dimecres, 17 d’agost de 2011

Evocació i elogi de l'anarcoleninisme, amb un apunt sobre la cultura anarquista a Catalunya i l'exemple del camarada Ovidi Montllor

A tall d’opinió diré que crec que el meu país i la meva ciutat viuen irrevocablement determinats per la herència històrica de l’anarquisme. En aquest sentit, penso que les classes populars catalanes i barcelonines i l’esquerra en general tenen un fort component cultural anarquista, dient cultural en el sentit que els antropòlegs ho fem, és a dir com a sinònim d’inercial. També penso que l’herència sociològica i cultural –que no ideològica– de l’anarcosindicalisme –exterminada la CNT– va ser rebuda pel PSUC i l’esquerra comunista a la dècada dels 50, 60 i  70, que és on va quedar refugiat el nostre proletariat combatiu.

En aquest ordre de coses, haig de proclamar que em sento partícip d’aquesta mena de líquid amniòtic anarquista que hom troba sortint al carrer a Barcelona, però em mantinc fidel a l’estil de lluita dels rojos, basat en una estreta vinculació entre un entrenament teòric constant i una confiança en les virtuts de l’estructuració organitzativa sòlida i eficaç. 

El terme que ràpidament vaig fer meu a l’hora de definir-me políticament a mi mateix me’l va donar l’actor i camarada Alfred Luchetti, referint-se a un altre camarada del PCC al que vaig tenir el privilegi de conèixer i de merèixer una amistat de la seva banda que no va arribar malauradament a quallar per la seva prematura desaparició. Parlo d’Ovidi Montllor, de qui en Luchetti deia, en un documental sobre el cantant d’Alcoi que van passar fa algun temps per TV3 (el teniu a http://www.tv3.cat/videos/2765730), que, en efecte, "era una mena d’anarcoleninista". 

Anacolelinista! Exacte! Vet aquí quin tipificació adequada a aquest mestissatge del que alguns ens sentim part i molts més senzillament ho són, tot i que no ho reconeguin o no hi caiguin.

Però, atenció, anarcoleninista no és sols una brillant troballa conceptual per definir un feliç bastardeig polític, una mena de promiscuïtat que està als antípodes d’aquest cainisme que tant de mal a fer a l’esquerra al nostre país i a arreu.

Els anarcoleninistes, efectivament, van existir. Estaven constituïts a la segona meitat dels anys 1920 a l’exili rus a París en el que va ser la Plataforma Organitzacional dels Comunistes Llibertaris i la seva publicació, Dielo Truda, “La causa dels treballadors”. Els seus teòrics més importants foren Piotr Archinov i Néstor Makhno, el cèlebre comandant guerriller ucraïnès, que és el de la foto. En seu documenta principal –que l’any passat es publicava en castellà– s'analitzaven les causes de la derrota del moviment anarquista rus pels bolxevics, que atribuïa a l'absència de principis i pràctiques organitzatives en el moviment anarquista, representat arreu per una sèrie d'organitzacions locals amb que teories i pràctiques contradictòries, sense tenir perspectives de futur, ni una constància en el treball militant, i que sovint desapareixen, sense deixar cap empremta darrere seu. 

No és cosa d’estendre’s més aquí sobre la lucidesa d’aquells que buscaren una síntesi entre l’ideari llibertari –en especial pel que fa a la creativitat de les masses– i les avantatges del rigor i la sistematització teòrica i de l’estructures organitzatives sòlides pròpies de la tradició comunista. Hi ha abundant informació a la xarxa i teniu el llibre al que us feia abans referència: Plataforma para una Unión General Anaquista, Grupo Dielo Truda (Aldarull).  

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch