dimecres, 28 de setembre de 2011

Rojos de pel.lícula. Sessió del 30-9-11. Ateneu Roig de Gràcia

Aquest divendres comencem un nou cicle a l’Ateneu Roig. Si el curs passat, a través del cicle Hollywood Roig vaig intentar mostrar-vos algunes exemples de la creativitat de directors, guionistes i actors comunistes al cinema clàssic americà dels anys 30 i 40, ara el que m’agradaria és que repasséssim alguns exemples de com el cinema ha representat als i a les comunistes, ja sigui fent el bé, el mal o simplement el ridícul. Per això hem titulat el cicle ROJOS DE PEL.LÍCULA. Serà una mica seguint el format de les sessions a la Reina, és a dir a basa de seqüències de pel.lícules, per a que després cadascú, si l’interessa, se les miri senceres a casa, llogant-les, comprant-les, baixant-se-les o com vulgui. Aquest és el programa que he pensat per a inaugurar el cicle.

D’entrada una peli espanyola: EL PUENTE, del camarada del Comitè Central del PCE, ja desaparegut, JUAN ANTONIO BARDEM. És del 1977 i la protagonitza ALFREDO LANDA. Va ser premi al Festival de Moscou d’aquell any. És una de les expressions més interessants del cinema de l’anomenada transició, una road movie en la que un treballador viatja de Madrid a la Costa del Sol amb la seva moto i va trobant-se amb un panorama del que era l’Espanya del moment. El viatge funciona com un pressa de consciència, un autèntic ritus de pas en el que el protagonista va passant de la indiferència política a la implicació militant.

A la seva NETWORK, SIDNEY LUMET (1976) fa sortir un personatge que està clar que és l’Angela Davis, la dirigent del PCUSA que tant va popularitzar aleshores el pentinat “afro”. Per la gent de la meva generació un referent bàsic del que fou la nova esquerra sorgida al voltant de la contracultura i el maig del 68. De forma que a mi sempre m’ha semblat d’allò més eloqüent, Angela Davis mai va deixar de ser militant del Partit Comunista dels Estats Units.

Després us proposo algun moment de TOUT LE MONDE N'A PAS EU LA CHANCE D'AVOIR DES PARENTS COMMUNISTES, de JEAN-JACQUES ZILBERMANN, amb MAURICE BÉNICHOU i JOSIANE BALASKO, del 1993, l’entranyable història d’una senyora, mare de família, militant del PCF als anys 50, i de la seva amistat amb un grup de membres dels Cors de l’Exèrcit Roig de visita a París. Molt maca.

Hi ha pel·lícules que no són obres d’art, ni tant sols produccions pròpiament humanes. Són més aviat fenòmens naturals. El seu estudi i coneixement hauria de correspondre a la geologia –car són com a minerals complexos–, o a l’etologia –són bèsties de costums sorprenents– o potser a la meteorologia –les veiem com si assistíssim a l’espectacle d’una tempesta de finals d’estiu. SOY CUBA n’és un exemple d’això. Dir que aquesta pel·lícula és una creació artística és com un menyspreu. És una altra cosa. La seva història és ben eloqüent al respecte. Després de la revolució cubana el director soviètic MIHAIL KALATAZOV rep l’encàrrec de fer un film apologètic de la revolta castrista. Cap problema. El guió corre a càrrec al cineasta cubà ENRIQUE PINEDA BARNET i el gran poeta rus EVGENI EVTUSHENKO. Doncs bé. La pel.lícula s’estrena al 1964 i resulta un fracàs total. A Cuba no agrada gens ni mica ni per la forma ni pel contingut i a la Unió Soviètica la troben ideològicament massa tova. La pel·lícula literalment desapareix. És a principis dels 90 que, mig per casualitat, li passen a Martin Scorsese una còpia en vhs que el deixa garratibat. Entusiasmat, comparteix el descobriment a Francis Ford Coppola i tots dos es prenen la missió de donar a conèixer aquest prodigi. Resultat: un paradigma d'obra mestre oculta.  A “Boogie nights”, de Paul Thomas Anderson, o a “Sacrificio”, de Tarkovski, hi ha escenes directament calcades de “Soy Cuba”. En fi, un deliri, sobre tot pels moviments de càmera, absolutament inenarrables, pura acrobàcia. No us la podreu creure. És un llargmetratge dividit en quatre episodis independents. A la Reina vam passar els tres primers. Magnífica oportunitat per a passar divendres el quart.

Us posaré un moment d’ERNST THÄLMANN. FÜHRER SEINER KLASSE, de KURT MAETZIG (1955), una superproducció de l’Alemanya Oriental en honor de la figura del fundador del KPD.

Un tema del que no tenim massa idea aquí: el del Nihon Kyōsantō, el Partit Comunista del Japó i la sort dels seus militants durant la segona guerra mundial, sent com era l’únic partit que s’hi va oposar des de la clandestinitat.  A NINGEN NO JÔKEN, “La condició humana”, MASAKI KOBAYASH va reconèixer aquest paper i ho va fer en una de les millors pel.lícules del cinema japonès. És del 1959. Una obra mestre que va inspirar després "Full metal jacket", de Stanley Kubrick.

I, per acabar, permeteu-me que faci una mica d’autoconfessió. La veritat és que la meva formació política és essencialment ianqui. És a dir, els meus models polítics han estat sobre tot nord-americans i sovint presos del cinema i la música popular dels Estats Units. Voldria oferir-vos una mostra: el gran Woody Guthrie i les seves cançons. Va ser sentint-les que va optar políticament per un camí. Voldria que miréssiu alguna escena del biopic que li va fer en HAL ASHBY el 1977: BOUND FOR GLORY, amb un impagable DAVID CARRADINE fent el paper del cantant. Xulíssima. Una de les meves pel.lícules favorites.

Bé, aquesta sessió serà una mica experimental. Es tracta de que ens estiguem no més d’un parell d’horetes mirant pelis. Comencem en punt a les 9 del vespres. A l’Ateneu Roig; ja sabeu: Ciudad Real, 25, a prop del mercat de Travessera de Gràcia. Ens veiem allà.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch