dimarts, 25 d’octubre de 2011

Pròleg per a "El costat fosc. Diari de camp d'un cotxe patrulla dels Mossos d'Esquadra", de Joan Uribe (Cossetània, 2011)


El meu amic Joan Uribe acaba de publicar la part etnogràfica del que fou la seva tesi doctoral. L'ha tret Cossetània i va encarregar-me el pròleg. El reprodueixo aquí per tal d'animar-vos a llegir-vos el llibre. Mereix la pena. El seu títol és El costat fosc. Diari de camp d’un cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra. Em va apassionar l'assaig de Joan de fer una autèntica etnografia negre i li agraeixo el privilegi d'haver-me-la deixat dirigir. Afegiré que en Joan ja no és mosso d'esquadra i que en l'actualitat està en primera línia en la lluita pels drets socials, particularment el d'un habitatge digne per tothom.

PRÒLEG
Manuel Delgado

Recordo com si fos ara quan, fa un grapat d’anys, un estudiant del nostre doctorat en Antropologia de l’Espai i del Territori, Joan Uribe, va venir a veure’m al despatx per proposar-me la direcció de la seva tesi. Cap novetat. Que un alumne de tercer cicle et demani que tutelis la seva recerca doctoral sempre és un elogi i, a més, et dóna l’oportunitat de fer recerques ben interessants que saps que tu no podràs fer, però que hi ha algú que les du a terme en certa mesura no sols amb tu, sinó també per tu. Des del punt de vista acadèmic, sens dubte mereixia tot el suport, perquè havia estat un dels estudiants més aguts, intel•ligents i participatius de la classe i, a més, presentaba un expedient brillant. A més, el projecte que proposava em resultava temàticament molt proper, perquè es movia dins del camp dels estudis sobre les apropiacions socials dels espais públics, aquesta forma de vida col•lectiva tan apassionant que veiem desenvolupar-se a les voreres i places de qualsevol ciutat i els protagonistes de la qual són individus que no es coneixen i que tramen un seguit, poc menys que innombrable, de vincles efímers, però que poden arribar a ser determinants per a llurs existències. 

El dilema va sorgir quan, com de passada, em va fer avinent la seva feina: tenia davant meu un mosso d’esquadra. Vaja. Això sí que era un problema. En Joan em queia molt bé personalment, ens havíem fet —com acostuma a passar en els estudis d’aquest nivell— quasi amics i —ja ho he dit— era un magnífic estudiant. Però, no ens enganyem, en un ambient com el que es respira en una facultat de ciències socials les anomenades “forces d’ordre públic” no han estat mai ben vistes. A més, ho veureu a les pàgines que segueixen, el cert és que els policies són un grup social estigmatitzat, tan estigmatitzat quasi com aquells que persegueixen. I no parlem si a això li afegim la meva propia biografia personal, que és la de qui, com tants de la meva edat, va haver de patir la policia franquista i que es compta entre aquells que aixopluguen seriosos dubtes sobre la realitat de l’anomenada “transició democràtica”. En fi, diverses passades per comissaria —l’última, per cert, no fa pas gaire— i una bona temporada entre reixes no es pot dir que motivin gaire una simpatía excessiva pels uniformes. Per entendre’ns: sóc un d’aquells que no interpreta la presencia propera d’un vehicle policial com un signe tranquil•litzador; ans el contrari. Però… el que m’estava plantejant aquell jove —que semblava d’aquells convençuts que és possible una policia democràtica i al servei de la gent— era massa apetitós: ni més ni menys que una etnografía feta a peu de carrer i al costat d’una dotació dels Mossos, que recollís la seva activitat de patrulla ordinària. 

Era el que sempre hauria volgut fer jo, que des de petit hagués donat qualsevol cosa per acompañar els bombers, les ambulàncies, els policies que passaven volant pel davant dels meus ulls fent sonar les seves sirenes. On devien anar? Quin drama els esperava? I el mateix pel que fa a aquelles situacions en les quals, de sobte, et trobes al teu camí amb una rotllana de gent que assisteix a una situació especial del tipus que sigui (un accident, una baralla, un incendi en un pis…), qualsevol cosa d’aquelles que a alguns ens mig obliga a acostar-nos a qui sembla el més assabentat dels presents per fer-li les preguntes clau: Què ha passat? Quina era la historia que hi devia haver darrere d’aquell esdeveniment del qual sols podia contemplar un petit fragment i quina era la història dels seus protagonistes? Qui era cadascun d’ells i què se’n devia fer després? I no és sols una qüestió de morbo. Estic parlant d’alguna cosa que segurament és l’origen d’un profund interès per una eventual antropología dels carrers, capaç de copsar i d’analitzar després aquesta matèria primera de la qual està feta la vida quotidiana de portes enfora, aquest amuntegament infinit de petits fets, quasi tots pràcticament microscòpics i, sobretot, quin era el sentit d’aquella mena d’espetecs que semblaven sorgir del subsòl, com una erupció, que semblaven advertir d’una mena de fons obscur de la vida de cada dia, d’un magma brut i inquietant que s’amaga sota allò que anomenem “la normalitat”. Els policies, el servidors de les ambulàncies, els bombers, tots aquells que treballen als significativament anomenats “serveis d’emergència” veien i sabien coses que els altres no veiem, no sols perquè no en tenim l’oportunitat, sinó perquè preferim no tenirla, perquè ens estimem més fer sempre com si no passés res, encara que sabem que sempre passen coses i que moltes d’elles no són gens agradables. És més, moltes vegades aquestes coses que ens avisen del substrat desordenat i tràgic de la quotidianitat és a nosaltres a qui passen. 

Massa gran, la temptació. Tenia davant meu la possibilitat que algú fes un tipus de recerca com la que jo hagués volgut fer, una mena d’antropologia “negra”, en el sentit que evoqués i retés homenatge a les fonts periodístiques de la primera antropologia urbana, la de l’Escola de Chicago dels anys 1920 i 1930, amb aquell model que prestaven els reporters de carrer, sempre disposats a acudir al focus de la notícia, amb aquella atracció pels “successos”, però també en el sentit que, com la literatura i el cinema del mateix color, “negre”, fes reflexionar sobre el mal social, sobre aquell costat fosc en el qual els agents del bé i del mal estableixen les fronteres no sempre clares i amb continguts carregats d’ambigüitat. 

I encara una cosa més. No ens havien repetit quan érem estudiants i no deixem de repetir als nostres alumnes que l’antropologia és l’estudi de l’altre i que, per tant, requereix un exercici innegociable d’autoqüestionament, conseqüència inevitable de col•locar-te cara a cara amb formes de ser, de fer i de pensar el més allunyades que sigui possible de les teves? És que no m’havia cansat d’explicitar com n’estava de fart d’aquest costum que s’estén entre els estudiants d’antropologia d’ara d’acostar-se a grups humans amb els quals se simpatitza o fins i tot dels qual se’n forma part? Treball de camp al camp del costat i amb gent que et cau fantàsticament… Així qualsevol! On era aquest imperatiu d’estranyament que hem proclamat tantes vegades com l’essència mateixa de la nostra disciplina? I jo, de sobte, em trobava davant una oportunitat de mirar a la cara aquells éssers humans que, per la seva feina i per les idees que amb un cert prejudici els atribuïa, considerava poc menys que als antípodes de la meva manera de concebre el món. Per fi tenia el meu “altre” a mà. Ara era l’hora de la veritat; sense excuses, ara podia demostrar-me a mi mateix fins a quin punt estava disposat a escoltar les raons del llop. 

Impossible resistir-se’n. No podia trair, en nom del “què diran”, ni un amic ni l’oportunitat de seguir de prop una recerca que segur que havia de resultar apassionant. La decisió va ser clara i ràpida: ni podia ni volia dir no a una ocasió com aquella d’acomplir, encara que fos de manera coproduïda, la recerca dels meus somnis. Va valer la pena. El resultat va ser una tesi doctoral esplèndida, de la qual aquí es mostra tan sols una part consistent en algunes pàgines del diari de camp que acompanyava el treball, tal com va ser presentat davant el corresponent tribunal, que va atorgar-li la màxima qualificació: un excel•lent cum laude per unanimitat, amb opció a premi extraordinari de doctorat.

Aquestes notes —preses literalment sobre la marxa—, complementades amb els raonaments teòrics que les acompanyaven en aquella tesi i que s’han donat a conèixer en diverses publicacions i contextos acadèmics, són una invitació no tan sols a conèixer com és la feina quotidiana d’uns patrullers de la policia catalana, sinó un testimoni i una reflexió implícita a propòsit de quin és el nucli secret de la vida social, la maldat que podríem trobar, furgant, en totes les formes de convivència, de les grans multituds a la parella d’amants o fins i tot a un mateix, compostos com estem tots nosaltres de parts mal avingudes entre si. Joan ens adverteix —ho ha vist amb els propis ulls— que hi ha una dimensió inconfessable subjacent en qualsevol idea de comunitat, un desastre que espera sota qualsevol vincle social, el que no volem mirar, però que hi és. Som ara, de la mà del relat de Joan Uribe, en el nucli fosc d’allò social, al cor tèrbol de qualsevol convivència on segurament, i com ell, tan sols trobarem tenebres. 

La ciutat que ens mostren els discursos oficials com a àmbit del consens, la concòrdia i els valors abstractes de la ciutadania i el civisme apareix, de sobte, com a escenari per a una crispació multiforme, una sociabilitat inhumana i bruta. Llegim ara el que està escrit entre línies als carrers i deixem que Joan Uribe ens mostri l’entranya crua de la societat en la qual vivim.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch