dilluns, 31 d’octubre de 2011

Introducció a l'antropologia social - Classe del 25-10-11 (1) - La lògica de les identitats


Del que portem fet fins ara, i tingueu-lo en compte de cara a l’examen parcial que m’heu d’entregar el dia 7 i del que us enviaré el temari més tard, el que més m’importa que entengueu és la condició construïda, processual, dinàmica, dialèctica, relacional de les classificacions ètniques i dels sentiments identitaris que li són propis. No oblideu que aquests temes apareixen sovint presentats com si fossin fets naturals i per alguns àdhuc sobrenaturals.

En el que he estat insistint és que totes les adscripcions ètniques que concorren a un determinat territori adopten estratègies de visibilització. Això és la conseqüència de que qualsevol grup humà que posseeixi una certa consciència de la seva particulari¬tat requereix espectacularitzar-se, és a dir posar en escena periòdicament o de forma permanent allò que considera que el distingeix. Algunes comunitats ostenten de manera permanent els signes visibles de la seva condició diferenciada. En alguns casos perquè la seva singularitat ja gaudeix d'un suport fenotípic que contrasta amb el de la majoria negres, orientals, amerindis, etc. En altres casos són els trets vestimentaris els que reben l'encàrrec de marcar la distància perceptual amb els altres: vestits exòtics d'immigrats asiàtics, àrabs o negroafricans, senyals confessionals k¬ipis jueus, turbants sijs, xadors i vels musulmans, crucifixos i medalles catòlics... , hàbits religiosos monjos cristians o devots Hare Krisna , indumentàries juvenils rockers, punkies, skins, rappers, mods... , detalls d'adscripció sexual arracada a la dreta dels gais . Els idiomes i els accents són variants d'aquesta mateixa voluntat d'explicitar el imperatiu de distingir-se.

A més d’aquestes senyalitzacions permanentment activades, altres identitats col•lectives poden preferir escenificacions públiques cícliques o periòdiques. Es tracta aleshores de reunions en les que un grup reclama i obté el seu dret a l'espai públic per a encarnar-se en tant que col•lectiu. Pot tractar-se, en el cas de les etnicitats tradicionals, d'ocupacions festives de places o parcs per a fer demostracions folklòriques que remeten a la tradició cultural que és considera autòctona o del país o la regió d'origen, a la manera de la Fira d'Abril andalusa, per exemple. També poden ser desfilades, processons, rues, etc., l'itinerari dels quals senyala i delimita territoris dins l'espai urbà: l'Any Nou xinés a San Francisco; la desfilada del Dia de Colon a Nova York o la de Sant Patrici a Boston; el carnaval de Nothing Hill a Londres; el Dia de Lleó a París, etc. Al capítol de les escenificacions pertanyen també les decoracions amb "motius ètnics" dels comerços que abasteixen els immigrants, però també els restaurants que serveixen menjar "ètnic". De vegades pot tractar-se d'una manipulació d'amples zones de la geografia urbana que queden ritualitzades permanentment, com veiem que succeeix en els "barris ètnics" de les grans urbs: la Pequeña Habana de Miami, els chinatowns de París o San Francisco, el barri japonès de Sao Paulo, etc., o aquelles zones colonitzades per minories religioses jueus, amish, hutterites, etc. o juvenils squatters de Berlín, o, en altres èpoques, hippies de San Francisco o provos d'Amsterdam . Si sou veïns meus i viviu a Fort Pienc suposo que sereu conscients que ens trobem en un autèntic i creixent chinatown.

Darrera d'aquesta voluntat de celebrar la litúrgia de la distinció s'ha de veure el legítim escorament que cada grup experimenta a tenir-se com en certa mesura millor que els demés, entenent per millor no tant superior com si més no preferible. Es podria estendre aleshores a tota corporació humana l'apreciació que us feia l’altre dia de que una comunitat autosingularitzada que no es consideri d'alguna forma per damunt les altres acaba desapareixent indefectiblement. Aquesta tendència a un cert etnocentrisme no té perquè implicar cap conflicte, car s'accepta a priori que els demés pensin el mateix de la seva pròpia comunitat. Els problemes sorgeixen no perquè un col•lectiu es pensi més òptim que els altres, sinó perquè es cregui amb el dret a imposar-se sobre ells. Jutjar com racista la convicció d'una col•lectivitat de que "ho seu" és més valuós que "ho dels altres", és com desqualificar per immoral que un individu plori més la mort de la seva mare que la dels altres.

Tenim així que els grups i els individus interioritzen, al mateix temps que procuren no deixar de fer palès, un conjunt de trets que els hi permeten considerar-se a si mateixos com a diferents dels altres. Sovint es repeteix que els conflictes entre classes s'han vist creixentment suplantats per contenciosos entre identitats que s'han descoberts incompatibles per un o altre aspecte de la seva idiosincràsia. Es parla constantment també de la defensa que susciten i mereixen les identitats diferenciades en el si de les societats complexes actuals. Però, com passava amb els altres termes als que ens hem referir, malgrat que tothom s'entesti en al•ludir constantment a la identitat com un dels motors de la vida social actual, ningú sembla estan en condicions d'explicar en què consisteix.

Les recurrents proclamacions a propòsit de la identitat contrasten amb la feblesa d'allò que la suporta i fa possible. Si es pensa amb un mínim de deteniment hom se'n adona fins quin punt els continguts que es suposen font de la identitat són purament arbitraris, i a penes si s'aconseguiria veure confirmada per una observació acurada la realitat humana que la identitat pretén abastar. Per posar un exemple que tenim ben a prop vaig suggerir-vos que penséssiu què tenim en comú els catalans. La llengua? Hi ha catalans que no parlen català, i hi ha catalanoparlants que al País Valencià o les Illes no es consideren a si mateixos catalans. Els costums? Quins costums? Reunir-se amb la família per Sant Esteva, celebrar la revetlla de Sant Joan o ballar sardanes, converteix màgicament en catalans als que ho practiquen? Els que no ho fan perden el seu dret a la catalanitat? És el sentiment nacionalista, la simpatia pel Barça, el seny...? Afirmar que aquests podrien ser trets identificatoris de la "catalanitat" implicaria excloure a tots aquells que no hi participessin d'ells. Segons aquesta visió reduccionista, seria incompatible ser plenament català i, al mateix temps, votant de partits estatals, soci de l'Espanyol o excessivament apassionat.

Aquest absurd al que conduiria aplicar les presumpcions d'una identitat dotada de continguts concrets podria estendre’s a qualsevol grup ètnic o adscripció col•lectiva. Es podria ser alemany o bantu, comunista o protestant, heavy o afeccionat del Liverpool, però no s'estaria en condicions d'explicar en què consisteix ser-ho, si més no més enllà de unes quantes vaguetats molt generals i que acabarien remetent a una vaporós sentiment d’adhesió moral a una entitat d’altra banda espectral, car tota definició positiva que es trobés de l'essència del grup i tot inventari de trets identificatoris resultaria aplicable a una minoria d'aquells que s'afirmen i son reconeguts com a membres de la cada una d'aquestes col•lectius.

Així, per tornar a un exemple del que ha vam parlar a classe. podrà estar-se convençut de que existeix una cultura gitana, però serà d'allò més dificultós intentar establir què és el que incorpora, puix que és del tot impossible trobar una constel•lació d'ingredients que puguin ser trobats en tots aquells que es denominen a si mateixos o són denominats gitanos. Els gitanos tenen, és ben cert, un idioma propi el caló però molts pocs d'ells el parlen, sense que per això deixin de ser gitanos. Molt gitanos s'han assentat a barris i tenen feines estables, sense que la seva renúncia al nomadisme hagi minvat la seva consciència de gitaneïtat. Ni tan sols l’afebliment o la desaparició de la seva estructuració familiar en llinatges ha comportat una dissolució de la identitat gitana.

En aquesta mateixa direcció, en què consistiria, per posar un altre exemple, ser jueu? Potser en practicar una certa religió? No, ja que hi ha jueus ateus i agnòstics que, malgrat això, continuen sent jueus. Seguir certs costums o tradicions? Està clar que un jueu pot desacatar el sabbat sense que això el faci excloible de la comunitat jueva. Són els jueus una raça? Absurd. No sols perquè no existeix cap raça, sinó perquè hi ha jueus amb fenotips de tota mena: negres els jueus de Harlem, antillans, de la costa de Loango, a Africà Occidental, de Madagascar ; de pell fosca els falaixes o jueus abisinis ; d'ulls rasgats, com els jueus xinesos; d`aspecte germànic, com força asquenasites, o eslau, com els jueus d'origen rus; d'aire indostànic, com els kuki, mitsu i schin que habiten la frontera entre la India i Birmània i que es consideren membres de la tribu Menashe; mediterranis, com els sefardites; etc. Potser, caldrà pensar que els jueus hauran de ser definits com un classe social, caracteritzats per una situació benestant i fidels a la imatge tòpica de l'hebreu enriquit i avar. És cert que hi ha jueus rics, però no ho és menys que hi ha jueus pobres que no per això perden la categoria de jueus. No deixa de ser curiós com l'antisemitisme del nostre segle ha oscil•lat entre dos acusacions antinòmiques: d'una banda, han estat identificats amb els aspectes més brutals del capitalisme, amos de grans trusts empresarials i industrials; de l'altra, han estat vistos com agents al servei del comunisme, ja sigui aquest una força que conspira a l'ombra, d'acord amb la llegenda del complotisme jueu, o ocupi el poder polític, com en el cas de Polònia, des de la fi de la segona guerra mundial fins les primeres manifestacions de Solidarnosc. També els nazis van ser víctimes dels malentesos que afecten a la identitat jueva. A un correu anterior, ja us explicava que durant l'ocupació de Crimea, els alemanys van perdonar als caraïtes de religió jueva, mentre que van enviar als camps d'extermini als crimchacos, que no practicaven la religió jueva però eren jueus "racialment purs". Al bàndol contrari, els britànics van enclaustrar als jueus d'origen alemany a l'illa de Man amb els seus compatriotes nazis. Tenim, així doncs, que hi ha catalans, jueus i gitanos, però no "catalanitat", "judeitat" o "gitaneïtat", d'igual forma que hi ha dones, però, creieu-me, la "femineïtat" és un artefacte categorial que és pura ideologia. 

Hi ha força testimonis actuals que delaten la ductilitat dels sentiments identitaris. Els palestins sols han reclamat la seva existència com a nació com a resposta a la presència militar britànica des de principis del segle XX, després de l’ensorrament de l’Imperi otomà, i, és clar, per la presència de l'Estat d'Israel. A Itàlia hem pogut contemplar com una nova etnicitat la lombarda ha sorgit amb força del no res. La dispersa i poc cohesionada comunitat jueva argentina va descobrir-se a si mateix que existia sobre tot a partir del cruent atemptat del 1995 a Buenos Aires. Les bases objectivables que poden justificar l'enconament més rabiós entre identitats poden ser mínimes. Els bosnis i els croates es diferencien dels serbis no tant per la religió els combatents poden ser agnòstics , sinó pel tipus de lletra que utilitzen per escriure el seu idioma comú, el serbocroata: llatina, els primers, ciríl•lica, els altres. Els nens catòlics són identificats a Irlanda del Nord fent-los enunciar l'abecedari, perquè pronuncien l'hac amb una lleu diferència respecte dels nens protestants. A Los Angeles, les bandes juvenils que es mantenen en guerra permanent les unes contra les altres no es distingeixen més que pel color de la cinta que es col•loquen al cabell. Penseu en aquella peli del Denis Hooper, “Colors”.

En realitat, bé es podria establir que, en contra del que sovint és dona per indiscutible, no és que un grup humà es diferenciï dels altres perquè té uns trets culturals particulars, sinó que adopta uns trets culturals singulars perquè ha optat abans per diferenciar-se. No són les diferents cultures les que produeixen la diversitat, sinó que són els mecanismes de diversificació els que motiven la recerca de marcatges que omplin de contingut l'exigència d'un grup humà de distingir-se. A partir d'aquí, el contingut d'aquesta diferenciació no deixa de ser arbitrari, i utilitza per constituir-se materials disponibles o senzillament inventats que acaben oferint l'efecte òptic d'una substància compacta i acabada. Aquest miratge identitari és capaç, però, d'invocar tota mena de coartades per legitimar-se i fer-se incontestable: històriques, religioses, econòmiques, mitològiques, vindicatives, lingüísti¬ques, etc. Aquesta necessitat sempre finalment satisfeta de trobar les marques que demostren la identificació grupal, pot seguit diferents criteris, a partir de l'ús d'uns materials identitaris disponibles que en altres circumstàncies poden ser no rellevants. Per els quebequeses o pels catalans l'idioma és un tret identitari innegociable, però no ho és tant pels frisos holandesos o pels italoparlants suïssos. A Irlanda, Escòcia, Bretanya o el País Basc, la quasi desaparició de la seva llengua original no ha impedit l'aparició d'un moviment independentista que utilitza l'idioma de la nació que es considera opressora.

La tendència ara per ara dominant entre els antropòlegs interessats per la manera com es construeix la identitat ètnica d'un grup humà que s'ha volgut o s'ha vist diferenciat, és la de no considerar-la com una substància, i molt menys com l'essència metafísica que ha pretès el nacionalisme romàntic. Es considera més aviat que la identitat ètnica no es constitueix per la possessió compartida d'un seguit de trets objectius, sinó per una dinàmica d'interrelacions i correlacions, de la que, en darrera instància, sols resta com a element de debò insubstituïble és la consciència subjectiva d'ésser distint. Per molt que a aquesta consciència no li pertoqui cap contingut, sinó un conjunt de presumpcions socialment sancionades com a veritats sovint inqüestionables –tot i que ningú les ha pogut veure ni tocar mai–, car és l'autoritat dels avantpassats o de la història el que les legitima. No es tracta de que no hi hagi diferències "objectives" entre grups humans diferenciats, sinó que aquestes diferències han resultat significatives per a nodrir la dicotomització nosaltres-ells. Dit d'una altra forma, i resumint, no hi ha grups ètnics o identitaris si no és en situacions de contrast amb altres comunitats i com a resultat adaptatiu de la seva immersió en circumstàncies ecològiques, polítiques o socioeconòmiques concretes. 

Territori conceptual de perfils imprecisos, el camp de les identitats no pot ser, per tot el que acabem de dir, altra cosa que un centre buit en el que tenen lloc una sèrie ininterrompuda de juncions i disjuncions, un incert nus entre instàncies, irreals i introbables cadascuna d'elles pel seu cantó. La identitat es produeix, així doncs, en el camp del contrast, i és el resultat d'una operació de basada en un joc de semblances i dissemblances. Existeix, per així dir-ho, en un plànol purament relacional. No és, doncs, un contingut, sinó una forma, o, com escrivia Claude Lévi-Strauss, "una mena de fons virtual al qual ens és indispensable referir-nos per explicar cert nombre de coses, però sense que tingui mai una existència real..., un límit al qual no li correspon en realitat cap experiència." La identitat és indispensable, tothom necessita tenir-ne. Presenta, però, un greu inconvenient: en si mateixa, no existeix. El text d’en Frederik Barth és, en aquest sentit, fonamental, en un sentit literal, és a dir fundador i instal.lat als fonaments de totes les teories que els antropòlegs maneguem ara per ara a propòsit de la identitat ètnica, que representa que és el nostre objecte central, el que fa de nosaltres “etnòlegs”.

I és perquè resulten de la interrelació entre grups humans autoidentificats que les cultures no poden ser com sovint es pretén totalitats a les que els hi sigui donat viure en la quietud. Sotmeses a tota mena de sotracs i inestabilitats, les identitats modifiquen la seva naturalesa, canvien d'aspecte i d'estratègia tants cops com sigui menester. La seva evolució està sotmesa a oscil•lacions sovint caòtiques i impredictibles. En definitiva, no és sols que les identitats hagin de negociar constantment les relacions que mantenen les unes amb les altres, sinó que en són aquestes relacions. No són la base d'un contrast, sinó el seu fruit.

És també la condició crònicament intranquil•la dels segments ètnics i corporatius que la composen, el que fa de la ciutat un immens ordit de camps identitaris poc o mal definits, ambigus, que s'intercalen, es sobreposen o s’interaccionen en relació a d'altres i que, al final, acaben fent literalment impossible qualsevol cosa semblada a una majoria cultural clara. S'imposa aleshores percebre la urbs com un calidoscopi, en el qual cada moviment de l'observador suscita una configuració inèdita dels fragments presents. En efecte, un dels aspectes que caracteritzen la manera actual com es produeix la diversificació cultural és que aquesta no esta constituïda per compartiments estancs, dins del qual un grup humà pot sobreviure aïllat de tots els altres. Es ben cert que això mai no havia estat així, i un grau o altre d'intercanvi havien fet que, en tot moment i a tot arreu, els grups humans diferenciats sempre haguessin mantingut unes relacions d'interseccionament que feien impossible del tot parlar de les cultures humanes com a entitats incomunicades entre si. 

Cap dels espais socials que ara per ara defineixen una societat global com la nostra pot ser separat dels altres, unit com és amb ells per una tupida xarxa de relacions de mútua dependència. D'igual forma, les identitats grupals no poden ser en cap dels casos segregades clarament les unes de les altres, ni gaudeixen de llindars precisos. Formes de concebre la vida absolutament dispars es barregen en territoris quasi sempre de definició impossible o si més no complicada, donada la seva condició irregular i inestable. Cap identitat col•lectiva pot reclamar l’exclusivitat total pel que fa a la identitat dels seus membres, ni li és oferta la possibilitat ni tan sols en els casos de les comunitats que es volen més tancades d'atrinxerar-se.

Penseu que cap individu pot ser reduït a unitat identitària alguna, ni tan sols a la d'ell mateix en tant que ésser que es presumeix autònom, en tant que li resulta impossible limitar-se a la seva vida diària a una única xarxa de lleialtats o a una adscripció personal exclusiva. Com a resultat d'aquesta pluriidentitat, obligat a moure's constantment entre els diversos termes de la seva existència social, l'individu és veu feliçment forçat a saltar-se les distàncies morals que conformen la ciutat. Un individu de la nostra societat, ara i aquí, ve a ser així una mena de nòmada en perpetu moviment, que ha de passar-se el temps fen transbords i correspondències entre els components d'un mosaic de petits universos que es freguen o s'interpene¬tren.

Cadascú de nosaltres no sols té la diversitat cultural al seu voltant, sinó també nosaltres mateixos. Viuen submergits en la diferència, al mateix temps que es deixen posseir per ella. Ara per ara hi ha principis d'adscripció que per a molts tenen un valor superior al pròpiament ètnic. La inclusió en un gènere sexual, en una generació o en una classe social poden ser exemples d'això. Els cognoms fan de cadascú un parent; el lloc de naixement, un paisà; les idees polítiques o religioses, un correligiona¬ri; el barri on es viu, un veí; l'edat, un coetani. Els gustos musicals o literaris, l'estil vestimentari, les afeccions esportives, el lloc on es va estudiar de jove, els temes d'interés, les preferències gastronòmi¬ques o sexuals..., cada un d'aquest elements instal•la a cada individu en el si d'un conglomerat humà segregable, constituït per tots aquells que el comparteixen i que, a partir d'ell, poden reconèixer-se i sentir-se vinculats per sentiments, orígens, orientacions o experiències comuns. 

En alguns casos, aquesta dinàmica taxonòmica pot assumir la seva pròpia autoparòdia, una caricatura on es vindria a admetre l’al•legatori i capritxós dels continguts que tota identitat reclama per justificar-se. És el cas del sistema zodiacal, una organització identitària mitjançant la qual els individus poden jugar a classificar-se en una mena de pseudoetnicitat impossible, en la que el determinisme biològic o cultural que sovint s'argüeix per naturalitzar les diferències humanes ha estat substituït per un condicionant purament astral. Les qualitats i els defectes que solen inventariar-se a l'hora de definir els estereotips de qualsevol "caràcter nacional" passen a ser ara conseqüència directa de l'hora i el dia del naixement. A través de la distribució en signes de l'horòscop, hom pot agrupar-se en tant que aquari, bessó o sagitari, i fins i tot matisar la seva adscripció amb tota mena d'ascendents i cases. Fent-ho, no sols l'és possible a cadascú reconèixer els "seus", és a dir aquells que participen amb ell de la mateixa pàtria astrològica, sinó que s'és en condicions d'ubicar-se en l'interior d'un ordre d'incompatibilitats i afinitats amb les demés identitats astrals. És prenent com a base aquesta etnicitat del tot virtual que es pot decidir, a partir dels prejudicis assignats als membres de cada signe, amb qui es recomanable fer negocis i quin tipus de mestissatges astrològics és aconsellable evitar.

Tots aquests mecanismes de diferenciació provoquen que si sobre la massa dels ciutadans de qualsevol urbs apliquessin una graella que els classifiqués a partir dels criteris a partir dels quals és possible establir no importa quin nosaltres gènere, classe social, edat, gustos, interessos, atonicitat, ideologia, credo, signe horoscòpic, afeccions, lligams familiars, barri en el que es viu, lloc on s'ha nascut, inclinacions sexuals el resultat oferiria un seguit de configuracions que, si fossin concebudes a la manera dels mapes polítics, produirien una extensa gamma de colorejaments i de contorns mai coincidents.

Què és el que explica aquesta tendència a la diferenciació cultural si li neguem la base objectiva que presumia i la deixem reduïda a una argamassa arbitrària de marcatges, que no són la causa sinó la conseqüència de la segregació operada? En primer lloc tenim la necessitat que tot individu té de formar amb d'altres una societat de la que els llindars puguin ser reconeixibles, és a dir una comunitat més restringida de la que suposen les grans concentracions humanes d'un Estat o fins i tot d'una gran ciutat. Es tracta aquí d'un requeriment que l'individu experimenta de pertànyer a un col•lectiu d'iguals, o, el que és el mateix, de viure la certesa de que d'alguna forma no acaba mai en si mateix. Aquesta necessitat de constituir un nosaltres s'aguditza quan les interconnexions i els frecs amb d'altres grups es fan més freqüents, més intensos i en el marc de territoris cada cop més restringits, de tal manera que la voluntat de diferenciar-se, al contrari del que sovint es pensa, no resulta d'un excés d'aillament, sinó, al contrari, del que és viscut com un excés de contacte intergrupal. 

En aquestes circumstàncies, la dialèctica del nosaltres-ells exigeix l’accelerament dels processos de col•lecció o invenció dels símbols culturals que recolzen les autodefinicions, i ho fa amb una finalitat: assegurar un mínim de segmentació, que mantingui a ratlla la tendència que les societats urbanes experimenten envers una hibridació excessiva dels seus components. D'altra banda, la diferenciació es produeix distribuint atributs que impliquen l'adscripció de cada grup a unes activitats o a unes altres, de forma que sovint la pluralitat cultural sobre tot si es imposada des de fora del grup, a la manera d'un desqualificació o un estigma pot ocultar el que de fet és una organització social. Això sense comptar amb totes les oportunitats en que l'adscripció ètnica no fa altra cosa que camuflar l'existència d'autèntics grups d’interès que utilitzen l'etnicitat per justificar l'autoorganització per tal de defensar-los, que és allò del que la pel•lícula sobre els guaranís que vam veure a classe l’altre dia és un exemple. La formació de la identitat és, doncs, sovint el resultat de la mateixa interacció entre grups, que s'han autodiferenciat prèviament en funció d'interessos i necessitats instrumentals i adaptatives comuns. 

Us enviaré dues lectures obligatòries. Una en aquest correu i l’altra en el següent, amb la segona part del resum de la darrera classe. Són dos textos de Lévi-Strauss. El primer –aquest d’ara– és “Raza e historia” i va ser escrit en 1950 per encàrrec de la UNESCO. Us faig notar que es fa públic en acabada la segona guerra mundial, que va ser l’escenari dels terribles estralls que havia provocat el racisme “racista”, és a dir el racisme fonamentat en la idea de “raça”. La referència completa del text és: Lévi-Strauss, C. (1999 [1952]), “Raza e historia”, en Raza y cultura, Cátedra, Madrid, pp. 37-104). Entre cortxets es posa l’any de l’edició original, si hi ha molta distància entre aquesta i la que utilitzeu. 


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch