divendres, 9 de desembre de 2011

Què és LIMEN?



LIMEN
El centre d'art com a institució total 

LIMEN és un projecte del Grup d’Etnografia dels Espais Públics de l’Institut Català d’Antropogia i es desenvolupa amb la col.laboració i a les instal.lacions dels centres CaixaForum Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida i Palma; la Fundació Antoni Tàpies; el MACBA; Arts Santa Mònica; AcVic de Vic; i Can Xalant de Mataró.
És possible amb el suport de l'Obra Social "la Caixa", la Universitat de Barcelona i el Consell
Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) 

Comissaris: Manuel Delgado i Andrea Corachán Camús

Contingut i tema

Al vestíbul de cadascuna de les institucions culturals participants ha estat instal·lat un fotomuntatge que il·lustra l’eventual connexió que podria existir entre contenidors d’art i de cultura –museus, grans centres culturals…– i institucions totals, és a dir centres d’internament i control que en molts casos foren els edificis o terrenys en que s’instal·len o l’estètica dels quals evoquen –hospitals, convents, fàbriques, casernes, tanatoris…

Dos eixos principals

Les institucions culturals, les dinàmiques urbanes i el context polític

Es tracta d’una iniciativa que incorpora transversalment i per primer cop fa col·laborar diverses institucions culturals del país, de diferents magnituds i ubicades en contextos locals molt diferents. Per l’èmfasi que es posa en la relació amb els seus territoris, és una bona oportunitat per reflexionar sobre el paper de cada equipament en la seva respectiva dinàmica urbana.
Més enllà, les actuals circumstàncies polítiquesde segur que convidaran a pensar en veu alta sobre l’horitzó immediat de les polítiques públiques en matèria d’art i de cultura

Les relacions entre l’art, la cultura i la vida

A partir dels fotomuntatges instal·lats a cada centre i els debats que han precedit i acompanyaran l’exposició, LIMEN convida a pensar i fer pensar sobre la compartimentació radical que continua implantada entre la vida als carrers i les construccions tancades consagrades a l’art i la cultura, darrera dels murs de les quals expressions de la capacitat humana de generar mons són conservades i protegides d’un exterior pressuposat com a indiferent, quan no hostil.
Particularment, ens preguntem quin és el sentit de la tendència que les darreres dècades s’ha entestat primer en imposar-li a les grans institucions culturals una estèrica whitecube, que semblava inspirada en l’asèpsia dels hospitals i, després i fins ara mateix, en reconvertir en centres d’art i de cultura el que havien estat instal·lacions fabrils, penitenciàries, militars, religioses..., que solen conceptualitzar-se com a institucions totals, és a dir espais d’enclaustrament en l’interior dels quals els individus confinats eren sotmesos a vigilància constant.
Una manera, com es veu, de preguntar-nos fins quin punt molts centres d’art i de cultura no continuen sent d’alguna manera el que foren: fàbriques, convents, hospitals, casernes, indrets emmurallats a l’interior dels quals l’art i la cultura són fiscalitzats i sotmesos a un control permanent, potser per preservar-los d’una vida real amb la que cada cop tenen menys a veure.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch