dissabte, 2 de juliol de 2011

Més consideracions per en Marc Morell a propòsit de la noció d'"espai". "Un puente es un hombre cruzando un puente" (Julio Cortázar)

T'agraeixo que hagis buscat els llibres que et referenciava, però tampoc et capfiquis. De fet el que voldria, com a molt, és que veiessis el singular i personal que era la lectura que Lefebvre feia de Marx i que compartissis amb ell el seu distanciament del dogmatisme una mica gat moix en el que sovint incorre l'economia política de l'espai. Fins i tot que transcendissis el "marxisme" de Lefebvre, en el sentit que aquest home anava molt més enllà del seu propi marxisme, fins constituir un andamiatge teòric propi, amb altres referents a més del marxista. Si més no, tal i com jo l'interpreto.
D'això que et diré ara, sols has de retenir una mica l'esperit, però fes-me el favor de passar de complicar-te la vida amb disquisicions massa abstractes del que seria una teoria filosòfica de l'espai. El que ve ara és una mica palla mental meva. Recorda que ens interessa la filosofia, en la mesura que és d'ella que extraiem els conceptes amb els que treballem, la nostra "caixa d'eines", però que la nostra singularitat estarà sempre amb la manera com ens amorrem a una vivència quasi biogràfica de l'empíric.
Si us plau, fes-me cas: treballa a fons la variable "classe" de la teva aposta, perquè és el punt més interessant, valuós i original del que estàs fent. Busca el llibre d'Ibán Díaz sobre Sevilla. El pots trobar? I, una altra cosa. Tu coneixes un llibre que vam treure els de l'Observatorio Metropolitano de Madrid, que es deia Madrid, ¿la suma de todos? Globalización, territorio, desigualdad (Traficantes de Sueños)? 
El que t'escrivia ahir tenia a veure amb l'aproximació primera que fa Lefebvre a la idea d'espai, concebent-lo com a producte, com a cosa produïda, a la llum d'una lectura que fa de Hegel i de Marx relativa al concepte de "producció". Com vaig fer-te notar, es tracta de plantejaments formalitzats en e seu Espacio y política, que és del 1972. Aquesta perspectiva és la que apareix a un article que fa temps vaig llegir a la revista Papers, 3 (1974) i que havia traduït en Josep Muntañola. L'he trobat a la xarxa i te l'envio. És d'una conferència que va fer a Barcelona. Igual ja el tenies. En qualsevol cas, és un resum del que segur que ja tenies present.
Més endavant, al 74, publica un altre llibre tot ell dedicat a l'espai social, que és molt més profund i matisat, amb unes implicacions filosòfiques i semiològiques que van més enllà del pas de l'espai com a obra a l'espai com a producte, és a dir de l'espai considerat en funció del seu valor d'ús a l'espai considerat com a partir de l'aplicació sobre ell d'un valor canviari, que havia estat la seva temàtica anterior. Parlo del seu fonamental La production de l'espace social, incomprensiblement inèdita en castellà fins ara mateix, que està a punt de ser traduït per Capitán Swing, la mateixa editorial que acaba de treure Vida y muerte de las grandes ciudades.
L'espai social és aquí definit com la interrelació i l'intercalament de múltiples espais socials, cadascun amb la seva forma i la seva força. Interessant com planteja la manera com l'espai produït està sotmès, de la mà del capital i dels tecnòcrates, als principis de llegibilitat, intel.ligibilitat i transparència, en una línea que saps que per a mi a estar crucial en moltes de les coses que he escrit sobre el que, ja que estem parlant de Lefebvre, podríem anomenar la producció ideològica i al mateix temps mercantil de l'espai públic urbà. És aquí on és fonamental que entenguis la divisió que Lefebvre proposa: espai representat, espai viscut, espai practicat. Ja recordaràs que la referència i homenatge a aquesta apreciació de Lefebvre va ser la que va inspirar allò que vaig publicar a Archipiélago fa temps.
Està clar que és la idea d'espai representat la que més s'adequa a la producció capitalista de l'espai. Aquest espai representat és al capdavall un espai desocialitztat, és a dir un espai purament mercantil. És l'espai abstracte, com escriu Lefebvre, "un espai alienat, universalitzat, sense temps, cosificat com a valor d'intercanvi per l'Estat, pels planificadors, pels interessos capitalistes, és un objecte d'instrumentalització, una manera de condicionar i contenir als seus habitants. El seu terreny no és la sociabilitat ni la vida quotidiana, sinó els béns immobles, la zonificació, la propietat". Aquest espai no té res a veure, ans al contrari, amb al vitalisme crònicament alterat de la vida real -allò urbà, en realitat- li seria incompatible. En canvi les idees d'espai viscut i espai practicat son relatives a un espai col.lectivament produït, el primer com a resultat de la memòria i l'estatus simbòlic que li atorga a indrets i trajectes i el segon com a resultat de les apropiacions que rep per part dels seus usuaris, és a dir per aquells que el reconeixen en funció del seu valor d'ús.
El problema és que la idea d'espai social no pot deixar de ser d'alguna forma hereva de la tradició durkheimniana. És cert que Lefebvre era molt dur amb Durkheim, com ho era amb tota la sociologia clàssica, però està clar que la idea de que l'espai és una "cosa" social és de Durkheim, no de Marx. L'espai social és el que materialment la societat crea i recrea, tant en tant que entitat física concreta, com a representació, projecte, discurs..., qualsevol cosa menys un escenari disponible i buit, que és allà abans de ser la conseqüència de l'activitat concertada de cossos humans vivint plegats
Igual estic portant la cosa cap el meu camp, que està més a prop de Durkheim i sobre tot de Marcel Mauss, però et posis com et posis, és a ells als que correspon el mèrit de concebre aquesta idea d'espai ja sigui com a ideologia -com a representació col.lectiva diria Durkheim, i el mateix Lefebvre reconeix el parentiu entre tots dos conceptes en el text que t'adjunto. A més, ja saps que jo, que sóc un rojo que-te-cagas, mai tindria la temptació d'autopresentar-me com a marxista, en el sentit doctrinal, no per rebuig, ni molt menys, sinó per un mínim prurit d'humilitat davant una teoria complexa que no conec el suficient com per a convertir-lo en un recurs central, tot i que sempre la tingui a mà per a recórrer a les seves millors apreciacions sobre la realitat.
Què és l'espai social, tal i com Durkheim i Mauss van establir en els seus rudiments del que seria després el que coneixem com antropologia de l'espai? Primera lectura, ja saps: "Sobre algunas formas primitivas de clasificación", de Durkheim i Mauss, dins de Clasificaciones primitivas (Ariel). Conforme? Després, Marcel Mauss, "Ensayo sobre variaciones estacionales en sociedades esquimales", que està a Sociologìa y antropologia (Tecnos). Estem? En síntesi, de què estem parlant? Una definició ben clareta: "Espai social: espai determinat pel conjunt del sistema de relacions, característic del grup considerat". Aquesta definició la trec d'un llibre seu que em va regalar en Georges Condominas:L'espace social, publicat per les Editions des Cahiers de France en Bangkok. Versió bilingüe francès-tai. Una autèntica raresa. Seguim. I ara bé la cosa filosòfica que et faig arribar a tall de divertimento, no per a que la incorporis a la base teòrica de la tesi. Sols etr faltva això
Tota idea d'espai social -mentalitzat- és inequívocament, com si diguéssim d'ofici, durkheimniana, el que implica que és també kantiana. Per entendre el concepte kantià d'espai ens anem a Georg Simmel en la seva Sociologia I(Alianza). Què és l'espai: una forma sense efecte, una cosa que ha d'omplir-se o ser mogut a aplicar energies sociològiques o psicològiques. Aquesta mateixa idea de Simmel d'espai com potencialitat, com virtualitat disponible per a qualsevol cosa i que existeix només quan aquesta qualsevol cosa passa, és espai de l'acció i del discurs. No el seu escenari, sinó el seu resultat. És l'acció i el discurs el que el constitueixen. No sobreviu al moviment que li va donar existència i desapareix amb la dispersió dels seus protagonistes o fins i tot amb la simple interrupció de l'activitat d'aquests. L'espai no hi és abans de l'acció i el discurs humans, ni ningú podria viure-hi tot el temps. És aquest espai que s'estén entre les persones que viuen juntes i just per a aquest propòsit.
Això és l'espai en Kant. Ho pesques?: possibilitat mateixa d'ajuntar o com poder universal de les connexions. T'ho explicaré amb una cita del Libro de Manuel, de Julio Cortázar: "Porque un puente, aunque se tenga el deseo de tenderlo y toda obra sea un puente hacia y desde algo, no es verdaderamente un puente mientras los hombres no lo crucen. Un puente es un hombre cruzando un puente, che."
Si vols posar-te més filosòfic, pensa en la idea d'espai pur en Kant, entès com aquell en el qual, en última instància, tot moviment pot ser pensat. Per a Kant, en efecte, l'espai pur no és un concepte sinó un a priori de qualsevol forma de sensibilitat o percepció del món exterior. Escriu Kant: "L'espai és, doncs, considerat com a condició de possibilitat dels fenòmens, no com una determinació depenent d'ells, i és una representació a priori en què es basen necessàriament els fenòmens externs". O sigui, espai de la virtualitat pura, el que es tradueix en una regla universal i sense restricció: "Totes les coses, pel que fa fenòmens externs, es troben juxtaposades en l'espai". Al mateix temps, tenim una altra teoria no menys central en Kant: la de l'ésser com a posició. "Ser no és un predicat real, és a dir el concepte d'alguna cosa que pugui afegir-se al concepte d'una cosa. És simplement la posició d'una cosa o de certes determinacions en si ". Aquest postulat no apareix només en la Crítica de la raó pura. Gairebé vint anys abans ho podem trobar a un llibre que en castellà es titula El único fundamento posible de una demostración de la existencia de Dios, una joieta. El que va és invertir la posició anterior: "El concepte de posició és absolutament simple, i s'identifica amb el concepte de ser en general" . Dir d'una cosa que és, que ha estat o que serà es transforma en els locatius estar, haver estat o anar a estar. La percepció de l'ésser, la seva existència, s'identifica amb un acte de localització. La teoria segons la qual el ser només pot concebre com a posició porta a inferir el no-ésser com a no-posició o, si es prefereix, el que és el mateix: disposició, obertura, expectativa davant el que en tot moment és apunt de passar.
Com veus l'espai, des del punt de vist kantià, no reuneix les condicions d'estabilitat i d'univocitat que caracteritzen el lloc, del qual participa, ja que l'espai és lloc practicat o la pràctica de l'espai. Una idea també molt kantiana: el moviment és la dimensió empírica de l'espai, el que ho fa experimentable.
Em segueixes? Si haguéssim de posar-vos rigorosos, això implicaria una cosa importantíssima: de l'espai no es pot dir en realitat res. L'espai no pot ser ni dit, ni pensat, ni imaginat, ni conegut, ja que dir-ho, pensar, imaginar o conèixer el convertiria d'immediat en una marca o territori, encara que només sigui per un instant. L'espai es semblaria al que la semiologia anomena sentit, el magma in-organitzat i anterior els elements escollits del qual contrauen funcions amb el principi estructural de la llengua. El sentit és una cosa que no està conformat, sinó que és simplement susceptible de conformació, de qualsevol conformació, per la llengua. De fet, bé podríem dir que, si és cert que tot té sentit, el sentit no ho té, ja que no significa res en si mateix, sinó una pura possibilitat de significar. Saussure l'anomena substància, Hjelmslev,matèria. Si el signe és allò que està en lloc de qualsevol altra cosa, la substància o la matèria és justament aquesta «qualsevol altra cosa».
Diràs, i això què collons té a veure amb el que m'interessa i amb el que jo vull que sigui una connexió amb el marxisme, encara que sigui tan singular com el de Lefebvre. Doncs pensa aleshores una cosa. El que t'acabo de dir de les idees semiològiques de sentit, matèria o substància és idèntic al que en Marx i Engels és la naturalesa, i que és el que en Kant era l'ésser. Recorda a Kant: l'ésser és accessible. El mateix que la natura en Marx i més en concret en Engels. Pensa en la seva Dialéctica de la naturaleza, aquell llibre del que, per cert, els surrealistes van treure el seu famós "atzar objectiu". Què és la naturalesa en el marxisme? Doncs el que hi ha abans de la producció? Doncs el mateix que hi ha abans del treball de significació -què és un treball de producció, no te'n oblidis-: no es pot saber. És com el Real en Lacan o Lévi-Strauss: "Allò Real?, dirà Lacan, ni se sap?". Si vols seguir aquesta pista, mira't el llibre d'Adam Smith, El concepto de naturaleza en Marx (Siglo XXI).
I és aquí on arribem al nostre Lefebvre. Aquestes són les bases de la seva teoria de l'espai o, el que bé a ser al mateix, de l'espai social -recorda: la matriu continua sent durkheimnina: espai social és un pleonasme: no hi ha altre espai que el social. Això ens retorna al que parlàvem sobre la teoria lefebvriana d'espai, sobre tot per copsar la seva versatilitat, la impossibilitat de reduir-la a l'ús que n'està fent aquella economia política que tant detestava pel seu dogmatisme i la seva estretor de mires. El pensament de Lefebvre està tan ple de plecs com l'espai del que parla. Per exemple: "L'espai no és un objecte científic separat de la ideologia o de la política, sempre ha estat polític i estratègic. Si l'espai té aparença de neutralitat i indiferència davant del seus continguts, i per això sembla ser purament formal del l'epítom d'abstracció racional, és precisament perquè ja ha estat ocupat i usat, i ja ha estat el focus de processos passats les empremtes no són sempre evidents en el paisatge. L'espai ha estat format i modelat per elements històrics i naturals, però això ha estat un procés polític. L'espai és polític i ideològic. És un producte literàriament ple d'ideologies", això ho diu a Espacio y política.
Aquest aspecte també es veu reflectit en l'interès que Lefebvre té per analitzar resistències: considera l'espai com un producte del cos humà, i com a tal es torna un lloc de resistència en la seva capacitat corporal de produir espai i retornar el poder a la vida quotidiana. Aquest és un tema important, sobre el quan tingui un moment m'agradaria tornar, connectant-lo amb un altre teòric que m'apassiona, que és André Leroi-Gourhan. Tu pensa que establir que el cos no rep passivament la imposició de l'escenari on es mou -i que en realitat crea- permet derivar la qüestió de l'espai al tema de les resistències, car són cossos conscients i actius del que emana tot espai practicat i viscut. En quan pugui, m'hi poso i t'explico més coses, de la relació cos-espai i del que Lefebvre anomena "llocs de resistència" i "contra-discursos".
Però tu a lo teu, a la tesi.
A veure si m'hi poso a desxifrar el que m'envies de la teva tesi. Un dia parlarem del meu anglès, que això sí que és un tema.
Fins aviat, Marc.

[La foto està agafada de fhttp://www.flickr.com/photos/an_untrained_eye/]

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch