dijous, 29 de setembre de 2011

Missatge obert a en Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya, sobre el seu informe a propòsit dels incidents del 15 de juny davant el Parlament

Benvolgut Rafael:

Sols unes ratlles del tot respectuoses i amicals per participar-te la inquietud que em desperta el que vas dir dilluns passat a la teva compareixença com a Síndic de Greuges al Parlament a propòsit dels fets del passat 15 de juny davant del Parlament.

És que sentint-les no vaig poder deixar de pensar en el passat i fer una mica de balanç de com hem anat canviant amb el temps.

Saps? Just l’altre dia, al bloc aquest que vaig fent, vaig penjar un comentari evocant el paper que va jugar el PSUC en la formalització teòrica d’un catalanisme d’esquerres, la concepció del qual sobre que els i les catalanes constituirem un sol poble em semblava vigent i digne de ser vindicada avui més fins i tot que aleshores. En particular feia l’elogi d’un text teu molt bo, que em va impressionar en el seu moment i que és del tot actual. Va ser una cosa que vas treure oposant la  “nació popular” a la “nació fetitxe” pròpia del nacionalisme conservador. L’article es titulava “Aproximació metodològica al fet nacional” i va aparèixer a la revista Recerques, al seu número 4 del 1974. Pàgines 117-121. Per cert, acabo de descobrir que el tenim a la xarxa.. 

També m’han vingut a la memòria totes aquelles trobades que fèiem allà l’Antiquari, darrera de la seu del carrer Ciutat. Era fantàstic trobar-nos a l’entorn d’una taula, per parlar d’una cosa i l’altra, amb  Juan Marsé, Vázquez Montalbán, Benet i Jornet... Recordo discussions genials. Quan fa d’això? Ja ni me’n recordo. 


El cas és que l’altra dia –dilluns 26– va i et sento –a més amb una veu tronant, carregat de vehemència– exigir persecució i càstig per als responsables de les vexacions, humiliacions i maltractaments de que van ser víctimes el parlamentaris catalans per part dels indignats i indignades que van bloquejar el Parc de la Ciutadella el 15 de juny. 

No sé què pensar, la veritat. Tu saps –o algú de confiança t’ho hauria d’haver dit– que tot allò va ser molt estrany, que no s’entén que els diputats fossin literalment deixats a mercè d’una multitud a la que els mossos s’havien encarregat d’escalfar –literalment– poc abans. De debò que feia l’efecte que algú volia que passes el que va passar, o encara alguna cosa pitjor. Perquè et ben prometo que si la gent que envoltava el Parlament haguessin estat tan violents com el senyor conseller d’Interior sembla que volia, als parlamentaris se’ls haguessin menjat amb patates, perquè ben fàcil ho tenien.

Tampoc està tan clar que per el President Mas es prengués la seva arribada deus ex machina al Parlament com una humiliació. La veritat és que a mi em va semblar que estava més aviat content. Però no em facis cas. Igual és sols una impressió meva.

La meva pregunta és: m’has de fer creure de debò que no penses que la gent que hi havia al voltant del Parlament, tots els homes i dones, joves i grans, que hi havia fora, tenien raó? Perquè tu saps que tenien raó. Com teniem raó les desenes de milers de persones que vàrem  sortir al carrer el 19 de juny per recolzar-les. T’accepto que potser alguns no es van saber controlar prou quan va trobar-se cara a cara amb els seus suposats representants. Però, per què no parlaves de la seva actuació com a “desproporcionada”, igual que la dels mossos i la guàrdia urbana que ens va matxacar el matí del 27 de maig a la plaça Catalunya? Perquè no em quadra. O sigui, tocar un parlamentari sense fer-li mal és violència salvatge i kale borroka i obrir-li el cap a una persona asseguda pacíficament al terra resulta ser un "acte desproporcionat". Francament...

Tu pensa, Rafael, que un dia d’aquests, qui sap si una matinada, com als vells temps, la policia anirà a buscar les persones que ja han estat marcades per fer de bucs emissaris i per les que tu demanes un escarment exemplar. Saps que se les en duran a Madrid, davant l’Audiència Nacional, i que els demanaran penes duríssimes per haver-se atrevit a faltar-li el respecte als senyors i senyores diputats. Sembla que a algun fins i tot li van arribar a tacar la camissa. 

Podràs suportar sota la teva consciència que un dia fou revolucionària la teva entusiasta contribució al que segurament serà l’inici d’una brutal repressió  contra el moviment15M, en el que hi participem tants dels teus antics camarades, molts d'ells encata militants d'IC i sobre tot d'EUiA? Perquè això és el que es prepara, tu ja ho saps i si no ho saps ja t’ho dic jo. Les detencions dels “culpables” del 15J serà sols el principi. En Felip Puig ens la té jurada i no pararà fins veure venjat el greuge i la humiliació –perquè allò si que ho van ser per a ell– de la xapusa i la derrota del desallotjament “higiènic” de plaça Catalunya. 

Tu has estat dels nostres, i quan dic dels nostres dic de tots aquells i totes aquelles que podríem esperar del tu que reparessis no els greuges patits pels diputats i els consellers, sinó els que patim nosaltres, els milers i milers de ciutadans i ciutadanes que hem de suportar vexacions, humiliacions i maltractaments molt pitjors que els que van sofrir els diputats. Sembla que a algun d’ells el van arribar a escopir aquell matí del bloqueig al Parlament; a nosaltres ens escopeixen cada dia a la feina –als que la tenim–, al carrer, al mercat, als serveis que un dia foren públics i que ara s'estan desballestant des d’aquest graons sagrats que cal preservar de tota ofensa. Però és que no veus o ningú t’ha explicat el que està passant? És que no veus qui són els culpables, entre els quals estan aquests la dignitat dels quals tan et preocupa.

Aleshores, perdona la pregunta, que és ben senzilla: com és possible que t’hagis convertit en part d’aquell món que tant havíem detestat, un univers de solemnitats buides i discursos altisonants que no tenien res a veure amb nosaltres, la gent que lluitàvem, retòriques falses que estaven tan descaradament al servei de la injustícia social i l’abús de poder? 

Perquè els protegeixes tant a ells i tan poc a nosaltres? 

Res. Era això. És que em feia pena veure en què s’ha convertit aquella generació de la que fa poc, al març, fèiem l’enaltiment a aquell acte a l’Auditori, la Generació TOP.

Una salutació ben cordial i a veure si un dia quedem i xerrem una mica. Com abans.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch