dimarts, 29 de novembre de 2011

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 1-12-11


Aquest dijous tenim Reina; ja sabeu. Això és el que hem preparat. D’entrada, un dels primers curtmetratges d’ANDY WARHOL, una cosa que va filmar en 16 mm., l’any 1963, que dura 28 minuts. Es diu BLOW JOB i suposo que ja us imaginareu de què va.

Sabeu que lo meu per JOHAN VAN DER KEUKEN  és devoció. Doncs una cosa seva molt poc vista sobre un tema que sembla que el fascinava: els gats. És DE POES –és a dir “Gats”– i és de 1968.

Ja hem passat alguna cosa seva fa temps, però m’agradaria que recuperéssim la posada en valor d’un dels paios més interessants i enigmàtics de la història del cinema: JOSEPH CORNELL. Mirarem una curt seu del 1957: NYMPHLIGHT.

Un dels vells amics de la Reina és en FÉLIX PÉREZ-HITA. No estic segur, però em penso que fa molts anys va ser alumne meu. Ara és una de les persones més creatives i valuoses en el camp de la videocreació. Fa temps que, amb ANDRÉS HISPANO, està fent una cosa que es diu SOY CÁMARA. Representa que és el programa de televisió del CCCB i el passen a la segona de TVE. Doncs bé, m’ha dit que voldria passar-se aquest dijous per la Reina i explicar-nos una història ben interessant sobre un dels episodis de la sèrie, una cosa inèdita de la que he vist alguna cosa i que te l’interés afegit de posar-nos al corrent de fins quin punt fins i tot en els contextos més guais i “progressistes” poden trobar-nos límits, censures i controls. M’ha dit que no expliqui res més i que els deixi, a l’Andrés i a ell, venir amb aquest episodi sorpresa de “Soy cámara” i fer-nos cinc cèntims del què ha passat. O sigui que els esperem.

Com igual sabeu, a Eina, l’escola de disseny, faig una assignatura que es diu Cultura Visual. Aquest curs l’estic consagrant a explicar la relació entre cinema i surrealisme. Un dels meus arguments és que les pel.lícules més surrealistes ho han estat sempre, per dir-ho així, sense voler. Hi ha gèneres que són, tots ells, expressions d’aquest surrealisme involuntari. L’spaguetti-western n’és un cas emblemàtic i alguna de les seves produccions encara més. Mireu-vos si no els primers minuts d’aquest TEXAS, 1870, de GIANFRANCO PAROLINI, també titulada IL RITORNO DI SABATA. De 1971.

Ara comencem la dimensió expositiva d’un projecte que es diu LIMEN, i que tracta de la relació entre centres d’art i cultura d’una banda i institucions totals de l’altra. El projecte té una dimensió expositiva de la que s’encarrega Andrea Corachán i que té com a escenaris, a partir del mateix dia de la Reina, el dijous, la Tàpies, el MACBA, Santa Mònica, Can Xalant a Mataró, AcVic a Vic i diversos CaixaForums. Com una forma d’il.lustrar el projecte i animar-vos a conèixer-lo –si teniu interès, escriviu-me i us dono més informació– podríem veure algun moment de RIOT IN CELL BLOCK 11, de DONALD SIEGEL (1954), que ,  clar que és la peli que inspira “Celda 211”. Està bé, perquè està animada per una certa voluntat de denúncia de l’estat de les presons americanes de l’època i les condicions de vida dels presoners.

No sé si vàreu venir al darrer Tercer Dijous, en que parlaren del País Basc i tal. Com a complement al que va explicar-nos la Marta Vencesalo i el que va discutir-se després, m’agradaria aportar un petit punt de reflexió a propòsit del ben singular cas navarrès. Jo trobo que, dins Heuskal Herria, Navarra implica, per raons culturals, socials i històriques, un cas a part. És que fa unes setmanes vaig a estar a Pamplona, a la inauguració d’una exposició d’Eduardo Córdoba, i vaig conèixer per casualitat a HELENA TABERNA, de la que ja havia vist “Yoyes”. El cas és que, parlant-parlant del tema navarrès, em van donar ganes de veure la seva darrera pel.lícula de ficció, LA BUENA NUEVA, del 2008. M’interessa perquè contribueix a oferir-nos una imatge de la complicació particular que va tenir la guerra del 36 allà –una mica com “Vacas”, de Julio Medem–, amb una nota important sobre el que va significar la unificació contra natura de Falange i el Requetè, i, a més, perquè aborda la qüestió dels capellans que es van negar a ser còmplices del franquisme i de la pròpia Església que convertí la carnisseria que va emprendre en una creuada.

Perdoneu, però és que em subleven una mica les visions simplistes de les coses i, sobre tot, la visió del bàndol nacional a la guerra civil com un tot monolític, sense friccions. En aquesta mateix línia, sempre que he pogut he aportat testimonis del que podríem dir el sector més “social” dels vencedors. Em ve al cap l’homenatge que vaig fer a “Rojo y negro” o les coses que he passat de Nieves Conde o alguna referència de passada al “socialisme” falangista. En fi, coses així. M’agradaria mostrar-vos un altre exemple del mateix: alguna seqüència de LA GUERRA DE DIOS, de RAFAEL GIL (1955), que va d’un mossèn que fa costat als miners en una vaga i que s’avança en alguns anys del que una dècada després serà l’auge del capellans-obrers i la incorporació quasi massiva de les HOAC i les JOC als partits i sindicats antifranquistes a la clandestinitat.

Una pel.lícula extraordinària, inquietant de debò, que vaig redescobrir visitant amb un grupet d’estudiants d’Eina l’exposició dedicada a en Juan Eduardo Cirlot a Santa Mònica. Parlo de IL DEMONIO, de BRUNELLO RONDI (1964), sobre un suposat cas de possessió diabòlica a un poble del sud d’Itàlia. Riu-te’n d’“El exorcista”. 

Al final us posaré algun dels moments de BLUE SUEDE SHOES, de CURTIS CLARK (1982), que és un documental que recull el concert homenatge a BILL HALLEY & THE COMETS, al primer Great Yarmouth Holiday Camp, el 1979, amb actuacions de GENE VINCENT, EDDIE COCHRAN i el més representatiu del rockabilly britànic dels 70: RAY CAMP, FREDDY FINGERS LEE, MATCHBOX, FLYING SAUCERS... En fi, tota una apoteosi de la cultura teddy boy.

Tot això, més els extres, mai o quasi mai trets d’internet. Això voldria subratllar-vos-ho: continuo procurant coses que no estan disponibles, si més no senceres, a la xarxa. Espero que aquesta continuí sent la gràcia de venir a la Reina.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch