diumenge, 11 de setembre de 2011

Record d'en Georges Condominas

Fa unes setmanes ens va deixar el meu mestre i amic en Georges Condominas. La noticia m’ha afectat especialment, perquè és una persona per la que tenia una carinyo certament especial. És curiós, perquè amb ell l’ordre normal de coneixement dels demés es va invertir. El vaig conèixer primer íntimament i sols després vaig tenir la sort i el privilegi de merèixer d’ell un contacte superficial, però carregat de sobreentesos d’amistat i confiança.

Va ser l’Alberto Cardín qui a principis dels 90 em va encarregar la traducció per a la col.lecció que dirigia a Júcar de L’exotique est quotidien, una mena d’etnografia confessional que Condo –que és com els seus amics li deien i jo també– va fer a partir de la seva experiència amb els mnog-gar, aquells als que els vietnamites anomenaven una mica despectivament moi, com si diguessin “salvatges”, que eren els pobles d’agricultors de guaret que “es menjaven” la jungla a l’interior d’Indoxina. La traducció i el pròleg de l’obra van ser una experiència estranya i fascinant, car em van produir un curiós sentiment d’haver estat vampiritzat per l’autor i el seu camí cap a l’antropologia. Recordo com, sobre la marxa, m’anaven impressionant la relació amb el seu pare, la vivència del mestissatge, les seves lectures determinants –Descartes, Proust...–, les acurades i sovint líriques descripcions del terreny, les seves observacions sobre les conductes corporals, el paper del caak o lladres d’ànimes, la impossibilitat de mantenir-se neutral en els conflictes interns i amb les autoritats colonials franceses, les borratxeres amb licor d’arròs, els sacrificis de bous i la seva escrupolosa preparació, el paper de les “cases llargues”... Em va commoure especialment el relat de quan el seu boy “s’inventa” una prodigiosa versió enriquida de l’episodi de les sirenes de l’Ulysses de Joyce o quan, malgrat el seu escepticisme inicial, ha de reconèixer que les tempestes devastadores poden ser la conseqüència del descobriment d’un escàndol d’incest al poblat. En tot cas,  Lo exótico es cotidiano és una obra fonamental per entendre una part poc coneguda de les guerres indoxineses –contra els japonesos, contra el francesos, contra els americans— i una denúncia frontal de l’autèntic genocidi de que han estat víctimes els moi, també a mans dels propis vietnamites.

Poc després, l’octubre de 1992, vaig convidar en Condo a una trobada que vam titular “Les guerres civils en l’edat contemporània”, una cosa que vam aconseguir finançar a través de Presidència de la Generalitat i gràcies a la gestió d’Albert Manent. Posats a recordar, deixeu-me que esmenti que la iniciativa va córrer a càrrec del contemporaneïsta italià Gabrielle Ranzato i que al comitè organitzador estàvem Josep Maria Solé i Sabarís, Pere Gabriel, Borja de Riquer i jo. En Gabriele va publicar una bona part de les ponències, entre elles la meva, al llibre Guerre fratricide. Le guerre civili in età contemporanea (Bolati Bloringhieri, 1994). 

El cas és que em va impressionar veure per primer cop a en Condominas, un mestís franco-vietnamita ben robust, amb un aspecte ben afable, quasi bonachón. Va presentar una ponència que va publicar a part del llibre de Ranzato perquè no li va arribar a temps. Va sortir publicada amb el títol “La guérilla viet. Trait culturel majeur et pérenne de l’espace social vietnamien”, L’Homme, 2002/4, N° 164, p. 17-36. Si a algú l’interessa, he vist que està disponible a la xarxa a http://www.vietnammonpaysnatal.fr/net/guerilla_viet.pdf

Vam estar parlant força. Li vaig preguntar sobre el que per a ell havia estat el seu disgust principal a nivell professional, que era descobrir que el seu llibre sobre els mnong-gar, Nous avons mangé la fôret (Flammarion), era part de l’equip de combat dels boines verds, les tropes d’elit nord-americanes que van rebre l’encàrrec de contactar i posar al seu servei a aquest grup proto-indoxinés, el que els va costar a bona part d’ells l’exili en acabada la guerra. Si heu vist “Gran Torino”, són els veïns de Clint Eastwood, que li expliquen que són moi i perquè van immigrar als Estats Units.

Em va regalar algunes edicions rares dels seus llibres, que conservo como un tresor: un que va escriure amb en Richard Potter, Les réfufiés originaires de l’Asie du Sud-Est (La Documentation française, 1983); un que li va publicar les Editions des Cahiers de France de Bangkok, L’espace social, 1990, i una cosa ben especial per a ell: un llibre del seu pare, Louis Condominas, La chasse et autres essais, amb una informació preciosa i insòlita de qüestions poc treballades, com les pràctiques de caça del tigre, l’elefant i el senglar i, per extensió, de la vida social a l’antiga Amman i un testimoni sobre la societat mnong-gar als anys 30. El va publicar L’Harmatann l’any 1988.

Permeteu-me que faci al.lusió a una curiosa aportació de Georges Condominas al nostre imaginari cinematogràfic. A “Apocalypse Now”, la famosa pel.lícula de Francis Ford Coppola, representa que Kurtz (Marlon Brando) s’ha refugiat a l’interior de la jungla entre una mena de “tribu” que rep el vaixell de Marlow (Martin Sheen) disparant-los fletxes. Doncs bé, aquests són, representa, moi. Tota la seqüència muntada en paral.lel entre l’execució de Kurtz i el sacrifici d’un búfal està documentada a partir de les monografies de Condominas. De fet, la música de litòfon que sentim com a fons a tota l’escena són els enregistraments de l’etnògraf francès, als descobriment dels quals dedica tot un capítol a Lo exótico es cotidiano.

En fi, que si voleu sumar-vos al merescut homenatge a aquest home, mireu de fer-vos amb un exemplar de Lo exótico cotidiano, que és un llibre que diversos professors donem com a lectura obligatòria a la Facultat. Si podeu llegit en francès, també es troben l’esmentat Nous avons mangé la fôret i també L’espace social. À propos de l’Asie du Sud-Est (Flammarion).


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch