diumenge, 6 de novembre de 2011

ESCOPOFÍLIA - Extres del 3-11-11

Us envio la referència de les coses que vam veure a la darrera Escopofília a la Reina i que no estaven al programa.
D’entrada una d’important, perquè li vaig dedicar a en Dani Malet, que s’acabava de doctorar. Us ho explico. Jo li vaig demanar que em digués una cosa que li fes gràcia per posar-li en el seu honor. No me la va enviar i vaig arribar a la conclusió que la portaria en un pen o alguna cosa per l’estil, cosa que no va passar. Així que em vaig trobar en el brete de posar alguna cosa per fer-li homenatge entre les que portava com a extres. De tot el que duia, l’única cosa que tenia era la seqüència —meravellosa– de l’alliberament de les granotes i la transmissió telepàtica del petó de John Wayne a Maureen O’Hara a “The Quiet Man”, de John Ford, en aquesta delícia que és ET, de STEVEN SPIELBERG (1982). Però això no implicava que trobés cap analogia entre ET i en Dani. És senzillament que no tenia altra cosa a mà. Quedi clar.
També fora de programa, vaig posar el final de V FOR VENDETTA, del germans WACHOWSKY (2006); els títols de crèdit de MIDNIGHT COWBOY, de JOHN SCHLESINGER (1969), quan sona “Everybodi’s talking”, cantada per Nilsson, i la lluita a la platja al final de THE SUPER NINJA, de KUO REN WU (1984).
Després vaig colar un seguit de coses que m’agradaria explicar-vos d’on venen. Per exemple, veuríeu un espot de TMB amb dos adolescents protagonitzant una mena d’història d’amor efímer a un vagó del metro. Aquest anunci té la seva història. Recordo que se’ns va presentar a una mena de grup de treball que TMB havia format amb diversos “experts”, com ara Victòria Camps, Lluís Permanyer, Jaume Almenara –aleshores degà de la Facultat de Psicologia– i jo mateix. Vam estar treballant sobre la dimensió social de les pràctiques usuàries dels transports públics. Com a cloenda del procés de discussió que havíem tingut vam fer un dinar amb gent de l’empresa a un restaurant a prop del passeig de Gràcia. Era finals de març de 2004. Quan estàvem dinant vàrem conèixer la notícia del suïcidi del conductor d’autobús Pablo Díez, a qui l’empresa havia acomiadat acusant-lo d’haver-se apropiat indegudament de 1,10 euros, el preu d’un bitllet. Poques vegades he sentit més vergonya i fàstic de mi mateix, d’estar assegut a aquella taula i d’haver-me prestat a fer el que vaig fer. Ara; l’anunci és maco. Quan tingui un moment el penjaré al youtube. 
De tant en tant vaig passant vinils rars que tinc a mp3 i els deixo disponibles a l’emule. L’última cosa que he deixat és un LP que vaig comprar fa moltíssim i no he vist reeditat. Es una producció de Folkways i es titula AL TOCAR DIANA: SONGS FROM A FRANCO PRISION. Es tracta de cançons que van portar als Estats Units brigadistes nord-americans que havien estat presoners de guerra en mans dels franquistes. El material prové de la Smithsonian Center of Folklife and Culture Heritage i els temes els interpreta MAX PARKER, que havia estat un voluntari de la Lincoln Brigade. Per acompanyar la cançó que havia triar vaig escollir imatges documentals de l’arribada de les Brigades Internacionals a Madrid i de la seva participació a la batalla del Jarama.
Vaig passar-vos una versió inèdita del tema que JOAN ISAAC li va dedicar a Salvador Puig Antich, A MARGALIDA. És la que va interpreta el proppassat 1 de març en l’acte de l’Associació d’Ex-Pressos Polítics va celebrar a l’Auditori de Barcelona, muntada pel que vam anomenar la GENERACIÓ TOP, és a dir gent que vam estat empresonats entre 1965 i 1977 i de la que sembla que ningú se’n recorda, amb aquest esforç per mostrar el franquisme i els seus crims com una cosa llunyana que sols afecta a persones molt, molt grans o ja desaparegudes, oblidant que el feixisme va morir matant, empresonant i torturant. La noia a la que feia referència Joan Isaac era la companya i amiga Ada Colau. He anat penjant al bloc les intervencions que van haver, entre elles la seva. En quan pugui penjo també l’actuació d’Isaac.
Després no sé si us en recordeu d’una cosa que era una noia ballant al pas dels semàfors. Això era un vídeo que es projectava en un espectacle titulat URBS#1, un muntatge de la coreògrafa ÀNGELS MARGARIT, en que se dramatitzava la percepció coreogràfica de les activitats quotidianes al carrer. Eren diversos quadres escènics –treballador netejant un vidre, viatgers entrant i sortint d’un vagó de metro, skatters lliscant per una plaça… – que eren estilitzades i convertides –o reconegudes– com a figures de dansa. L’Àngels havia agafat la idea d’ “El animal público”, però està clara que l’analogia dansa-pràctiques passavolants no és meva, sinó de la Jane Jacobs, que la inclou en el seu “Muerte y vida de las grandes ciudades”, que tot just acaba de ser reeditat per Capitán Swing. Si us interessa el tema l’Àngels i jo vam tenir un debat a propòsit d’aquestes idees que va aparèixer publicat sota el títol “A mig camí entre l’antropologia i la dansa”, Documents de Teatre, 3 (octubre 2004), pp. 20-34.
No sabia què fer, perquè certament em feia una mica de vergonya, però al final la vanitat em va vèncer i no vaig poder resistir la temptació de posar un videoclip de AT VERSARIS, un dels grups de rap més coneguts del país, on m’esmentaven. Ho sento. Ja sabeu que sóc feble i la temptació era massa forta. No m’ho prengueu en compte.
I una darrera cosa. Ja haureu vist que estic arrossegant els vídeos que vaig posar a l’última festa de final de curs. Ho lamento, però és que no he tingut temps de renovar el repertori. Paraula que ho faré de seguida i que a la propera sessió refrescaré el repertori.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch