diumenge, 17 de juliol de 2011

"Identitat versus urbanitat". Intervenció a "La modernitat inacabada. 2on Encontre de creadors", Lleida, abril 2000

Intervenció a la taula rodona "Mestissatge i identitat", en el marc de La modernitat inacabada. 2on Encontre de creadors, celebrat a Lleida el 6 d'abril de 2000. A la taula participaren, a més, Mercè Ibarz i Xavier Bru de Sala. Moderà el catedràdic d'Història Medieval, i antic company a de batxillerat a l'Emperador Carlos, Ramón Fernández. El contingut d'aquesta intervenció encara estava determinat per unes perspectives ciutadanistes amb les que ara per ara, "visto lo visto" no m'hi sento identificat. Vagi com a testimoni d'una etapa superada del meu propi pensament.

IDENTITAT VERSUS URBANITAT
Manuel Delgado

La tendència ara per ara dominant entre els antropòlegs interessats per la manera com es construeix la identitat dels grups humans és la de no considerar-la com una substància, i molt menys com l'essència metafísica que han pretés totes les visions romàntiques sobre la cultura. Es considera més aviat que la identidad col.lectiva no es constitueix per la possessió compartida d'un seguit de trets objectius, sinó per una dinàmica d'interrelacions i correlacions, de la que, en darrera instància, sols resta com a element de debó insubstituïble la consciència subjectiva d'ésser distint, per molt que allò que es reclami com a singularitzador no siguin sinó un conjunt d'il.lusions socialment sancionades com a veritats sovint inqüestionables, car és l'autoritat dels avantpassats, dels deus o de la història el que les legitima. No es tracta de que no hi hagi diferències «objectives» entre grups humans diferenciats, sinó que aquestes diferències han resultat significatives per a nodrir una dicotomització nosaltres-ells. Dit d'una altra forma, no hi ha grups ètnics o identitaris si no és en situacions de contrast amb altres comunitats i com a resultat adaptatiu de la seva immersió en circunstàncies ecològiques, polítiques o socioeconòmiques concretes. 

Territori conceptual de perfils imprecisos, el camp de les identitats no pot ser altra cosa que un centre buit en el que tenen lloc una sèrie ininterrumpuda de juncions i disjuncions, un nus sempre incert entre instàncies, irreals i introbables cadascuna d'elles per la seva banda. La identitat es produeix, així doncs, en el camp del contrast, i és el resultat d'un joc de semblances i dissemblances. Existeix, per així dir-ho, en un plànol purament relacional. No és, doncs, un contingut, sinó una forma, o, com escrivia Claude Lévi-Strauss, «una mena de fons virtual al qual ens és indispensable referir-nos per explicar cert nombre de coses, però sense que tingui mai una existència real..., un límit al qual no li correspon en realitat cap experiència». La identitat és indispensable, tothom necessita tenir-ne. Presenta, però, un greu inconvenient: en si mateixa, no existeix. En definitiva, no és sols que les identitats hagin de negociar constantment les relacions que mantenen les unes amb les altres, sinó que en són aquestes relacions. No són la base d'un contrast, sinó el seu fruit.

La condició crònicament intranquila dels segments ètnics i corporatius que la composen fa de la societat contemporània un immens ordit de camps identitaris poc o mal definits, ambigus, que s'intercalen, es sobreposen o s'interseccionen en relació a d'altres i que, al final, acaben fent literalment impossible qualsevol cosa semblada a una majoria cultural clara. S'imposa aleshores percebre el món contemponari com un calidoscopi, en el qual cada moviment de l'observador suscita una configuració inèdita dels fragments presents. Un dels aspectes que caracteritzen la manera actual com es produeix la diversificació cultural és que aquesta no apareix constituïda per compartiments estancs, dins dels quals un grup humà podria sobreviure aillat de tots els altres. Cap dels espais socials que ara per ara defineixen la societat contemporània pot ser separat dels altres, unit com és amb ells per una tupida xarxa de relacions de mútua dependència. Les identitats grupals no poden ser en cap dels casos segregades clarament les unes de les altres, ni gaudeixen de llindars precisos i impermeables. Formes de concebre la vida absolutament dispars es barrejen en territoris quasi sempre de definició impossible o si més no complicada, donada la seva condició irregular i inestable. Cap identitat col.lectiva pot reclamar l'exclussivitat total pel que fa a la identitad dels seus membres, ni li és oferta la possibilitat –ni tan sols en els casos de les comunitats que es volen més tancades– d'atrinxerar-se.

Aquesta inviabilitat de tot intent de reduir la complexitat de l'urbà a no importa quina unitat pertocava també als propis individus psicofísics. Cap individu pot ser reduït a unitat identitària alguna, ni tan sols a la d'ell mateix en tant que ésser que es presumeix autònom, en tant a li resulta impossible limitar-se a una única xarxa de lleialtats o a una adscripció personal exclusiva. Com a resultat d'aquesta pluriidentitat, obligat a moure's constantment entre els diversos termes de la seva existència social, l'individu és veu feliçment forçat a desacatar sovint les fronteres que, si més no en principi, separen els microuniversos morals presents a la vida quotidiana. El protagonista de la contemporaneïtat ve a ser així una mena de nòmada en perpetu moviment, que ha de passar-se el temps fen transbords i correspondències entre els components d'un mossaïc de petits universos que es freguen o s'interpene¬tren. 

Els ciutadans no sols tenen la diversitat cultural al seu voltant, sinó també dins d'ells mateixos. Ara per ara hi ha principis d'adscripció que per a molts tenen un valor superior als més tradicionals, com eren l´etnicitat, la ideologia o la religió. La inclussió en un gènere sexual, en una generació o en una classe social poden ser exemples d'això. Els cognoms fan de cadascú un parent; el lloc de neixement, un paisà; les idees polítiques o religioses, un correligiona¬ri; el barri on es viu, un veí; l'edat, un coetani. Els gustos musicals o literaris, l'estil vestimentari, les afeccions esportives, el lloc on es va estudiar de jove, els temes d'interés, les preferències gastronòmi¬ques o sexuals..., cada un d'aquest elements instal.la a cada individu en el si d'un conglomerat humà segregable, però efímer, constituït per tots aquells que el comparteixen i que, a partir d'ell, poden momentàniament reconèixer-se i sentir-se vinculats per sentiments, origens, orientacions o experiències comuns. 

En alguns casos, aquesta dinàmica taxonòmica pot assumir la seva pròpia autoparòdia, una caricatura on es vindria a admetre l'al.leatori i capritxós dels continguts que tota identitat reclama per justificar-se. És el cas del sistema zodiacal, una organització identitària mitjançant la qual els individus poden jugar a classificar-se en una mena de pseudoetnicitat impossible, en la que el determinisme biològic o cultural que sovint s'argüeix per naturalitzar les diferències humanes ha estat subtituït per un condicionant purament astral. Les qualitats i els defectes que solen inventariar-se a l'hora de definir els estereotips de qualsevol «caràcter nacional» o «ètnic» passen a ser ara conseqüència directa de l'hora i el dia del neixement. A través de la distribució en signes de l'horòscop, hom pot agrupar-se en tant que aquari, bessó o sagitari, i fins i tot matitzar la seva adscripció amb tota mena d'ascendents i cases. Fent-ho, no sols l'és possible a cadascú reconèixer els «seus», és a dir aquells que participen amb ell de la mateixa «pàtria» astrològica, sinó que s'és en condicions d'ubicar-se en l'interior d'un ordre d'incompatibilitats i afinitats amb les demés identitats astrals. És prenent com a base aquesta etnicitat del tot virtual que es pot decidir, a partir dels prejudicis assignats als membres de cada signe, amb qui es recomenable fer negocis i quin tipus de mestissatges astrològics és aconsellable evitar.

Tots aquests mecanismes de diferenciació provoquen que si sobre la massa dels ciutadans de qualsevol societat contemporània apliquessin una graella que els classifiquès a partir dels criteris a partir dels quals és possible establir no importa quin nosaltres –gènere, classe social, edat, gustos, interessos, ètnicitat, ideologia, credo, signe horoscòpic, afeccions, lligams familiars, barri en el que es vium, lloc on s'ha nascut, inclinacions sexuals–, el resultat oferiria un seguit de configuracions que, si fossin concebudes a la manera d´un mapa de geografia política, produirien una extensa gamma de colorejaments i de contorns mai coincidents.

Què és el que explica aquesta tendència a la diferenciació cultural si li neguem la base objectiva que presumia i la deixem reduïda a una argamassa arbitrària de marcatges, que no són la causa sinó la conseqüència de la segregació operada? En primer lloc tenim la necessitat que tot individu té de formar amb d'altres una societat de la que els llindars puguin ser reconeixibles, és a dir una comunitat més restringida de la que suposen les grans concentracions humanes d'un Estat o fins i tot d'una gran ciutat. Es tracta aquí d'un requeriment que l'individu experimenta de pertànyer a un col.lectiu d'iguals, o, el que és el mateix, de viure la certesa de que d'alguna forma no acaba mai en si mateix. Aquesta necessitat de constituir un nosaltres s'aguditza quan les interconnexions i els frecs amb d'altres grups es fan més freqüents, més intensos i en el marc de territoris cada cop més restringits, de tal manera que la voluntat de diferenciar-se, al contrari del que sovint es pensa, no resulta d'un excès d'aillament, sinó, al contrari, del que és viscut com un excés de contacte intergrupal.
En aquestes circunstàncies, la dialèctica del nosaltres-ells exigeig l'accelarament dels processos de sel.lecció o invenció dels símbols culturals que respatllen les autodefinicions, i ho fa amb una finalitat: assegurar un mínim de segmentació, que mantingui a ratlla la tendència que les societats urbanes experimenten envers una hibridació excesiva dels seus components. D'altra banda, la diferenciació es produeix distribuint atributs que impliquen l'adscripció de cada grup a unes activitats o a unes altres, de forma que sovint la pluralitat cultural  sobre tot si es impossada des de fora del grup, a la manera d'un desqualificació o un estigma  pot ocultar el que de fet és una organització social. Això sense comptar amb totes les oportunitats en que l'adscripció ètnica no fa altra cosa que camuflar l'existència d'autèntics grups d'interés que utilitzen l'etnicitat per justificar l'autoorganització per tal de defensar-los. La formació de la identitat és, doncs, sovint el resultat de la mateixa interacció entre grups, que s'han autodiferenciat previament en funció d'interessos i necessitats instrumentals i adaptatives comuns. 


Totes aquestes dinàmiques el producte de les quals és un cert sentiment identitari i identificador haurien de resultar irrellevants a l´hora de configurar els aspectes més estratègics de la vida social i política en les societats contemporànies. La convivència democràtica entre persones que són diferents –i és obvi que totes ho són–, que tenen no una sinò moltes identitats –i tothom les en té–, és que aquesta convivència es produeix –hauria de produir-se si més no– en espais i àmbits anomenats públics –el carrer, la llei, el mercat, l´escola, la sanitat– als quals tothom hauria de poder accedir-hi sense que la «plurar singularitat» o la «singular pluralitat» identitària que encarna fos tinguida en compte. Dit d´una altra manera, la cohesió social sols es possible a partir del reconeixement d´una incoherència cultural conbsustancial a una societat complexa que, perque col.loca la llibertat com a principi i com a objectiu final, renuncia a qualsevol forma d´unificació cosmovisional o actitudinal dels seus membres. En aquest context, la vida social passa no pel reconeixement de la identidad dels seus components humans, sinò tot el contrari : pel seu obliquament. Tothom és diferent, però aquesta diferència és superable i superada en nom dels requeriments pràctics de la cooperació i la convivència en una societat democràtica.


Els principis de justícia, llibertat i igualtat que fonamenten el projecte cultural de la modernitat són incompatibles amb qualsevol cosa que tingui a veure amb l´anomenat «dret a la diferència», en la mesura que la vida moderna és sobre tot una immensitat de microrituals i dragmatúrgies que trien com a decorat l´espai públic, un espai que és possible a partir de la negació de tot principi d´identitat.
En efecte, el civisme, la cortesia, la simple «bona educació» i totes les formes de conducta inherents a la vida pública moderna –llenç ni mica casualment presentades sota l´epígraf comú d´urbanitat– se suposa que tenen com a premisa que els seus practicants reclamin i obtinguin un cert «dret a la indiferència», és a dir que facin abstracció, ocultin o disimulin la seva «veritat personal», els seus autèntics sentiments i idees envers els demés amb els que es relacionen. Al carrer tothom ha d´oblidar-se´n o no tenir en compte qui és ell i qui són els altres, en tant la majoria de les circunstàncies significatives per la pròpia autodefinició –família, ètnia, religió, ideologia, gustos, inclinacions, etc.– són factors exògens que s´espera que no intervinguin en les interaccions que es produixen com a la vida quotidiana, car corresponen a una dimensió privada clarament diferenciada de les activitats en aquells àmbits considerats públics. L´objectiu final : no «entendre» als demés, sinò entendre´s amb ells. A la vida social, el que compta, millor dit el que hauria de comptar, no és qui és cadascú, sinò tant sols com és, què diu, què fa i, sobre tot, en un moment donat, què li està passant.




[La fotografia de l'entrada està obtinguda de http://www.tribunadeeuropa.com/?p=3980]



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch