dimarts, 20 de setembre de 2011

Introducció a l'antropologia social. Classe del 19-9-11. Les implicacions ètiques del mètode comparatiu i del treball de camp etnogràfic

La classe i el curs el vaig començar a explicar-vos alguna cosa sobre les dues característiques que singularitzen l’antropologia com a disciplina, que són l’aplicació del mètode comparatiu i el requisit del treball de camp. Vaig insistir en les fortes implicacions ètiques tant d’una cosa com de l’altra. En el primer cas, per la qüestió del relativisme cultural i la postura escèptica i sovint àdhuc cínica i negativa que suposa, tot matisant-vos que inevitablement és impossible lògicament que quelcom arribi a ser absolutament relativista: sols és pot ser relativista relativament. En el segon cas, el problema sol raure en les conseqüències d’una relació personal perllongada amb els col.lectius humans als que es pretén conèixer i la impossibilitat de no acabar implicant-se personalment en les problemàtiques locals respecte de les quals mantenir la neutralitat és inviable.

De la primera problemàtica un company vostre de classe va plantejar el tema de la postura dels antropòlegs davant problemàtiques com l’ablació del clítoris entre certes comunitats d’immigrants d’origen africà. Ja vaig advertir-vos de la naturalesa perversa d’aquesta mena de polèmiques i vaig oferir-vos un exemple de com poden abordar-se amb serietat, respecte i rigor des de l’antropologia a través de l’exemple que ens brindava el treball d’Adriana Kaplan, del qual compten amb un llibre que va merèixer fa anys el Premi Rogeli Duocastella: De Senegambia a Catalunya (Fundació la Caixa).

De la segona problemàtica, la de la impossible neutralitat de l’antropòleg i fins quin punt no sempre pot controlar l’ús dels seus coneixements, vaig oferir-vos el cas de Georges Condominas, traspassat fa unes setmanes. Al seu llibre Lo exótico es cotidiano (Júcar) explica fins quin punt els seus esforços per mantenir-se al marge dels conflictes comunitaris dins el poblat mnog-gar on treballava i de la comunitat amb les autoritats colonials van ser del tot inútils, i també la tragèdia moral que per a ell va ser saber que el seu llibre sobre els moi, Nous avons mangé la fôret (Flammarion) era part de l’equip personal dels boines verds que estaven entrenant les tribus de l’interior d’Indoxina per a convertir-les en aliades contra el Vietcong.

Vaig fer al.lusió al cicle de pel.lícules que vaig organitzar a la Filmoteca coincidint amb el Congrés d’Antropologia del 2002 i com vam descartar la idea inicial de passar films protagonitzats per antropòlegs, en la mesura que totes les que vam trobar eren o de por o de riure. Finalment vam fer una cosa amb pel.lícules sobre la mirada. El cicle es va titular “Les mirades i les coses”. Us faig a mans el text que vaig escriure per al programa de la Filmo. Aquest text no és de lectura obligatòria. És sols un material complementari.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch