dissabte, 1 d’octubre de 2011

Mètodes i tècniques de recerca - Classes del 19 i 26/9/11 - Introducció a les recerques situades i elogi de la perspectiva naturalista en antropologia. El paper de la descripció


És cert que no existeix en la realitat com a entitat autònoma, però pot ser viviseccionada de manera legítima, aïllada a afectes analítics, tractada com un ordre de fets com un altre qualsevol, un sistema en si, és a dir com una entitat positiva que justifica un treball científic, però tot i  això la situació –entesa com el context en el que es produeix la comunicació– està feta d’una determinació recíproca d'accions i d'actors que pot ser considerada com un fenomen en si mateix i per tant pot ser observada, descrita i analitzada.

Un objecte de coneixement com aquest –la situació– planteja problemes certament importants amb vista a la seva formalització, precisament per estar constituït per entitats que mantenen entre si una relació que és, per definició, inestable i fràgil. És més, que semblen trobar en aquest tremolor que les afecta l'eix paradoxal al voltant del qual organitzar-se, per molt que sempre sigui en precari, provisionalment.

En la seva pretensió de constituir-se en les ciències d'un tipus determinat de sistema viu -el constituït per les relacions socials entre éssers humans- la antropologia i la sociologia han seguit de manera preferent un model que s'ha reconegut competent per analitzar configuracions socioculturals estables o compromeses en dinàmiques més o menys discernibles de canvi social, realitats humanes quallades o que protagonitzen moviments teleològics més aviat lents entre estats de relatiu equilibri. Les ciències socials han vingut assumint la tasca d'analitzar, doncs, estructures, funcions o processos que de cap manera podien desmentir la naturalesa orgànica, integrada i conseqüent que se'ls atribuïa.

Tot i això, res no impedeix continuar insistint en la validesa d'axiomes com els que han vingut sostenint la gran tradició de l'antropologia social europea. D'acord amb això, la tasca de la ciència social continua sent la d'explicar, en el sentit més composicional/compositiu que causal del verb, que tracta de posar de manifest com uns fets -i les seves propietats- estan en relació amb altres fets -i amb les seves propietats- i com l'establiment d'aquesta relació entre fets i propietats pot ser reconegut com constituint un sistema, per molt inestable que sigui. Les hipòtesis remeten a aquest objectiu. Una altra cosa és que estiguem en condicions d'elaborar lleis, el que requeriria que estiguéssim disposats a acceptar que qualsevol generalització empírica es pugui veure -i es vegi de fet- constantment alterada en aquest camp per excepcions que adverteixen de la presència d'un ordre de fluctuacions activat i actiu en tot moment. D'altra banda, el en tantes ocasions denostat principi funcionalista no deixa de trobar, en aquest context definit per la presència d'unitats socials discretes molt inestables, un àmbit en què reconèixer les seves virtuts, ja que és en la dimensió microsociològic on pot apreciar millor que en un altre lloc no només com funciona un ordre societari, sinó l'esforç dels seus components psicofísics per mantenir-lo, lluitant com poden contra el que sobtadament s'ha revelat com la naturalesa trencadissa de tota estructuració social.

Us adjunto un programa que he preparat. De les lectures, us recomano, com a introducció, Sociologías de la vida cotidiana,de M. Wolf (Cátedra) i les compilacions La nueva comunicación (Kairós) i Sociologías de la situación (La Piqueta). A part, en un altre correu, us adjunto també el text “fundador” d’aquesta perspectiva, que és “La definición de la situación”, de William I. Thomas, que és del 1923 i un curiós text d’Enrique Tierno Galván, “Sociología y situación”, publicat al 1955.

La segona classe, la de dimarts passat, la vaig dedicar a advertir-vos del perill que implica la imposició de protocols formals asfixiants o quadres lògico-teòrics que no s'han de veure sota cap concepte desmentits i que acaba fent-nos veure sols el que el mètode ens ha imposat, de forma que el informe final s’ha sembla més al protocol emprat que no a la realitat empírica observada.

Per això, vaig emfatitzar-vos la importància d’una preocupació central per la observació directa que ho és també per la descripció, aquest tràmit sense el qual és impensable tant la comparació com l'elaboració teòrica que constitueixen l'antropologia mateixa com a disciplina amb aspiracions científiques.

La descripció, vaig explicar-vos, consisteix en un conjunt d'enunciats que se suposa que remeten a una experiència. Se suposa així mateix que la descripció és una cosa que pot distingir-se de l'avaluació i de la prescripció i que s'homologa en tant que llenguatge d'observació o protocol d'experiència dels que s'extreuen les condicions lògiques i empíriques d'un constructe teòric qualsevol. Però la descripció no es confon amb els enunciats teòrics que se'n derivin. La descripció té un valor propi. A una institucionalització del sintagma narratiu que suposen les tècniques de recerca i interpretació avui hegemòniques -submissió de l'observació al discurs científic en cada moment dominant-se li oposa aquesta valor de la descripció, que pugna, en la mesura del possible, per no dependre de cap premissa predicativa, assumint una vocació abans que res analògica, organitzant com una estructura oberta davant del que hi és, davant els sentits.

Tal voluntat per restaurar la dignitat i l'eloqüència dels fets, alienada per la submissió als discursos científics, té molt de al temps d'evocació i d'invocació de la predisposició metodològica proposta fa ja tant per Malinowski i, abans que ell, per l'anomenada Escola de Cambridge-Haddon, Rivers, Seligman-, amb la seva distinció entre observació empírica dels fets i les inferències de l'estudiós. Volta a la mirada directa sobre la vida, a l'atenció pels detalls, al passeig com a tècnica bàsica de recerca.

Com vaig explicar-vos, s’entén que la descripció consisteix en un conjunt d'enunciats que se suposa que remeten a una experiència. Se suposa així mateix que la descripció és una cosa que pot distingir-se de l'avaluació i de la prescripció i que s'homologa en tant que llenguatge d'observació o protocol d'experiència dels que s'extreuen les condicions lògiques i empíriques d'un constructe teòric qualsevol. Però la descripció no es confon amb els enunciats teòrics que se'n derivin. La descripció té un valor propi. A una institucionalització del sintagma narratiu que suposen les tècniques de recerca i interpretació avui hegemòniques -submissió de l'observació al discurs científic en cada moment dominant- se li oposa el valor de la descripció, que pugna per no obeir a cap marca predicativa, assumint una vocació abans que res analògica, organitzant com una estructura que és una suma, sense trajecte d'elecció, a la deriva, absolutament oberta davant del que hi és, davant els sentits. 

Aquesta perspectiva no reconeix l'existència d'un ordre social preexistent, com la sorra sobre la qual es desenvolupen els fenòmens i que organitza formalment les accions a priori i les dota de significat, sinó una armadura provisional i incompleta que no pot ser contemplada sinó en vibració. L'observació es planteja llavors com una captació pràctica i amb prou feines formulada d'un món entès com a activitat: el món-acció.

És aleshores que us vaig fer l’elogi del naturalisme decimonònic, que sempre m’ha fascinat i que us recomano que el conegueu bé o que el recupereu, si ja n’havíeu tingut contacte. Ja sabeu: Zola, Maupassant, Flaubert..., fins el meu adorat Perec, de qui us vaig fer l’elogi entusiasta a classe. Vaig començar a quasi vomitar exemples dels que ara ja no me’n recordo de molts: Vertov, Agnes Varda, Ruttmann, Chejov... Recordo que us vaig recomanar “El pintor de la vida moderna” de Baudelaire. Busqueu-lo, perquè és del que explica que es tracta.

Estem parlant, recordeu, de l'atenció pels detalls en aparença superflus o les revelacions procedents d'incidents que s’antullarien insignificants i, sobretot, del paper central assignat a l'acció, no cap a les persones, sinó cap a les relacions entre les persones.

Per ser més precisos, del que es tracta, a l’hora de parlar de naturalisme, es parla d'un tipus d'actitud de l'investigador davant la vitalitat que té davant seu i al seu voltant. El model és justament el d'aquest científic que s'aproxima al que està aquí amb la voluntat de saber alguna cosa sobre la seva naturalesa, no essencial, sinó lògico-formal, estructural o funcional. Descartada qualsevol pretensió de immanència, la tasca de l’etnògraf seria la d'obtenir procediments que li permetin, lluny de tot dogmatisme, conèixer una comarca o una altra de l'univers humà i veure com s'hi registren determinades correlacions de propietats i esdeveniments.

El que vaig explicar a classe ve a ser el resum d’una cosa que vaig publicar a la Revista Colombiana d’Antropologia fa uns anys. He vist que està penjat. El link és aquest http://www.icanh.gov.co/index.php?idcategoria=3989#.
Ens veiem dilluns que ve o, pels que teniu classe de Teories del Trànsit, a la tarda.
Salutacions.

[La imatge és de Bronislaw Malinowsli a les Trobriand]

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch