dijous, 24 de novembre de 2011

Rojos de pel.lícula - Ateneu Roig - Sessió del 25/11/11


Aquest proper divendres, 25, tenim sessió de ROJOS DE PEL.LÍCULA a l’Ateneu Roig, al carrer Ciudad Real, 25, a prop del mercat de Travessera de Gràcia. A les 21 h., com sempre.

A la darrera sessió, per raons tècniques, ens van quedar per passar dos seqüències que recuperem. Una és la de MEMORIAS DEL SUBDESARROLLO, de TOMÁS GUTIÉRREZ ALEA (1968), en la que hi ha una reflexió molt acurada, a partir del judici contra els invasors de Bahía Cochinos, sobre la interrelació entre els diferents nivells de la brutalitat capitalista, de la “neta” que assumeix l’intel·lectual, el polític, el capellà..., fins la que aplica el torturador i l’assassí, que són en els rau “la veritat del sistema”. L’altra és de NINOTCHKA, amb GRETA GARBO fent de comissària comunista. Aquesta obra mestra absoluta va ser dirigida de manera magistral per ERNST LUBITSH el 1939. 

Us mostrarem un exemple de propaganda anticomunista típic de la guerra freda, en plena persecució maccarthysta i al servei de la intervenció “de la ONU” a Corea. És una pena, perquè la fa un gran actor com ROBERT MITCHUM. El seu títol, ONE MINUTE TO ZERO, dirigida al 1952 per un dels mestres del cinema negre, TAY GARNETT, com tants d’altres àvid per demostrar el seu americanisme i ser considerat com a estalvi de la contaminació comunista que havia afectat la industria cinematogràfica americana.

Després, una comedieta titulada SUSPENSO EN COMUNISMO, dirigida per EDUARDO MANZANOS el 1955. Va d’un comando comunista que viatja a Madrid per a cometre atemptats i es veu complicat en un seguit de situacions còmiques. És una bona mostra de com el franquisme parodiava als comunistes i particularment al maquis urbà. Tot i que ja veureu que en alguna cosa –la informació que oferia la Pirenaica sobre el que passava a l’interior– no deixa de tenir una part de raó.

I una seqüència d’una de les pel.lícules de la DEFA, la productora especialitzada en cinema social i polític que va funcionar a la República Democràtica Alemanya al llarg de més de quarante anys. És FÜNF PATRONENHÜLSEN, de FRANK BEYER (1960). És ben interessant, perquè està escenificada en la guerra civil espanyola i els protagonistes són voluntaris de la Brigada Ernest Thälman. Us posarem alguna seqüència i els títols de crèdit, en els que sona ERNEST BUSCH cantant una de les seves cançons dedicades a les Brigades Internacionals. Les trobareu editades a Folkways. Interessantíssim personatge: actor i cantant fonamental en l’art cabaretero-social dels anys 20 i 30 a Alemanya i que va fundar, després de la guerra, l’Ensamble de Berlin, amb Bertold Brecht i Erwin Piscator.

La primera pel.lícula d’ANDREJ WADJA va ser POKOLONIE, del 1954. El seu tema era la lluita de la Gwardia Ludowa, la WRN, organitzada el 1939 per el Polska Partia Socjalistyczna, que després de la guerra seria un dels dos partits que fusionats crearien el Polska Zjednoczona Partia Robotnicza.

I una prova més de fins quin punt l’antimericanisme vulgar és un error polític i històric. No és casual que la gran crònica de la Revolució Soviètica de 1917 l’escrivís un nord-americà. Està publicada en castellà i es titula Los diez días que estremecieron al mundo (Akal) i el seu autor és John Reed, del que també comptem amb la seva visió de la revolució mexicana i la figura de Pancho Villa a México insurgente (Txalaparta). John Reed va ser, el 1919, un dels fundadors del CPUSA, el Communist Party of United States o America. Va morir a Moscou el 1920 i està enterrat a la Plaça Roja, al costat del mausoleu de Lenin. El 1981 WARREN BEATTY va produir, guionitzar –amb l’esquerranista britànic   TREVOR GRIFFITHS–, dirigir i protagonitzar la seva biografia essencial: REDS, una bona part de la qual va ser rodada a Espanya. La pel.lícula s’atura bastant en la relació personal de Reed amb l’escriptora feminista Louise Bryant i amb el dramaturg Eugene O’Neal, que encarna Jack Nicholson, però també escenifica molt bé episodis històrics com la fundació del CPUSA, les jornades revolucionàries a l’octubre de 1917, la seva relació personal amb Lenin, el II Congrés dels Soviets, el Congrés de Bakú, la lluita contra l’exèrcit zarista.... Va ser una de les pel.lícules més nominades de la historia del cinema nord-americà, i va acabar rebent tres òscars, un dels quals al millor director. Tingué la seva gràcia, perquè cada cop que els guanyadors havien de pujar a l’escenari per recollir l’estatueta sonava la banda sonora del film, que era… “La Internacional”. Vet aquí una de les situacions més divertides de la historia dels òscars de Hollywood.

Us esprem aquest divendres.

[El fotograma de l'entrada correspon a POKOLONIE]



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch