Introducció a l’antropologia social. Classes del 9 i 10/1/12. La festa com a mecanisme de proclamació i dissolució de les comunitats

A les classes, i a partir del text de Radcliffe-Brown que hem comentat a propòsit del ritual i la festa, van sortir un grapat de temes. Un d’ells, a la classe d’ahir, va ser el de la vergonya. Si us interessa el tema, el que heu de fer és mirar-vos un article d’Erving Goffman que es titula “Rubor y organización social”, que està dins d’un dels meus llibres favorits, una compilació que es diu Sociologías de la situación (La Piqueta). Una altra qüestió va ser allò de la professionalització de la dona en tant tal a partir de finals del segle XVIII. Si tinc un moment us ho explico.

El que si que puc fer és avançar-vos alguna cosa sobre la festa i les seves teories, penseu que totes solen coincidir en que la seva funció és servir com una mena de glossa o comentari sobre les condicions en què es desenvolupa la vida quotidiana, sigui en la seva dimensió més ordenada o més conflictual. També com un artefacte comunicacional que pot ser usdefruitat per instàncies de poder, però també per sectors subordinats i fins i tot marginals. I és que, en efecte, la festa la fan seva les institucions, que procuren autoexaltar-se a través seu, però també grups que l’aprofiten per qüestionar les condicions del present que viuen i que la fan passar a la mínima oportunitat del lleure a la revolta.

L’interessant és constatar el contradictori de la tasca que assumeix socialment. S’encarrega de negar: el vincle social, l’ordre de les copresències, la inalterabilitat d’una certa estructura convivencial, les vores de la comunitat. Intensifica límits, però també els dissol. Integra i desintegra; ordena els ritmes temporals i els territoris, al mateix temps que provoca tota mena de desbocaments i arítmies. Proclama símbols sagrats, però convida de tant en tant, com us vaig explicar en relació al que havia estat la meva tesi doctoral sobre iconoclàstia, a la seva demolició tumultuosa. Promou experiències de germanor, però insinua constantment el seu fons cruel, la seva naturalesa de veritable institució atroç.

Explicita una preocupació obsessiva pel territori com assentament lògic de les identitats o com escenari de la bona relació entre actors i sistemes polítics i socials, però aquesta mateixa tasca de territorialització aprofitarà la menor ocasió per expressar-se en clau violència, d’aquella mateixa violència que fundà la convivència en un moment donat i que, larvadament, no deixa mai de reinstaurar-la en llurs límits, alliberant-la per la força de les presències percebudes com a impures, salvant-la de les insídies malignes que s’havien descobert o imaginat al seu si o a les seves portes. L’espai social que la festa funda i refunda queda aleshores delatat com el que també és: escenari per a una crispació multiforme, una sociabilitat inhumana i bruta, que adreça la seva atenció liquidadora envers el que pot ser considerat al mateix temps sagrat i inacceptable.

Tot això al marge dels seus contiguts, inevitablement contingents, sinó sobre tot com una forma que formalitza, és a dir una tècnica que les societats apliquen a organitzar significativament el seu temps i el seu espai. Quan parlem de festes ens referim a un cert àmbit de la cultura popular la característica fonamental del qual és el protagonisme que en ell s’assigna a l’espai públic. Les festes són sobre tot actes públics col·lectius, en el sentit que són protagonitzats per persones que actuen agrupades com a totalitats compactes i relativament distingibles en aquest espai d’exposició i visibilització mútues i d’intercanvi comunicacional generalitzat que es presenta com és el carrer i la plaça.

Continua vigent, en aquest sentit, la definició que proposava Honorio Velasco, en un text que continua essent un referent insubstituïble al respecte. A les festes, «las gentes ocupan los espacios comunes y allí, al amparo de sus símbolos, materializan su identidad social [...] La fiesta es un complejo contexto donde tiene lugar una intensa interacción social, y un conjunto de actividades y de rituales y una profusa transmisión de mensajes, algunos de ellos trascendentes, otros no tanto, y un desempeño de roles peculiares que no se ejerce en ningún otro momento de la vida comunitaria, y todo ello parece ser susceptible de una carga afectiva, de una tonalidad emocional, de forma que las gentes y su acción social parecen encontrarse en, y crear, un ambiente inconfundible, un “ambiente de fiesta”» (Tiempo de fiesta, Tres, catorce, diecisiete).

La festa popular són massa coses distintes com perquè qualsevol teoria general sobre ella no acabi diluint la seva explicació en el purament conjectural i abstracte. Entre les poques coses que tindrien en comú les festes caldria esmentar que la lògica que en elles es desplega no és distinta de la del ritual, del qual no deixen de ser, com vaig insistir en indicar-vos, un seguit concentrat en un marc tempoespacial determinat. Per això el que fa la festa és, bàsicament, el mateix que fa els ritus: crear una prolongació de la realitat. Aquest afegit pot servir per mostrar realitats inexistents temudes o anhelades, però sobre tot assumeix la tasca de treure a flor d’aigua dimensions implícites de la realitat social, qualitats intuïdes com ocultes o potencials, fetes a mesures iguals d’ordre i desori. Si tinguéssim que assumir una possible teoria general sobre les festes, podríem dir que solen servir perquè afloreixi durant uns moments allò que està latent, allò larvat, la part oculta de l’ordre social, el que s'intueix en potència, el que és temut o anhelat –o tal vegada ambdues coses–, el que d’alguna manera sabem que està allà fundant o/i negant el allò quotidià.

La festa és, així, un àmbit en què els membres psicofísics de la societat són col·locats davant l’espectacle de la naturalesa darrera d’aquesta. De la festa sols podríem dir que és tan sols una energia desencadena que s’exerceix en dos sentits diferents, fins i tot antagònics. Pot ser formalitzadora, és a dir pot dotar de forma un contingut qualsevol, fent que un magma social en principi informe cobri un perfil i s’arrogui uns determinats continguts legitimadors. Però també pot fer tot el contrari, i pot fer-ho a més simultàniament. Pot deformar allò que se suposava estructurat, desfigurar qualsevol realitat social presumptament sòlida fins deixar-la irreconeixible, fa d’ella una massa sense trets precisos, sense rostre. D’una banda, aquesta potencialitat s’administra sobre una vida ordinària inconstant, fragmentària, per obtenir com si fos màgicament d’ella figures clares, formes o estructures nítides. Però la festa pot fer també just el contrari: aplicar la força que és sobre aquest plasma actiu que és la vida a les ciutats per accelerar encara més la seva tendència a la dispersió, les seves qualitats més anòmiques. La festa converteix el molecular en molar, però també pot fer esmicolar-se el que de consistent pogués haver sobreviscut a les agitacions de la vida urbana. Genera unitat, però també pot atomitzar encara més una vivència d’allò social al món contemporani que ja de per sí podria percebre’s com fet miques.

La festa sacralitza —s’ha repetit– la il·lusió de comunitat, entesa com reducció a la unitat d’un conglomerat humà tan divers com, per exemple, el que conforma una gran metròpoli, permetent que realitzi en un determinat temps i en un determinat lloc l’acte de comunió primordial en què s’imagina fundant-se. Però també porta al seu extrem la tendència que les societats complexes experimenten vers l’esclat de tota estructura, l’obertura de perspectives inèdites a l’hora d’iniciar no importa quina dinàmica o procés, un nou barallat de les cartes que va distribuint el sistema social entre llurs components. Aquest desgavell que nega i alimenta al mateix temps l’organització col·lectiva, que adverteix sobre el precari del seu ordre, ja té un àmbit en què insinuar la seva existència: el propi espai públic, és a dir aquest marc mediambiental en què la vigilància de les institucions socials o polítiques es debilita i en què qualsevol cosa pot ocórrer en qualsevol moment. En aquest cas la festa funciona d’acord amb una mecànica la funció de la qual és col·locar als membres d’una determinada associació davant un desbaratament de la seva estructura, una dissolució controlada de tot ordre que adverteix de llur condició construïda i per tant de llur reversibilitat i de llur revocabilitat.

És en aquest ordre de coses que la festa és una maquinària que pot ser disposada –en tant que recurs cultural– per proclamar una identitat personal o col·lectiva qualsevol, o per a dissoldre-la; perquè els individus afirmin qui són o perquè ho oblidin. La festa pot anul·lar les diferències i fer que, de sobte, aparegui no importa quina unitat. Però també pot multiplicar –o dividir, què més dóna– fins l’infinit aquestes mateixes diferències. Auna allò divers, sense que sigui menys cert que també pot diversificar qualsevol U fins no deixar ni rastre d’ell. 

Us adjunto un text d’Abram Kardiner, a veure si us el podeu mirar per al proper dilluns. És la introducció a El individuo y su sociedad (FCE), del 1939. Em servirà per introduir una mica del que fou l’escola de cultura i personalitat, una de les derivacions del culturalisme de Boas als Estats Units.

[La fotografia de l'entrada correspom a la Patum de Berga i és de Jordi Cohen. Està agafada de  http://www.jordicohen.com/tag/patum/]