dimarts, 30 d’agost de 2011

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 1-9-2011


Bé, doncs ja tornem a ser-hi. No començaré aquesta novena temporada de l’Escopofília dient-vos que és imminent que ens tirin la Reina, perquè sembla que la cosa està aturada. Suposem que perquè no tenen diners per continuar la destrucció del barri. De totes formes, si us hi heu acostar darrerament ja veureu que estem pràcticament sols a tota la banda nord del carrer, un cop enderrocada la nostra il·lustre veïna. Reconeixereu que impressiona veure-la tota sola, com una mena de castell del terror del que sols alguns saben què passa dins, que algunes vegades ha estat certament terrorífic, en el millor sentit de la paraula. Els assidus ja m’entendreu.

Aquesta primera sessió del curs sols se bastant tranquil.la, o sigui que em permetré passar coses que podrem mirar sense el tumult d’altres nits, aquelles en les que tothom passa absolutament del que estem passant.

Començaré acabant amb el material sobre l’argentinazo que tenia a un cd amb un programa rar i que vaig descobrir fa poc com passar a avi. Crec que ja vaig explicar-vos que era una cosa que em va passar el meu amic l’arquitecte David Barrientos quan vaig estar a La Paz farà aviat deu anys, i que són petits documentals amb vhs produits per INDYMEDIA ARGENTINA el desembre de 2001, quan la revolta contra Rueda. Espectaculars. He mirat i no estan a la xarxa o sigui que són del tot inèdits. Són quatre d’uns cinc minuts cadascun. Valen la pena. Al bloc que he fet l’he posat ESPECIAL ARGENTINAZO.

Passem a la resta de la nit. Un dels primers treballs de GUST VAN SANT, THE DISCIPLINE OF DO EASY (1983). Està força bé. Basat en un relat curt de WILLIAM S. BUROUGHS, és una mena de guia de consells per a fer fàcils les coses més ordinàries. Anunciant el que serà després l’estil de Van Sant, diguem que el producte és més aviat desassossegant.

I després una cosa també d’allò més interessant i curiosa. Us posaré algun moment de NOVAYA MOSKVA, del gran ALEKSANDR MEDVEDKIN, ja sabeu: el darrer bolxevic segons en Chris Marker. Quin personatge tan interessant, des de qualsevol punt de vista. La pel.lícula, del 1938, és una al.lucinada: un enginyer dissenya un mecanisme que permet veure maquetada i en moviment la imatge del nou Moscou en construcció, una apoteosi de la planificació i l’estètica racionalista. Emocionant.

Parlant de bolxevics. Com recordareu, vaig estar fent a l’Ateneu Roig de Gràcia un cicle l’any passat que es deia Hollywood Roig. Doncs bé, enguany el que faré allà serà una altra cosa que és, un cop al mes, passar fragments de pel.lícules on surtin comunistes, sigui fent l’heroi, el dolent o senzillament el ridícul. Crec que estarà bé. Per a promocionar la iniciativa, us passaré algun moment d’una de les pelis emblemàtiques d’aquella pressa de pèl que es va dir  “la transició” –que, com diu el meu amic i mestre Bernat Muniesa– s’hauria de dir “la transacció”. És de FERNANDO COLOMO i es diu TIGRES DE PAPEL, del 1977. Està bé perquè reflecteix aquell ambient i mostra l’idiotes que vam arribar a ser pensant que els tontos útils eren els altres, i no nosaltres. A mi la peli m’agrada perquè el que explica sobre les contradiccions personals de tot militant, d’aleshores, d’ara i de sempre, continua sent del tot vigent. Veient-la sempre em venen al cap alguns amics i amigues de la Reina, que m’estimo molt però que em fan patir una mica amb la seva cerca d’una integritat personal impossible.  Per cert, aquesta peli no estava a la xarxa. L’he rippejat i l’he penjat a l’emule.

I més rojos. Ara JUAN ANTONIO BARDEM, que va dirigir una pel.lícula amb un personatge que no recordo que hagi estat objecte del merescut homenatge de la Reina. Parlo de SARA MONTIEL. La peli que us presentaré és VARIETÉS, del 1971, i veurem la Sara fent de cama-camarera, que serveix la te..., la tetera.

I què us podria dir de EL HOMBRE PERSEGUIDO POR UN OVNI. El títol reconeixereu que ja és prou eloqüent. Va d’un tio normal al que de sobte se li posa a perseguir un OVNI. Així de contundent. Una de les obres cimeres de la trash culture local, tot i que hi ha motius per a sospitar que els creadors de “X Files” havien d’haver vist aquesta pel.lícula, perquè és el mateix argument, sols que en cutre. He triat alguns fragments sublims. Per exemple la de l’abducció d’un Simca 1000, finalment abandonat a la deriva còsmica. De fet, aquesta és una de les poques escenes una mica creïbles de la pel.lícula. La va dirigir JUAN CARLOS OLARIA al 1976. Bromes a part, aquest home –l’Ed Wood català– és d’allò més interessant i és un personatge del que mereix la pena saber-ne més. Crec que fa poc es van publicar coses seves amateurs que resulten ben sorprenents, en la línia d’això que us mostraré dijous.


Dins de l’univers de l’spaghetti-western en DAMIANO DIAMINI té un merescut lloc propi i de privilegi. Recordo el que em va emocionar de jove una peli que recomanava la revista de referència a principis dels 70, que era “Triunfo”. Es deia “Yo soy la revolución” i era una peli política..., de l’oeste i fera a Almeria o a Esplugues. Boníssima. De fet, en Damiani és un dels exponents més significatiu del cinema polític italià dels 60 i 70. Doncs us vull mostrar un bocí del seu talent, en aquest cas la seqüència inicial d’UN GENIO, DUE COMPARI, UN POLLO. La música li va posar n'ENNIO MORRICONE i hi surt el gran KLAUS KINSKI.

A la darrera sessió vaig posar-ne un número d’un dels capítols. M’agradaria continuar fent-ho. Cada sessió un tema. Parlo de la sèrie de DENNIS POTTER, LIPSTICK ON YOUR COLLAR (1993). Dijous us poso un altre moment, ara del capítol 5.

I una joieta: FOLLOW THE BOYS, dirigida per EDWARD SUTHERLAND (1944). És una peli amb actuacions d’artistes de Hollywood per a les tropes nord-americanes a Europa o al Pacífic. És una col.lecció de perles. N’he triat algunes. Per exemple el número de màgia absolutament surrealista d’ORSON WELLES i MARLENE DIETRICH; quan surten les ANDREW SISTERS actuant a un submarí; el tema que fan els DELTA RHYTHM BOYS, i una de les artistes que més entusiasmava als nois de la flota: CARMEN AMAYA, que sabeu que va tenir una exitosa etapa als Estats Units. Com ja és ben conegut el meu proamericanisme –si més no d’aquella època– deixeu-me que us subratlli el final, que no deixa de ser commovedor. Perquè és cert que molta gent de Hollywood va fer la seva contribució a primera línia en la lluita contra el nazisme i el feixisme a Europa, però s’ha de recordar que alguns ho van fer, per dir-ho així, caient en combat. Al moment final de la peli se’ns mostra una llista amb els actors i actrius nord-americans que van morir en aquestes incursions al front. Parlo de Carole Lombard, Leslie Howard, Roy Rogman, Bob Ripa, Charles King... La llista continuaria. Més tard se l’afegirien altre noms. Per exemple, el de Glenn Miller.

I per acabar, si més no oficialment, una cosa d’allò més rara: MANIAC, de vegades presentada com SEX MANIAC, de DWAIN ESPER (1934), de qui havien vist també moment de “Estupefaents” (1933). Catalogada com una de les pitjors pel.lícules de la història del cinema, és com una cosa que vol semblar divulgativa sobre els perills de l’obsessions sexuals. No us diré més que la peli s’anunciava a la seva estrena: “Ell va amenaçar les dones amb els seus desitjos estranys”. Imagineu-vos. Bé, no ho intenteu: és impossible.

Vinga, doncs ens veiem dijous al vespre. Ja sabeu, a les 21,30.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch