dilluns, 25 de juliol de 2011

"Maig 68: Tan lluny, tan a prop", article publicat a l'Avant, òrgan del PCC, el maig de 2008

Columna publicada a Avant, l'organ del Partit dels Comunistes de Catalunya, el 18 de maig de 2008

MAIG 68: TAN LLUNY, TAN A PROP
Manuel Delgado

            El primer pas per una reconsideració crítica del que va passar als carrers de París la primavera del 1968 és reconèixer la seva condición d’esdeveniment revolucionari. És a dir, cal superar i desqualificar la visió sobre aquells fets ara per ara dominant, que estan insistint en mostrar-nos tot allò com una mena de revolta d’estudiants petitburgesos, avorrits i frívols, que es van prendre aquelles jornades com una mena de festa fi de curs per entretenir-se i experimentar noves sensacions. Com a molt, s’accepta que allò va poder ser una revolució més aviat “cultural”, en el sentit de canvi radical en els costums, però que no va afectar –ni ho pretenia– les estructures profundes de la societat capitalista.

            El primer error és el de considerar –com s’està considerant– la revolució del 68 com una revolta exclusivament estudiantil. Com tantes vegades al llarg de la història, des de fa segles, és cert que van ser les universitats les que van conèixer l’esclat de la rebel·lió, d’igual forma que va ser des d’elles que es van començar a coure les seves premisses teòriques. Però aquell més de maig va ser també la culminació d’un seguit de grans mobilitzacions obreres i també camperoles als mesos immediatament anteriors –Mans, Caen, Beçanson, Redon–, en un procés que va desembocar finalment en una vaga general en la que van participar deu milions de treballadors.

            El més fàcil és, ara per ara, apuntar-se a aquesta perspectiva sobre el maig del 68 que tendeix a desposseir-lo del que va ser la seva voluntat i la seva capacitat qüestionadora. Podem fer mofa de la seva inutilitat o fins i tot de la seva naturalesa contraproduent. En canvi, sabem o hauríem de saber, que res continuaria essent igual després d’allò. Mai més el projecte revolucionari seria el mateix que havia estat. Aquesta és la gran lliçó d’aquelles jornades de lluita social en plena Europa de capitalisme desenvolupat: la revolució és possible, i és possible en un context de bonança econòmica; però per fer-la –o per tornar a intentar-ho– cal entendre les noves formes de politització que els temps actuals imposen. Cal, per tant, no cometre mai més l’error que va cometre aleshores el Partit Comunista Francés: decidir passar de la història. Aquell va ser el primer pas per a que fos la història la que acabès passant d’ell.

[La fotografia és de Jean-Pierre Rey, feta el 13 de maig de 1968 a París, amb J.-P: Vigier i Daniel Cohn-Bendit]


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch