dimecres, 6 de juliol de 2011

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 7-7-2011


Bé, penya. Acabem la temporada amb una sessió especial amb el consabut final de festa delirant, presidit en aquesta ocasió per MADAM KALALÚ, la sacerdotessa de la salsa brava de la nit barcelonina. Serà una forma de recordar que la Reina és un dels llocs de referència de l’ambient salsero-alternatiu de la ciutat, encara que sigui canviant el nom per dir-se “El patio del ritmo”.

L’Escopofília en si la comencem passant un seguit de materials sobre els moviment 15M pràcticament inèdits, entre ells un documental sobre la moguda del Parlament del 15 de juny i un altre sobre la mani del 19. Són quasi una estrena i no els busqueu al youtube, perquè no hi són. Molt potents. Ja veureu.
Els documentals són bastant exaltants, o sigui que us hauré de demanar que mireu de calmar-vos i prestar una mica d’atenció a algunes coses que us he seleccionat, que estan força bé.
D’entrada, THE TWENTY-FOUR DOLLAR ISLAND, la simfonia urbana que ROBERT J. FLAHERTY va fer a Nova York el 1927. Dura uns minuts i és molt interessant, encara que sigui per comparar-la amb les de Vertov, Ruttman, Ivens, etc.
A la darrera sessió del Hollywood Roig, el cicle de pelis que munto a l’Ateneu Roig, vam passar THE POSTMAN ALWAYS RINGS TWICE, segons la novel.la de James M. Cain, però no la del Jack Nicholson, sinó la que va dirigir un dels talents del cinema negre americà. TAY GARNETT, al 1946, amb JOHN GARFIELD i LANA TURNER. La vaig incloure al cicle perquè Garfield va ser una de les víctimes mortals de la persecució anticomunista als Estats Units. Un curiós exemple de dignitat. Garfield va treballar sovint amb directors i actors militants del Partit Comunista, com Elia Kazan, Clifford Odets, Canada Lee, Robert Rossen i estava casat amb Roberta Siedman, una coneguda activista. Però Garfield sempre va negar cap afiliació política i fins i tot va rebutjar públicament el comunisme com a sistema polític i com a ideologia. En canvi, quan el Comitè d’Activitats Antiamericanes el va cridar a declarar es va negar a donar noms de persones la filiació comunista de les quals li fos coneguda, tot i que n’estava literalment rodejat. Una vegada i una altra es va entestat en dir que no coneixia cap comunista entre els seus col.legues o amics. Aquesta postura li va costar ser processat i inclòs a les llistes negres. No va superar les tensions i, quasi immediatament després de la seva compareixença davant el Comitè maccarthista, va ser trobar mort a un apartament de Nova York el 21 d’agost de 1952. El seu enterrament va ser un multitudinari acte d’homenatge i respecte a una de les expressions més tràgiques de la histèria anticomunista contra el món del cinema. Tenia 39 anys i sempre se l’ha reconegut com el gran precursor d’actors tipus James Dean o Marlon Brando. Us en passaré alguna seqüència.
He pensat que seria cosa de recordar l’etapa més golfa de JOHN WATERS i posar-vos alguna de les aparicions de DIVINE a PINK FLAMINGOS (1972). A veure com teniu l’estómac.
Se’ns ha mort el gran PETER FALK, en Colombo. La idea era posar alguna cosa de la sèrie o alguna escena de les pelis que va fer amb el seu amic John Cassavetes, però finalment m’he decidit per aquella altra en la que reconeixia que en el fons ell era un àngel que havia decidit prendre partit pel bàndol dels humans. Parlo, és clar, de DER HIMMEL ÜBER BERLIN, de WIN WENDERS (1987).
Si teniu avis o àvies a mà que van viure la revolució i la guerra del 36, pregunteu-los quin era el gran èxit de taquilla de la Barcelona revolucionària. De segur que us diuen CHAPAYEV, dels germans GEORGI i SERGEI VASSILIEV (1934). Aquí es va titular “Chapaiev, el guerrillero rojo”. La seva promoció estava justificada, perquè era una mena de justificació en clau heroica del paper dels comissaris polítics en les unitats militars republicanes. Però, al marge, és una pel.lícula d’una extraordinària bellesa. Us posaré algun dels seus moments. Atenció a la banda sonora, un exemple més de les incursions cinematogràfiques de grans compositors. És de GRAVIIL POPOV, que després va ser víctima de l’estalinisme, acusat –igual que Stravinski, Txostakovitx o Prokoviev– de “formalista”. Us adjunto un trocet de la música de la peli. Serà el regalet musical del dia.
Parlant de regals musicals, l’Isabel Coscolla va fer-me memòria d’aquell minisèrie que va dirigir en DENNIS POTTER el 1993, LIPSTICK ON YOUR COLLAR. Cada capítol està farcit de moments genials. Us en passaré alguns de la primera entrega.
Si aconsegueixo que aguanteu, us passo el final d’un clàssic: IL GRIDO, de  MICHANGELO ANTONIONI (1957).
I, per acabar la sessió, els minuts finals d’aquesta fantasia delirant que és KIBAKICHI, de TOMOO HARAGUCHI (2004), una magnífica parada dels seus monstres poètics.
Acte seguir, la nit quedarà en mans de MADAM KALALÚ, que ens ha promès una “gran noche de salsa y brujería”. Estem considerant repartir números a l’entrada per sortejar un magnífic sacrifici humà.
Per cert, parlant de tot una mica... Ja haureu vist que el No Res continua avançant al voltant de la Reina i que ja el tenim a fregar les parets. Quina pena de veure com va desapareixent un barri sencer, víctima de l’urbanicidi. I després volen que no ens indignem.
Acabo de penjar al meu bloc una imatges de com està en aquests moments el barri. http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/2011/07/vallcarca-mon-amour-urbanicidi-deriva.html
Hi ha tant per odiar!
Fins dijous.





Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch