divendres, 18 de novembre de 2011

Cultura visual - Classe del 10-11-11 - Presències surrealistes a la cançó catalana


La classe de l’altre dia va ser una mica especial. La veritat és que no sé com va ser, per un cert moment vaig descobrir-me posant coses de la carpeta on tinc les coses que tinc penjades al youtube. Crec que va ser mostrar-vos la importància del model d’interrupció-irrupció surrealistes que l’activisme social i polític hereta, via situacionistes. Vaig mostrar-vos diversos exemples: l’ocupació del Capitoli de Madison, a Wisconsin, el febrer d’enguany, o l’ocupació del rectorat de la Universitat de Barcelona l’hivern del 2008-2009.

També vaig fer-vos un apunt sobre les vinculacions del moviment surrealista amb diversos moviments revolucionaris de la seva època. No oblideu que l’òrgan d’expressió del moviment surrealista a partir de 1930 s’anomena Le surrealisme au service de la révolution. Per il.lustrar-ho vaig posar-vos unes imatges que havia muntat amb les revoltes de l’argentinazo, el desembe de 2001, amb música de Calle 13 i uns moments del documental “Besos al Besòs”, sobre el que es va conèixer com “la intifada del Besòs”, els disturbis que va conèixer el barri del Besòs l’octubre de 1990. Tot el que estic esmentant està al canal youtube.com/user/cantodelatripulacion.

En un determinat moment vaig començar a parlar-vos del que podríem anomenar influències surrealistes a la cançó catalana actual. En diversos moment del curs ja ha sortit –és una referència propera i que tots coneixeu– que grups com Antònia Font o Manel no amaguen el seu toc surrealista, tan en les lletres com en l’aire un mica deliberament naïf d’alguns dels seus temes, sobre tot en el cas dels Manel. També us he comentat que l’ascendent directe d’aquesta vocació surrealista cal trobar-ho sens dubte en músics que es donen a conèixer a finals dels 60 i principis dels 70. L’exemple més descarat és el d’en Sisa –amb la seva etapa com bolerista sota el nom de Ricardo Solfa. Un company de viatge seu va ser el que sol considerar-se pare del rock català, que és en PAU RIBA.

Per il.lustrar l'afinitat surrealista de Pau Riba vaig mostrar-vos una actuació seva del 1975 cantant la seva cançó més popular, NOIA DE PORCEL.LANA, amb una versió electrificada i amb ell vestit de pubilla. Difícil trobar un exemple millor de subversió surrealista del que havia estat la nova cançó i, a més, usant com víctima un tema propi. L’he penjat a http://www.youtube.com/watch?v=huOf6lbSWhE.

Doncs bé, per que entenguéssiu en què consistia la posició de Pau Riba o Sisa envers l’status quo de la nova cançó –tan vinculada a la burgesia catalana– vaig posar-vos unes declaracions de Pau Riba a Àngel Cases, d’aquell mateix any –de fet l’actuació i l’entrevista estan tretes de la pel.lícula LA NOVA CANÇÓ, de FRANCESC BELLMUNT (1975)– denunciant l’abandó de que eren objecte els músics joves i la profunda hipocresia del que ja eren –i ho serien cada cop més– les castes socials i polítiques dominants al país. És aleshores quan el periodista li pregunta allò de si creia que la seva música contribuïa a la cultura catalana i davant la resposta afirmativa del cantant, li demana: “Com?”. Resposta: “Destruint-la”. Més surrealista impossible. És a www.youtube.com/watch?v=Q_QMnmiAVFo.

Ara bé, vaig animar-vos a que us quedéssiu amb quan l’Àngel Cases li pregunta a en Pau Riba que l’interessa de la música catalana que es feia en aquest moment. El cantant dubte i sols de li escapa un nom: TOTI SOLER. Vaig aprofitar aleshores per posar-vos una actuació d’en TOTI SOLER, a un concert conjunt d’homenatge a Leonard Cohen, el 2006, i cantant la versió que va fer l’any 1973 de “Suzanne”, SUSANA: www.youtube.com/watch?v=ZsROJLR3jQs.

Vaig explicar-vos aleshores qui era Toti Soler, posant l’accent en la seva íntima relació amb OVIDI MONTLLOR, un dels pocs personatges de la nova cançó que no es va institucionalitzar i va romandre fidel a postures inconformistes i crítiques. Com a mostra de la seva vigència vall posar-vos la versió del seu AI! que li van fer INADAPTATS: www.youtube.com/watch?v=3KC6w85Bhtg

Vaig posar-vos una actuació seva cantant M’ACLAME A TU, un preciós poema d’Estellès, acompanyat al 1993 per en Toti Soler, per a que veiéssiu la connexió entre uns i altres: youtube.com/watch?v=K7rF5AnczLI. I també el final d’un reportatge que li van fer fa temps al Canal 33 en el que MIQUEL GIL i PASCAL COMELADE —descaradament surrealista i que sovint actua amb gent com Sisa o Pau Riba– interpreta una cançó preciosa d’Ovidi que es diu HOMENATGE A TERESA.

Doncs bé, una companya vostra em va demanar què tenien en comú aquests diferents elements que us mostrava. Vet aquí un bon exercici per a que feu a casa. En efecte, aquests element tenen molt en comú –sens dubte una afinitat amb l’esperit surrealista– i no perquè ho digui jo, sinó perquè els propis protagonistes ho expliciten.

O sigui que us haig de demanar que busqueu el que vàrem veure. Com si fos un repàs.
– Pau Riba cantant “Noia de porcel.lana” vestit de pubilla.
– Toti Soler cantant “Susana”.
– La lletra de “Susana”, de Leonard Cohen.
– Ovidi Montllor i Toti Soler cantant “M’aclame a tu” al Palau Sant Jordi.
– Pascal Comelade tocant “L’himne a Teresa”, d’Ovidi Montllor.
– La lletra de l’”Himne a Teresa”.
– Compareu els personatges de Susana i Teresa, tots dos de resonàncies inequívocament surrealistes.

Formalment tots aquests elements no tenen una connexió directa. Pertanyen a estils musicals diferents; està clar. Ara bé, tots compartirien aquesta mateixa afinitat surrealista, que no és formal, sinó moral i política. Els autors i protagonistes que acabo d’esmentar hi estarien d’acord. Us ho ben asseguro.

Del que tenia previst per a classe, crec que finalment sols vaig posar-vos l’inici i el final de LE MEPRIS, de JEAN-LUC GODARD (1963). Penseu en la prodigiosa escena del principi, amb MICHEL PICCOLLI i BRIGITTE BARDOT, amb el que per mi és una de les millors bandes sonores de la història del cinema, de GEORGES DELERUE.

I després algun moment de LOS VIAJES DEL VIENTO, dirigida per CIRO GUERRA i estrenada farà un parell d’anys. La fa en MARCIANO MARTÍNEZ, un dels grans del vallenato actual i és una mena de road-movie en burro del Magdalena a l’Alta Guajira. Em va servir per a posar-vos de manifest un dels filons del surrealisme, que és Llatinoamèrica. En aquest cas pensant en el realisme màgic que encarnen, per exemple, les novel.les o contes de García Márquez, Alejo Carpetier, Miguel Ángel Asturias, Jorge Luis Borges...

I us adjunto els capítols que faltaven del llibre El desorden necesario, de Luis Puelles (CENDEAC). Feu-lo servir com un manual introductori. Us anirà bé. Us envio la portada, perquè amb el que us envio teniu el llibre complet. Per si el voleu imprimir.

[La imatge correspon a un concert de Pau Riba a Manlleu el desembre de 2005 i està agafada de http://deconcert.blogspot.com/]



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch