dijous, 3 de novembre de 2011

ROJOS DE PEL.LÍCULA - Sessió del 4-11-11


Al tanto, que avui hi ha Reina. Que no us feu un lio. Això és lo del divendres a l’Ateneu Roig, per al cicle aquest que estem fent de Rojos de pel.lícula. Ja sabeu carrer Ciudad Real, 25, a prop del mercat de Travessera, a Gràcia. A les 21 h. Disculpeu l’excepció que implica fer la sessió aquest divendres, en comptes del darrer del mes, que és el de la nostra cita habitual amb els rojos i roges de pel.lícula. Procurarem que no torni a passar.

El primer que mirarem és unes seqüències de CASA MANCHADA, de JOSÉ ANTONIO NIEVES CONDE (1975). Nieves Conde havia estat de lo milloret del cinema espanyol, un representant del que podríem dir neorealisme falangista, l’expressió cinematogràfica de la tendència més “social” de Falange. Aquesta peli és, però, fluixeta –si més no comparada amb aquella magistral “Surcos”– i és interessant perquè al final apareix una partida de guerrillers. Se sobretén que són maquis comunistes pel mocador vermell que porten i perquè el personatge del cap és calcat a Valentín González, El Campesino, ja sabeu, un dels mítics comandaments del Quinto Regimiento. Res, una curiositat.

Després KUHLE WAMPE, “Ventres gelats”, de SLATAN DUDOW (1932), un film d’agit-prop comunista amb argument de BERTOLT BRECHT. He triat algunes de les escenes en les que s’aprecia l’extraordinària música original de HANNS EISLER, un dels compositors alemanys més importants del segle XX. Interessant per veure la representació de les Kommunistische Jugendverband Deutschlands, les joventuts comunistes alemanyes, abans que comencés la persecució nazi.

THE YEAR OF LIVING DANGEROUSLY és una pel.lícula australiana dirigida per PETER WEIR, el 1987. L’actriu LINDA HUNT va guanyar un Oscar a la millor actriu secundària…, tot i que feia un paper masculí. Ens interessa perquè l’escenari històric de la pel.lícula és el de la dictadura de Sukarno i el poderós paper que va jugar en la lluita contra ella del PKI, Partai Komunis Indonesia, així com l’inici de la brutal persecució contra els seus militants a partir del suposat intent de cop d’estat  de setembre de 1965, que va implicar l’extermini de entre mig milió i un milió de persones pels militars proamericans.

Després una prova de com el gran cinema de muntatge soviètic va perviure encara amb el sonor. La prova es aquesta PUTYOVKA V ZHIZN (“El camí de la vida”), de NIKOLAI EKK, del 1931; de fet la primera pel·lícula sonora del cinema soviètic. El seu tema és l'experiència de la colònia Gorki, fundada pel pedagog ANTON MAKARENKO al 1921, per la formació en llibertat de joves delinqüents. Però de banda del tema, ja de per si interessant, la pel·lícula és d'una bellesa insultant. Us invitem a veure la seqüència final, amb l'arribada a l'estació de la locomotora que porta al seu davant el cos sense vida del noi protagonista. Prodigiosa. Sense exagerar. Exagerant...

És important que els i les comunistes s’enfrontin amb els aspectes més negatius de la seva història. No hi ha cap ideologia en nom de la qual no s’hagin comès crims i barbaritats. Ho sabem bé. Només cal pensar en les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, que es van llençar en nom de la “democràcia” i la “llibertat”. Us proposem una seqüència de KATYN, de ANDREJ WAJDA, del  2007, sobre la masacre de milers d’oficials polonesos pels soviètics el 194o, una de les monstruositats de l’estalinisme i una concreció ben tràgica del miserable pacte Ribbentrop-Molotov [La imatge de l'entrada correspon a aquesta pel.lícula].

Després una seqüència molt bona de MEMORIAS DEL SUBDESARROLLO, de TOMÁS GUTIÉRREZ ALEA (1968), en la que hi ha una reflexió molt acurada, a partir del judici contra els invasors de Bahía Cochinos, sobre la interrelació entre els diferents nivells de la brutalitat capitalista, de la “neta” que assumeix l’intel·lectual, el polític, el capellà..., fins la que aplica el torturador i l’assassí, que són en els rau la veritat del sistema.

Veurem dues expressions de la representació hollywoodenca de la Revolució Bolxevic, les dues de l’època clàssica i les dues protagonitzades per grans dives. Una és KNIGHT WITHOUT ARMOUR, del gran JACQUES FEYDER, amb la MARLENE DIETRICH, del 1937, on els soviètics fan de cruels i dolents..., però els blancs també. Sols l’amor està per damunt de la ideologia. Però és interessant i Marlene està insuperable. Després veurem a la comissària comunista més encisadora mai concebuda: NINOTCHKA, és a dir GRETA GARBO, en una de les pel.lícules més bones de la història del cinema. Cada diàleg és un festí d’intel.ligència i subtilitat. Simplement grandiosa. Dirigida magistralment per ERNST LUBITSH el 1939. 

I una altra comunista deliciosa: BARBARA STREISAND, en una altra pel.lícula immortal: THE WAY WE WERE, del 1973 dirigida per SYDNEY POLLACK, coprotagonitzada per ROBERT REDFORD, amb una gran banda sonora de HENRY SALOMON. Una gran història, ambientada en la persecució maccarthysta, i una gran reflexió sobre l’amor i la coherència. Indescriptible el final.

Bé, fins divendres.
Salut.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch