dissabte, 16 de juliol de 2011

Sobre la naturalesa del 15M i sobre la urgència de sumar-s’hi i impulsar-lo. Intervenció davant el Comitè Central del PCC, el 9-6-11

Sobre la naturalesa del 15M i sobre la urgència de sumar-s’hi i impulsar-lo. Intervenció davant el Comitè Central del Partit dels i les Comunistes de Catalunya, el dissabte 9 de juny de 2011

Manuel Delgado

Acceptem una premissa. És difícil que qualsevol discussió o anàlisi polítics, a no importa quin nivell, no assigni ara per ara un valor central als esdeveniments que als darrers dos mesos ha desencadenat l’anomenat Moviment 15M o dels indignats. Això seria cert àdhuc a nivell internacional, considerant la seva repercussió mundial i l’assumpció que ha merescut com a model de protesta civil en moltíssims països de tots els continents. A nivell del nostre país el paper del 15M ha tingut un paper encara més protagonista, considerant la manera intensa i fins i tot dramàtica que han pres aquí els esdeveniments associats a les acampades d’indignats. Curiosament, un moviment del que la capitalitat semblava correspondre a Madrid i a la seva manifestació a la Puerta del Sol, va traslladar al seu epicentre a Barcelona mercès la insòlita decisió de les nostres autoritats governatives de dur a terme una violenta operació de neteja a la plaça Catalunya, un signe especialment explícit de fins quin punt s’està entenent la dissidència política en termes d’higiene i salut públiques.
La brutal –i fins i tot estranya– actuació policial a plaça Catalunya el 27 de maig fa comprensible tot el que ha passat després: la prolongació de la durada de totes les acampades, l’ampliació d’una simpatia popular que ja existia, però que es va multiplicar aquell dia; la ira dels manifestants que bloquejaren els accessos al Parlament el 15 de juny; l’extraordinari èxit de la manifestació del 19, en bona mesura una reacció davant la grollera operació de descrèdit per part dels mitjans de comunicació, que acabaven de finiquitar el moviment com a conseqüència d’una pèrdua massiva de recolzament popular a causa dels fets del Parlament.
És difícil fer pronòstics sobre el futur d’aquest moviment. L’heterogeneïtat dels seus components socials i ideològics, la seva manera d’estructurar-se, la seva dependència de l’opinió pública i de l’atenció mediàtica..., són factors que fan possible que aquesta sublevació popular pacífica –un autèntic moviment de masses– s’esvaeixi en el no res. Però també tot el contrari. Pot succeir que tot el conjunt de mobilitzacions que puguin desenvolupar-se en els propers mesos –lluita contra les retallades, boicot als desnonaments…– passi a encabir-se sota la marca 15M i sigui aquest el referent unitari de qualsevol denúncia contra les conseqüències de la crisi econòmica i de totes les expressions de malestar popular. Fins i tot, no hauríem de descartar que ni hagués alguna cosa de constituent en el moviment, en el sentit que inaugurés canvis profunds en la cultura política contemporània.
Dit d’una altra manera: no sabem, no podem saber, què passarà, el que no implica que no estem obligats tant a fer una consideració política del que ha passat i ens preparem per una gens descartable ampliació i intensificació del moviment dels indignats.
Pel que fa als esdeveniments de les darreres setmanes, és important que prenguem consciència de com en ells es barregen elements nous i vells. Hi ha elements que ja ens són coneguts. Mobilitzacions d’aparença espontània, que sorgeixen d’una forma sobtada i sense direcció aparents –entenent “direcció” tan com horitzó com lideratge–, ja s’han produït. Pensem, per exemple, en els mecanismes d’aspecte espontani que va fer possibles mobilitzacions cíviques –és a dir no específicament de classe– com van ser les dues vagues de tramvies a  Barcelona, els anys 1951 i 1957, en condicions duríssimes i a partir de l’efecte multiplicador de consignes transmeses sense “noves tecnologies”, sinó emprant el boca-boca i formes rudimentàries de difusió de consignes.  
Entre els nous elements, destaquen –crec que ho tenim ben present– les xarxes socials basades en internet o l’ús de telèfons mòbils, no sols en ordre a desencadenar convocatòries poc menys que instantànies, fer circular tota mena de consignes i dades, promoure formes organitzatives i contextos de discussió extremadament àgils i eficaços, propiciar respostes ciutadanes immediates a certs esdeveniments o, i això em sembla especialment destacable, generar formes de contrainformació que fan que el vell paper dels poders mediàtics sobre l’opinió pública i per la manipulació hagi quedat en bona mesura desactivat. Si se’m permet insistir, el fracàs de l’operació conjunta de tots els mitjans de comunicació en ordre a desprestigiar el moviment 15M després dels fets del Parlament és un exemple especialment espectacular i proper del fracàs absolut dels mass media en ordre a exercir el seu antic rol com a manipuladors de l’opinió pública. 
Especialment interessant –i inquietant per nosaltres– és l’èxit del lema “no ens representen”, en el que es resumeix un rebuig a les formes tradicionals de representació democràtica i que implica una deslegitimació general a la política i també al sindicalisme institucionalitzats. Aquest descrèdit ens afecta perquè incorpora també als partits i sindicats de l’esquerra històrica –inclosos els comunistes– que s’han vist desautoritzats per una part important de la societat que no se sent defensada pel que percep com una casta indiferenciada de professionals al servei d’interessos privats, moltes vegades els propis. Cal reconèixer que les dificultats en ordre a obtenir el reso desitjable per la convocatòria de vaga general de setembre del 2010 no poden deslligar-se de la consideració àmpliament estesa que els sindicats majoritaris no estaven en condicions d’erigir-se en representants de la classe treballadora. 
En aquest sentit, té raó el camarada Nuet amb les seves declaracions fent notar el perill d’aquest discurs que proclama que “tots els polítics són igual” i que aquesta és la crítica principal que cal adreçar-li a la inspiració de la convocatòria de bloqueig del Parlament. 
Quina pena, per cert, que la reacció unitària dels grups parlamentaris –també el nostre– davant la “profanació” del Parlament i els parlamentaris vingués a donar-los la raó. És possible que no tots els polítics siguin iguals, però la imatge que van oferir davant l’ofensa comença pel indignats va ser absolutament idèntica. En efecte, tots van dir i van fer exactament el mateix. Quina oportunitat perduda d’haver demostrat a la pràctica que els nostres parlamentaris no són “el mateix” i demostrar-ho al menys dient una altra cosa! 
Ara farà falta que els moviment 15M ens perdoni un error gravíssim, que en bona mesura està actuant com un fort factor de desligitimació, sobre tot quan comencin a produir-se detencions de persones a les que s’acusarà de delictes tan greus com els de sedició.
Pel que fa a la naturalesa del moviment 15M, és veritat que implica formats, estructures i llenguatges de lluita social novedosos i que això descol•loca alguns camarades en ordre a entendre’l i ser conscients de la importància d’incorporar-lo com un front més d’agitació i propaganda comunista. Ara bé, aquest aspecte inicialment inèdit no pot ocultar que hi ha prou ingredients en el que està passant que no són tan nous inopinats. Deixant de banda els precedents en matèria de moviments d’aspecte espontani i aparentment acèfals, la història de les lluites socials al nostre país n’està farcida, tampoc seria del tot precís afirmar que estem davant d’un moviment de generació sobtada i sorgida del no-res, com sovint se sosté. Al contrari, és pot rastrejar el procés de maduració i sedimentació del moviment en l’activitat de diferents moviments socials alternatius que han preparat el camí i han establert un estil de combat social que ja feia anys que venia demostrant la seva capacitat organitzativa i de convocatòria. Si em permeteu, el cas de V de Vivenda em sembla especialment il•lustratiu, però no en seria l’únic.
Deixeu-me dir-vos que és incontestable que molts dels rostres que trobem en les acampades són nous i en això resideix una de les grans victòries, ja inapel•lables, del moviment: la incorporació de milers de persones -moltes d'elles joves- a la lluita i la discussió polítiques. Però molts d'aquests homes i dones que hem vist mobilitzant aquests dies en primera línia i els havíem vist abans, fent això mateix que fan ara, però més sols i soles, encara que no menys motivats i decidits.
Abans de l'15M, preparant-lo, hi ha hagut un camí, la llarga marxa del que va anomenar-se moviments socials, que fa anys que vénen assajant aquestes formes d'acció política que ara ens sorprenen per la seva generalització i per la seva capacitat d'arrossegar-nos també a nosaltres, que tant i tantes vegades les havíem ignorat, menyspreat i fins combatut.  Els indignats i les indignades d'avui són no únicament, però sí en bona mesura, els famosos "antisistema", els mateixos que la premsa i nosaltres mateixos portem temps estigmatitzant, usant-los com espantalls, advertint dels perills de tota acció i pensament que s'escapés dels vostres mapes mentals. En efecte: els antisistema, els mateixos que ocupaven el Banesto d'aquesta mateixa plaça Catalunya quan l'última vaga general i que són els mateixos que ara ha jurat perseguir el conseller Puig, espero que, a diferència de com fins ara, sense el vostre concurs. Per cert, com recorden aquests "antisistema"-que són el que nosaltres haguéssim de haver estat- a la protagonista d'aquella vella cançó que Ovidi Montllor va compondre pensant en els combatents polítics de la meva generació! Ells són, avui, la nova Fera Ferotge.
Durant anys, estigmatitzats mediàticament, perseguits per la policia, menyspreats i tantes vegades deslegitimats per l'esquerra institucional, aquests moviments socials -molts d'ells amb un fort component anticapitalista- han impulsat una dinàmica de lluites socials en tots els fronts -també l'obrer- de la que el que ha passat en places espanyoles no és sinó la culminació, de segur que provisional. La pregunta és, on eren els partits i els sindicats de l'esquerra històrica mentre tot això passava? Resposta: no estaven, o, si estaven, era al marge, quan no en contra.
En aquest ordre de coses, em permeto tornar a insistir en els arguments que vam fer palesos en l’aportació de la Cèl•lula Ramon Casanellas al XIIè Congrés del Partit, el gener de 2010, el document titulat “El paper de l’acció cultural en la recuperació de la iniciativa política”, on reclamaven la urgència de canviar l’actitud i estendre ponts ver “les forces emergents que busquen alternatives de vida i de govern no capitalistes (...), un nombre important de mobilitzacions socials que impugnen totalment o en part el sistema polític, social i econòmic que patim (...), en un marc també definit per la creixent despolització de les majories socials i els estralls produïts pel desprestigi de la política professional i de partits”. 
I alguna cosa més relativa a la suposada naturalesa “apolítica” o “asindical” del moviment 15M. No sé exactament que cal interpretar o que interpreten alguns dels seus participants, però el que us puc testimoniar és que, des del primer moment, les acampades han estar farcides de militants polítics i sindicals, alguns d’ells i elles del nostre propi Partit, incloent-hi d’aquest Comitè Central. Quan, per exemple, acampats a la plaça Catalunya de Barcelona em conviden a donar la roda de premsa posterior a l’intent de desallotjament del 27 de maig, conec perfectament les persones que em venen a buscar i no es mouen del meu costat en tot moment: són militants d’opcions polítiques perfectament identificades: de les CUP, d’En Lluita, de Revolta Global... Quan assisteixo a les manifestacions o assemblees reconec perfectament nombrosos militants de la CGT i de la CNT. És a dir: des del primer moment al si de les acampades, i liderant-les –encara que es negui– han estat presents militants de sindicats i partits polítics, entre d’altres, repeteixo, el nostre, que han animat i donat suport a acampades a nombroses ciutats catalanes.
Al respecte, aprofito l’oportunitat per fer algunes observacions sobre aquestes opcions polítiques i sindicals que han entès des del primer moment la importància del moviment i s’hi han sumat, quan no han contribuït estratègicament a impulsar-lo. 
A l’hora de fer una valoració dels nostres resultats a les darreres eleccions municipals, que es produïen en ple esclat del 15M, és obvi que els milers d’indignats i indignades –acampats o no– no han reconegut a la coalició ICV-EUiA com expressió formal del seu estat d’ànim. En canvi, és difícil no associar aquest quadre amb els resultat de les CUP, que han quintuplicat el seu nombre de vots respecte les eleccions anteriors. A l’hora d’analitzar els resultats, està clar que el creixement d’aquesta formació –que, per cert, incomprensiblement no apareix ni al•ludida a l’informe que hem de votar– no es produeix a expenses d’Esquerra Republicana, com podria semblar, sinó en molts casos de la nostra coalició. Això és evident en el cas de Girona, on sumant els vots de les CUP i ERC el 2007 teníem 5083 vots. A les darreres eleccions, sumant els vot d’ERC , les CUP i SI surten 5371 vots, la diferència és un terç, gairebé, dels vots que ha perdut ICV-EUiA.  Hi ha altres casos ben esclaridors: a Navarcles, on el 2007 va obtindre la nostra coalició va treure el 12% dels vots i ara ha acabat quedant fora del consistori amb el 5,11% dels vots, mentre les CUP entren al consistori amb el 10% dels vots, per damunt d’ERC, que es queda amb un 7%. Més dolorós encara és el cas de ciutats del que fou un dia el cinturó roig, com Molins de Rei on ERC passa de 1423 a 800 vots (més 277 de SI), però les CUP passen de 539 a 1797 paperetes. ICV-EUiA baixa de 3094 a 1581. Vet aquí d’on ha sortit el gruix de vots de les CUP. 
Per no parlar de ciutats com Santa Coloma de Gramanet, on Gent de Gramanet, en la que s’integraven les CUP, ha obtingut el 6,65 % de vots, o Ripollet, on la coalició de la que formaven part les CUP ha tret res més i res menys que el 18,90 %. Posats a analitzar l’origen de l’ascens de les CUP, us faria notar que en alguns ajuntaments de l’alt Penedès com Sant Pere de Riudebitlles i Sant Martí Sarroca, el resultats de les CUP s’expliquen només si també s’ha emportat votants socialistes.
Una cosa similar es pot dir del paper de sindicats com la CGT o la CNT, als que, de banda del que pensem d’ells, no se’ls pot negar la seva condició de sindicats de classe ben tradicionals, més que CCOO si ho contemplem des d’una perspectiva històrica. Al respecte, vull recordar que hi ha un bon nombre de membres del Partit que militen sindicalment a la CGT, la naturalesa anarcosindicalista de la qual està fortament matisada ara per ara pel desembarcament massiu de persones d’orientació marxista, sobre tot provinents de les CUP. Al respecte em permeto plantejar una pregunta relativa a un tema que per a mi ha esdevingut sempre un cert enigma. Cada Primer de Maig hi ha, com sabeu, dues manifestacions importants a Barcelona: la del matí, que convoquen els anomenats “sindicats majoritaris”, i la de la tarda, convocada pel que representen que són “sindicats combatius”. En la meva opinió la postura correcte del Partit seria assistir a les dues manifestacions, com fem no pocs simpatitzants i militants. En canvi, les nostres banderes no hi són perquè no convoquem més que a una de les dues, la més “institucional”, és a dir la del matí. La pregunta és: què justifica aquesta opció, considerant que els nostres companys del PSUCviu si que convoquen i participen tant de l’una com de l’altre? 
Convé recordar que molts de nosaltres vàrem assistir a la gran manifestació del  19 de juny. No sé si en vam ser conscients que ho fèiem sota una consigna ben clara: “Cap a la vaga general". I és que no és gens descartable que, entre els objectius del moviment 15M per després de l'estiu, hi hagi el de convocar un gran aturada en protesta contra les polítiques governamentals en matèria econòmica i el servilisme de la política professional respecte dels interessos bancaris i empresarials . S'està parlant que, arribat el cas, la convocatòria oficial d'aquesta vaga general es durà a terme a través d'un "sindicat minoritari". Si el moviment dels indignats convoca aquest atur general que no es dubti que serà a través de CGT, CNT o un d’aquests sindicats “combatius”. Cal començar a plantejar-se què farem els partits de l’esquerra històrica i els sindicats majoritaris si aquesta convocatòria de vaga general del moviment 15M es confirma i es formalitza a través d’un d’aquests sindicats.
Com veieu, el 15M ens planteja reptes apassionants, tan teòrics com de praxis política. El més important és el que ens emplaça a fer-nos la coneguda pregunta leninista: què fer? Cal debatre a fons les opcions que se’ns presenten, però cap d’elles pot passar per ignorar el que està passant i no donar-nos per interpel•lats, perquè això seria d’una turpinesa extraordinària. És veritat que mantenint-nos al marge del procés en marxa ens estalviarem el profund desencís que provocarà en totes les il•lusions posades per tanta gent. Però la contrapartida serà terrible i ben dura: haurem d’arrossegar la vergonya i l’escàndol de no haver estat on havien d’estar, que és al carrer i amb la gent que lluita. S’haurà repetit allò que Jordi Carbonell ens va dir –a un altra plaça fa molt temps, a Sant Boi, l’Onze de Setembre de 1976– que li passaria a aquells que volen ser prudents, acaben pecant del que com a revolucionaris mai podrien ser: covards. 

[La fotografia és de Vincenzo i està pressa de http://www.flickr.com/photos/acampadabcnfotophotostream/]


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch