmentat per Cornel West– sobre els wobblies, poema amb una notable vigència en aquests dies d’assamblearisme 15M:

Cuando llegó ese barco lleno de wobblies
hasta Everett, el sheriff dijo:
“No os acerquéis más.
¿Quién diablos es vuestro líder?
¿quién es vuestro líder?”
Y esos wobblies le gritaron en respuesta:
“No tenemos ningún líder.
Todos somos líderes”.
Y siguieron avanzando.

Està molt bé l’aclariment que tu li entres com a comentari, sobre que el poema està fent referència a la matança d’Everett, a prop de Seattle, l’altra Bloody Sunday –a més del de Derry del 1972–, causada, com dius, per l’acció dels sinistres “vigilantes” –que és així com se’ls coneixia, sense traduir–, als que després Woody Guthrie els va dedicar una cançó que tu coneixes, “Vigilante Man”.

I certament, què important és en Joe Hill, també des del punt de vist musical. La primera referència que tinc d’ell és l’apartat que li dedicava en Ramón Padilla al seu Canciones de protesta del pueblo norteamericano (Cultura Popular), un llibre que em vaig comprar quan era molt jovenet. Molt després va venir la pel.lícula de Bo Widerberg que vàrem passar l’altre nit a l’Ateneu Roig, “Joe Hill”. Acabo de penjar al youtube una de les seqüències; la més representativa, aquella en la que es posa en escena l’ “invent” de canviar-li la lletra als himnes salvacionistes com a recurs per guanyar el dret al carrer. És a www.youtube.com/watch?v=QvWIO1WJPMc i representa que és quan converteix el "In the Sweet Bye and Bye" de l’Exèrcit de Salvació en el que será una de les cançons més emblemàtiques del sindicalisme nordamericà, “Pie in the Sky”.

Havia penjat més coses de o sobre Joe Hill al meu canal. Tenia una versió de "There is power in the Union",  cantada per Joe Glazer, de l’LP “The Songs of Joe Hill”, enregistrat a Folkways l'any 1954 i que també m’havia comprat per correu. Vaig fer un muntatge amb imatges de les vagues de la Steel i de la  and General Motors al 1937, amb els vigilantes en acció. Són de la pel.lícula “Brother can you spare a dime?”, de Philip Nora (1975). El disc d’en Glazer el vaig deixar disponible a l’emule, perquè vaig veure que no estava reeditat en CD. Una pena.

De la importància de la figura de Joe Hill per a l’esquerra estadounidenca en són testimonis aquestes imatges. Fes-li un cop d’ull. Són de Joan Baez cantant el famós tema que Earl Robinson li va dedicar a Hill al 1936 i de la que el seu germà, Paul, va fer una prodigiosa versió. És ben coneguda la versió de “Joe Hill” que Baez va cantat al festival de Woodstock l’any 1969, però aquesta és d’ara, de fa quatre dies, del novembre passat, i l’escenari és el Liberty Plaza Park, acompanyada pels marines veterans que van acudir a donar suport a Occupy Wall Street. Ho tens a http://www.youtube.com/watch?v=mh1z-E5RDhM. Si t’hi fixes, està clar que la gent se la sap. Per cert, per el Wall Street ocupat també varen passar, entre d’altres, Pete Seeger, Arlo Guthrie, Tom Paxton… Com nosaltres: els de sempre, on sempre.

Jo no sé si n’ets conscient del paper que veu jugar els del Grup de Folk no sols en la nostra pressa de consciència política, però vàreu ser feliçment responsables de l’ianquinització –per dir-ho d’alguna manera–de l’esquerra catalana. Parlo del “gir ianqui” que li vàreu donar a la nova cançó, l’abandonament del “model francès”, que va fer que la incorporació a la militància comunista de la gent de la meva generació es fes prenent com a model postser més a Roosvelt que a Lenin; més a “Las uvas de la ira” que no al “Potemkin”.  Gràcies o per culpa vostra, nosaltres ens vàrem fer rojos sentint Dylan, Phil Ochs, Peter la Farge, Tom Paxton.., i enmirallant-nos amb els Soledad Brothers, els yippies, els Black Panthers... De fet, a hores d’ara, et dono la meva paraula que el model que segueixo en les lios polítics en els que em fico és el d’Angela Davis. Paraula. Imito de manera descarada la seva manera de fer indeslligable i gens incompatible el seu activisme bel.ligerant i de carrer i la seva lleialtat al CPUSA.

Abans d’ahir al vespre, passavem a la Reina d’Àfrica –un lloc on ens trobem un cop al més per veure curmetratge i fragments de pel.lícules– una seqüència de “Reds”, la pel.lícula que Warrem Beatty va fer en honor del fundador del Partit Comunista dels Estats Units. Vàrem ficar també el moment gloriós de l’entrega dels òscars, en el que quan li van donar-li a Beatty la de millor director, va sonar solemnement “La internacional”.

En fi, que a més de saludar-te, vull expressar-te el meu agraïment per la parc que et pertoca com a determinant de les meves idees i pràctiques polítiques. Ja veus: nosaltres fem coses i després descobrim que va haver persones per a les que, sense saber-ho i sense voler, vàrem ser importants. Quines coses, oi?
Una abraçada forta.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch