dijous, 15 de desembre de 2011

ESCOPOFÍLIA - Sessió extra i festa final de quadrimestre - Reina d''Africa, dijous 15-11-11, 21,30 h.


Aquest dijous, com cada any, sessió especial d’Escopofília i festuki final de quadrimestre. Val la pena que vingueu, per les pelis –hi haurà abundants sorpreses fora de programa–, per l’actuació especial d’un grup revelació i perquè ens ha arribat un missatge que ens han encarregat de fer-vos escoltar. Tot això serà dijous, demà passat, al vespre.

Pel que a les pelis, estem compartint tot el material de la tesi de Miren Uharte sobre les simfonies urbanes, sobre tot pel que fa a les menys conegudes. Per exemple, i per obrir la nit, tenim aquesta simfonia nocturna que és PRAHA V ZÁRI SVETEL, de SVATOPLUK INNEMANN (1928), una petita meravella amb els carrers de Praga com a protagonistes.

En aquesta mateixa línia, el primer treball del per mi gran i quasi únic hereu dels simfonistes urbans dels anys 20, que és JOHAN VAN DER KEUKEN –que bona la de l’altra nit amb allò dels gats–. És una cosa breu molt, molt maca, que es diu PARIS À L’AUBE, del 1960.

I per fi, després de la vostra insistència, una mostra d’allò que tant ens repetiu que esteu ansiosos per conèixer millor, que és el cinema d’avantguarda japonès dels anys 20. Una mostra, i ben al.lucinant, ja veureu: KURUTTA ICHI-PEJI, de  TEINOSUKE KINUGASA (1926).

A l’escopo del mes passat vaig posar com de guasa el moment en el que NELSON EDDY i JEANETTE MACDONALD canten "Indian Love Call" a ROSE MARIE, de W.S. VAN DYKE (1936). Era per la broma de fer-vos endevinar en quina pel.lícula aquesta mateixa cançó, en una versió de Sim Whitman, servia per evitar una invasió extraterrestre, que era a “Mars Attack”. Després em vaig quedar amb mala consciència, perquè l’escena mereixia millor tracte. O sigui que la mirem sencera i com déu mana el dijous. A més, a la peli hi ha altres escenes memorables, com la del festival indi, que és un machihembrat d’elements de les cultures indígenes del Canadà, barrejades amb d’altres d’indis de les planes i mexicans. Però te gràcia, perquè sembla com un documental. Estic obligat a reconèixer que aquest és un altre dels descobriments que m’ha posat a l’abast la meva filla Cora, la que estudia cinema, que a hora d’ara ja deu haver vist més clàssics que jo, alguns d’ells autèntiques joies que no entenc com m’havien passat desapercebudes.

Jo crec que la majoria d’assidus de la Reina comparteixen amb nosaltres l’amor per la sèrie Z de ciència ficció, que també va tenir la seva versió europea, paral.lela al peplum i l’spaghetti-western. Una mostra ben curiosa seria aquest IL PLANETA DEGLI UOMINI SPENT, d’ANTONIO MARGHERITI (1961), clarament inspiradora, com altres produccions de Mario Bava per exemple, de pel.lícules posteriors de gran èxit, com ara “Alien”.

Fa un parell d’escopos li vàrem fer un homenatge al gran Miguel de Molina. Com sabreu, JAIME CHAVARRI li va dedicar una pel.lícula que feien en MANUEL BANDERA i l’ÁNGELA MOLINA. M’agradaria que miréssim l’escena de la pallissa que li van fotre, l’any 1942, a la sortida del teatre per rojo y maricón, que va ser el que el va obligar a marxar d’Espanya i exiliar-se a l’Argentina. És interessant saber que dos dels tres agressors van ser identificats posteriorment. Un d’ells va ser el falangista Sancho Dávila, un dels impulsors de la unificació amb els tradicionalistes i martell del falangisme hedillista, i l’altra José María de la Blanca Finat y Escrivá de Romaní, conde de Mayalde, ramader de toros de lídia, que va ser governador civil i alcalde de Madrid molts anys. Abans, però, va ser ambaixador a l’Alemanya nazi, encarregat de posar en marxa l’Archivo Judaico en col·laboració directa amb Himmler i la Gestapo i qui rep i custòdia a en Lluís Companys quan l’entreguen els alemanys i abans d'entrar-lo als militars per a que l'afusellessin. Tot un element, vaja.

S’ha de reconèixer la virtut que te el cinema americà de convertir en pel.lícula qualsevol esdeveniment que passi al seu país. Vet una mostra en aquesta BATTLE IN SEATTLE, de STUART TOWNSEND (2007). Una bona oportunitat per subratllar que tots som molt anti ianquis i tal però totes les grans mogudes de protesta si fa o no fa comencen allà. Ja es va veure amb la contracultura i les grans mobilitzacions a les universitats nord-americanes als anys 1960 i una cosa per l’estil pel que fa a les grans demostracions antiglobalització de principis de la passada dècada, com es va veure a les manifestacions contra la cimera de l’OMC a Seattle el novembre de 1999, que és del que parla aquesta pel.lícula de la que us mostrarem un trocet el dijous.

Darrerament tinc una discussió amb la gent de la Reina a propòsit de l’aspecte que han de prendre les mobilitzacions polítiques. Com a il.lustració del meu punt de vist, deixeu-me que us ensenyi una escena de THE LAST EMPEROR, d’en BERNARDO BERTOLUCCI (1987). Més que res per a que vegeu com m'imagino jo les mogudes tipus 15M, com m'agradaria que fossin.

I per acabar, si més no el programa oficial, l’escena quan Winston descobreix "la veritat" a NINETEEN EIGHTY-FOUR, MICHAEL RADFORD (1982). Com de tant en tant hi ha gent que fa conya amb la meva mania de posar pelis soviètiques dels anys 30, una oportunitat que em permeto de fer-vos compartir el que penso de l’estalinisme i, per extensió, dels règims totalitaris, si és que n’hi ha d’altres, que és bàsicament el mateix que pensava en Georges Orwell.

I per acabar, l’esperada actuació de BITTER KLASS, el conjunt revelació del que t0thom parla darrerament i que és una mena de supergrup –o sigui com Cream o Crosby, Still & Nash– constituït per membres de dos bandes mítiques a la Reina: Mal de Amores i Los Charnis, que fan una mena de fusió bolero-rock. No us els podeu perdre.
O sigui que, res, que us hi esperem aquest dijous. A la Reina.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch