dilluns, 22 d’agost de 2011

El malson d’una nit d’estiu. Detenció per la policia política i posada en mans de l’autoritat militar. Festes de Gràcia, plaça del Sol, agost de 1975.

Ens vam fer sortir de l’embalat d’un en un. Estava clar que buscaven que sortís una persona en particular i malauradament aquesta persona era jo. Ja havia vist que un tipus se’m quedava mirant fixament Era sens dubte un social que m’havia reconegut. Diguem que els de la policia política i jo érem vells coneguts i sabien a qui havien d’agafar. En quan em van tenir a mà em van encanyonar amb una metralleta i em van ficar a un portal. 

De fet, em temia el pitjor, perquè sabia que m’havien identificat i feia estona que als voltants de la plaça del Sol se sentien un fotimer de trets i la cosa s’estava posant francament lletja. Em van portar amb la resta de detinguts. Després vaig saber que en total érem vint-i-set. Va haver dos ferits de bala, els dos de la Joven Guardia Roja. En Jordi Rizo va quedar ferit al peu, però va aconseguir arribar a casa seva, on el van curar. En Sebastián Arroyo ho tenia més cru, perquè tenia un projectil de pistola incrustat a la cuixa. Va aconseguir marxa del lloc mig arrosegant-se i uns companys del PSUC se’l van endur en un cotxe. Després vaig saber que al xaval l’havia operat un camarada seu, metge al Clínic, i que havien hagut de fer la intervenció sense anestesia. 

Era la nit del 20 al 21 d’agost de 1975. L’ambient estava caldejat per les protestes contra l’imminent execució de diverses penes de mort contra presos del FRAP i d’ETA. Qui m’anava a dir a mi que hauria de tenir el “privilegi” de passar sota el mateix sostre amb un d’ells la nit anterior al seu afusellament.

Ens vam ficar a diversos vehicles zeta dels grisos i ens van dur a la comissaria de Gràcia. A mi em van posar a part, a un cel.la individual. Recordo que algú va dir: “A este ponerle aparte, que es peligroso”. És curiós. La situació era francament greu, però incomprensiblement em vaig quedar dormit. 

Em van despertar crits d’algú a qui estaven martiritzant al pis de dalt i que al cap d’una estona van fer rodolar escales avall. Quan va arribar a baix li van tirar sobre una galleda gran d’escombreries buida que li va impactar en tot el cap. Més tard queia rodolant un altre noi. Eren dos xavals que tenien en comú que portaven barba i un niqui blau, que eren els trets que el policia ferit identificava com dels seus agressors: Joaquim Vilaprinyó i Francesc Xavier Muñoz. Aquests dos nois eren els que el guàrdia havia identificat. Estava clar que els dos no podien ser, però em va fer l’efecte que la policia no estava en aquells moments per matisos. 

Uns minuts després em venien a buscar per portar-me a dalt. Allà em va dur davant d’un policia tot envenat i amb una cama en cabestret, per si em reconeixia com un dels seus agressors. Jo no era, però tant s’hi feia. Van ficar-me a un despatx i van formar un cercle entorn meu. Van començar a estomacar-me amb cops de puny i puntades de peu durant una interminable estona. No sé quan de temps s’hi van estar apallissant-me, però realment se’m va antullar una eternitat. En un moment donat va entrar al quarto un policia més gran que es va adreçar-se directament a mi cridant-me “¡Cabrón catalán!”. Va agafar una botella de cervesa buida que hi havia sobre una taula i va clavar-me un cop seca amb la boca de l’envàs al llavi que em va deixar estabornit i sagnant. Em van dur al lavabo per a que em rentés i vaig veure que estava tot ple de petits tolls de sang, segurament del noi als que havia sentit cridar feia una estona.

Ningú ens va preguntar res. Les pallisses eren meres formes de revenja per part dels policies. Estava clara que la detenció formal, les fotos de la fitxa, la pressa de ditades i les declaracions serien a la tètrica prefectura de policia a la Via Laietana i a mans de la Brigada de Investigación Social, la policia política franquista.

Efectivament, a una hora indeterminada de la matinada ens van treure a tots i ens van ficar als 27 en diversos cotxes cel•lulars. Allà es va produir una curiós acte de solidaritat. Alguns vam treure papers petits que portaven sobre –no ens havien retirat encara les pertinences– i els van anar fent petits bocinets que ens distribuïen entre les vuit o deu persones que hi cabien a cada l furgó policial, aprofitant que a dins no hi havia cap policia vigilant. Aquells paperets, tots de paper de ceba, en el resultat d’una de les més respectades mides de seguretat durant la dictadura, que consistia en apuntar en ells determinades adreces i telèfons justament per poder fer el que vam fer: menjar-nos-els. Un bon tros del trajecte entre plaça Lesseps i Via Laietana ens el vam passar tots mastegant aquells paperets.

A Via Laietana ens vam fitxar i ens van ficar als calabossos, que d’altra banda ja em coneixia de l’any anterior, quan en van detenir, també a punta de metralleta, a la sortida d’una reunió de la comissió obrera del banc on treballava. En aquella ocasió vaig tenir la sort que s’adonessin que jo no formava part de la cèl•lula del PSUC del banca i que arribessin a la conclusió que era sols un “captat” no militant de CCOO. Això també em va servir per a que no s’encarnessin massa amb mi als de la Brigada Político Social. Tant en una ocasió com en l’altra els socials no van arribar a intuir que qui tenien detingut era un responsable polític de les JCC, la Joventut Comunista de Catalunya. Si s’ho haguessin ensumat no s’haguessin limitat a repartir-me unes quantes hòsties, moltíssimes menys que les que acabava de rebre a la comissaria de Lesseps.

De l’estada als terrorífics soterranis de Via Laietana recordo dues coses tremendes. Una d’elles va ser l’arribada als calabossos d’una pobre dona a la que havien detingut crec que al mercat de Collblanc per haver recollit del terra una octaveta. L’altra, terrible, va ser la d’un dels nois als que el policia ferit havia reconegut com el seu atacant, en Francesc Xavier Muñoz. En un moment donat vaig veure que el baixaven entre dos guàrdies bastant maltret. En un vist i no vist va començar a córrer pel passadís dels calabossos cridant “no me pegaréis más!” Va agafar una botella de no se què que hi havia sobre de la taula dels policies, va trencar-la d’un cop i, amb un dels vidres, va tallar-se les venes davant de tots. Va començar a brollar-li sang i el terra va quedar com un bassal vermell que poc després ens van obligar a netejar a nosaltres. Al xaval se’l van dur a l’hospital.

Vam estar-nos a Prefectura les 72 hores preceptives abans de portar un detingut davant el jutge. Havien anat deixant en llibertat a diversos detinguts. Al final quedàvem sols deu. En un determinat moment ens van treure i ens van ficar en un altre cel•lular. Creiem que ens portaven al jutjat, però no era així. El camí era directa cap a la Modelo. No veuríem al nostre jutge si no uns dies després i ja a la presó. El jutge era un coronel de l’exèrcit, que quan li vaig ensenyar el cos ple de blaus i els senyals a la cara em va dir: “¿Y cómo sé yo que esto no se lo ha hecho usted en el tumulto?”.

Efectivament no estàvem ens mans del temible Tribunal de Orde Público, sinó de les autoritats militars, la qual cosa implicava que el delicte que se’ns imputava –“agresiones de obra a las Fuerzas Armadas”– corresponia a la jurisdicció militar i corresponia ser jutjat en un consell de guerra. El panorama que teníem davant era ben dur, car sabíem que aquest tipus de procediment sol corresponia a altíssimes peticions fiscals.

Les deu persones que vam quedar empresonades a disposició militar vam ser: en Francesc Xavier Muñoz, el que va intentar matar-se per a que el deixessin de torturar, que el van portar directament des de Peracamps; Joaquin Martínez Beneyto, del Partido del Trabajo; Josep Lluis Suárez, de la Joven Guardia Roja; Juan Aracil, que no tenia filiació política, però  a qui ser treballador de la SEAT convertia automàticament en culpable; Joan Sants, de la Lliga Comunista Revolucionària; Ricard Talens, de la Federación de Grupos Libertarios; Francesc de Paula Ripoll, de les Plataformes Anticapitalistes, amb qui vaig fer després una gran amistat, companys que van ser de cel•la a la presó una bona temporada; Joaquim Vilaprinyó, fotògraf i que jo sàpiga no militant; Maria Cristina Trejo, una funcionària de presons de la que no en se res i que van portar a la presó de dones de la Trinitat, i jo.

Els incidents a la plaça del Sol van merèixer una petita gacetilla a la premsa, en la que s’informava de que la policia havia fet diversos trets “a l’aire”. Deien sempre el mateix, el que donava peu a un seguit de bromes i acudits a propòsit de l’existència d’estudiants i treballadors voladors. La notícia de la nostra posta a disposició militar va ocupa unes ratlles a alguns diaris. He afegit a l’entrada una escanejat de l’entrada tal i com va sortir a El Noticiero Universal. Era l’època en que la premsa estava manipulada. Tota la història del fets de la plaça del Sol de la nit del 20 d'agost de 1975 estan descrits en el llibre de Joan Ventura, La masmorra. De la plaça del Sol a la Via Laietana: viatge a les tenebres del franquisme (Cossetània, 2007).

Pel que fa als tipus de la policia secreta franquista no oblidaré mai una cosa que em comentaven entre cop de puny i puntada de peu. Era una cosa que repetien sempre, com una mena de coletilla que tots els detinguts per la Brigada Político-Social recorden, fins i tot quan, a diferència d’aquell moment, el règim no estava agonitzant, ni s’havia produït la revolució portuguesa i la posterior depuració de la PIDE. Era allò tan famós de: “No te cabrees con nosotros, chaval, que esto que hacemos ahora contigo lo continuaremos haciendo cuando vengan los tuyos”. No vaig saber veure en aquells moments fins quin punt tenien raó.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch