dimarts, 12 de juliol de 2011

Postil.les a una intervenció a la VII Escola de Formació de la Joventut Comunista al Montseny (9-7-11). Una lectura energicista del 15M

Moltes gràcies per la vostra hospitalitat de l’altre nit. M’ho vaig passar molt bé i reconec que vaig sentir-me absolutament envejós del vostre vitalisme. Paraula que vaig marxar amb pena i m’hagués agradat molt trobar una excusa per quedar-m’hi al Montseny amb vosaltres.

Era sols perquè, després de la xerrada, parlant amb uns i amb altres, vaig anar descobrint tot un seguit de referències que m’haguessin ajudat a explicar el que volia explicar. D’entrada recordeu que la meva pretensió era convidar-vos a anar una mica més enllà de l’anàlisi conjuntural i escrutar els temes “d’actualitat” com a fenòmens socials complexos que poden ser entesos amb les eines que ens presten les ciències socials i fins i tot, per què no?, les naturals, per molt que aquesta distinció ens hagi de ser estranya: totes les ciències són, per definició i sigui quin sigui el seu assumpte, socials. En referència al moviment 15M la premissa estava clara i crec que tots la compartien: estem parlant d’un moviment complex, però molt interessant, que s’ha de constituir en un front més d’acció per part dels comunistes, en la mesura que constitueix un esclat de descontent social que no podem ignorar i al que hem de procurar aportar els valors de l’estructuració organitzativa i de la solidesa ideològica, és a dir, hem de contribuir a dotar-lo de contingut social i de classe, així com d’una finalitat política transformadora.

Però això està clar i remet, efectivament, als continguts del moviment. Però els continguts són, en efecte, sempre i també per definició, contingents. El que jo pretenia l’altra nit és que veiéssim el 15M des d’un altra perspectiva, que és la que reconeixeria com el desencadenament d’una energia social que havia triat certes formes d’expressió i que calia, en efecte, estructurar i dotar de sentit, entès com a direcció i com a significat.
Què implica reconèixer en el 15M una manifestació d’energia social?

Aquesta percepció és la que ens hauria de dur a certes apreciacions que ens trobem ja en la sociologia del XIX. És aleshores quan us vaig parlar de les aportacions de l’escola durkheimniana, quan va fer front al que estava sent la primera sociologia de les masses –Le Bon, Tarde...– amb les seves servituds psicopatològiques que entenien l’activitat de les masses urbanes –el gran perill per a les classes dominants de l’època, les grans protagonistes de les revoltes i revolucions que se succeïen a totes les ciutats del món– en termes d’esclats psicòtics del populatxo i coses per l’estil.

Era davant d’aquesta tendència a llençar l’activitat de les masses al pou de l’irracionalitat –la seva lectura “espasmòdica”, com havia escrit en E.P. Thomas– que Émile Durkheim podia parlar d’“efervescència col.lectiva”, és a dir oportunitats en que l’activitat social era portada a un punt d'ebullició i que es constituïa en una mena de font de vida que desprenien el calor i la força que permeten, si més no potencialment, els grans canvis socials. Aquesta efervescència col.lectiva no és la negació de la racionalitat, sinó una ocasió excepcional en la qual un grup humà aconsegueix els seus majors nivells de lucidesa, una clarividència que els subjectes psicofísics individualment considerats mai podran assolir.

Aquestes apreciacions de Durkheim les podeu seguir bibliogràficament. Busqueu el significat de conceptes com ara “efervescència col.lectiva” (Les formes elementals de la vida religiosa, Edicions 62) o “solidaritat mecànica” (El suicidio, Akal). En general, per les seves lectures energicistes, tant deutores de la termodinàmica de Maxwell, mireu-vos, per exemple, Las reglas del método sociológico (Orbis). Hi ha un altre autor de l’època que us hauria d’interessar, que és en Gabriel Tarde, però si voleu un dia us en parlo. Ara no us vull complicar la vida.

Penseu que Marx comparteix aquesta visió d’allò social en termes energicistes, com a conseqüència de la influència dels avenços en física a la segona meitat del XIX, dels que la primeres ciències socials van prendre nombrosos paral.lelismes que aplicaven a una societat entesa com a sistema vivent. Aquesta força col.lectiva del social en brut –la “musculatura”–  del social del que us parlava- era concebuda per Durkheim en termes termodinàmics i elèctrics, una energia sense fi precís però que podia ser utilitzada per les dinàmiques històriques per impulsar els esdeveniments en un sentit o en un altre. En si mateixa, però, aquesta potència és indiferent al seu destí, canvia constantment d'objecte sense perdre de vista el seu objectiu, que no està en la història, ni tan sols en la cultura, per molt que aparegui ordenat per elles, i que pren sentit a partir de les gammes actuatives, els interessos i les necessitats amb que elles es modelen. Recordeu que és just aquí on entrem nosaltres i el nostre paper, just per evitar que aquesta capacitat generativa del social es perdi, per així dir-ho.

Aquests esclats d’energia social apareixen regularment previstos, per exemple, en les grans manifestacions festives, però també actuant directament en els moments de canvi social o històric, períodes de creació i renovació dels quals constitueix el combustible que els impulsa en qualsevol direcció. Les seves expressions més exuberants assenyalen llindars històrics, moments dramàtics en la dialèctica dels esdeveniments, als que els diferents actors polítics poden intentar dotar d’arguments narratius que els orientin. Aquest és de nou, cal insistir, la responsabilitat que ens va tocar assumir a l’època de les grans revolucions, però també ara mateix.

A partir d’aquest supòsits teòrics, que arrencaven l’activitat de les multituds en el convuls panorama europeu del XIX, que s’han desenvolupat totes les teories de l’acció col.lectiva l’importància de les quals volia subratllar-vos per a entendre el 15M, que és en bona mesura –com altres reviscolament de l’acció de masses als carrers que hem conegut a les darreres setmanes: Islàndia, Tunísia, Egipte, Wisconsin...– un retorn de les velles xusmes. Aquestes teories no han fet si no insistir en mostrar les actuacions de les multituds com a noves formes d'interacció per afrontar i redefinir situacions no estructurades i analitzables en termes del que els interaccionistes anomenaven «conductivitat estructural», així com d'altres factors, com són la tensió estructural, l'existència de creences generalitzades o els factors dramàtics desencadenants, en relació amb els quals els rumors jugaven un paper determinant, precedent del que ara juguen les anomenades “xarxes socials”. Si us interessa el tema, podeu mirar-vos, per començar, el llibre de N.J. Smelser, Teoría del comportamieto colectivo (FCE).

Penseu que aquesta perspectiva no és aliena a la posta en valor marxista de l’acció de masses. Si teniu temps, acosteu-vos a les relacions entre Durkheim i Marx i com, salvant les seves eventuals distàncies, bona part de l’escola durkheimniana –amb Marcel Mauss al cap– va integrar-se en l’òrbita del PCF i del Front Popular a la França dels anys 20. Si us interessa saber més sobre aquesta qüestió, escriviu-me i us dono més referències bibliogràfiques.
I ara bé l’important. A partir d’aquesta lectura energicista de la vida social i conceptes podeu arribar a altres referents més contemporanis i que s'acosten a la base del que està passant. Per exemple, la noció de centralitat subterrània de Michel Maffesoli (El tiempo de las tribus, Icaria), o la de potència que Toni Negri reprèn de la teoria de Baruc Spinoza sobre la tendència de la multitud a oposar-se a no importa quina forma de poder polític instituït (La anomalía salvaje, Anthropos). I d’aquí passem a un seguit de lectures claus per entendre què està passant i que estan arrelades.

I aquí si que us haig de recomanar que feu determinades lectures, que són les que expliquen el que està passant i ho fan a partir d’aquests supòsits teòrics de partida que parlen d’allò social com si fos una mena de dinamo. Sols us esmentaré dos referents teòrics no sempre conscients del moviment 15M: tot el que té a veure amb la intel.ligència col.lectiva –Pierre Lévy per exemple– i llibres com ara Multitud, de Toni Negri (Debate).

Tot això té a veure amb la famosa “mà invisible” de la que també vaig parlar, que seria justament la manera de referir-se a la lògica endògena d’aquesta mena d’impulsos col.lectius, sovint ni finalistes ni finalitzats. Estem parlant no d’altra cosa que de l’autoorganització de processos i esdeveniments. El terme “mà invisible” és de Hannah Arendt i el trobareu a La condición humana (Paidós). Recordeu que aquesta perspectiva no és aliena a una coneguda intuïció de Marx, que és aquella que diu que la història humana no te un “autor”, un “qui”. És allò que escriu a El 18 Brumari, que és: "Els homes fan la seva pròpia història, però no la fan al seu gust, no la fan sota circumstàncies triades per ells, sinó sota circumstàncies ja existents, llegades i transmeses des del passat." El que després s’ha simplificat amb allò de que “els homes fan la història, però no saben que la fan”.

I alguna referència més. Sobre el tema de les apropiacions col.lectives de l’espai urbà, sovint insubmises. Tenen molt a veure amb un urbanista marxista que estaria molt bé que coneguéssiu, que és Henri Lefebvre. Igual ja el coneixeu. Si no és així, comenceu per El derecho a la ciudad (Alianza) o Espacio y política (Península). Te molt a veure amb un dels grans referents del que està passant amb el 15M, que són els situacionistes. Seguiu aquesta pista.

I un altre text que se’m va acudir després que hagués estar bé tenir en consideració, que és La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento, una obra absolutament fonamental i que parla de la cultura de la plaça pública. És d’un lingüista soviètic ben important: Mijail Bajtin (Alianza).

I ja centrant-nos en el tema de les famoses pràctiques peripatètiques, és a dir les deambulacions fusionals col.lectives que semantitzen, per així dir-ho, un determinat espai, ja us vaig dir que era un dels temes del nostre grup de recerca consolidat i que, per cert, hem concretat en dos llibres, un ja publicat (Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de la trama urbana de Barcelona, 1951-2000, Departament de Cultura) i una cosa que està a punt de sortir i que es diu Lluites secretes. La cultura de la clandestinitat a Catalunya sota el franquisme (Universitat de Barcelona). Ja us vair reconèixer el deute que aquest enfocament nostre manté amb un llibre de Temma Kaplan que es diu Ciudad roja, periodo azul (Ediciones B). Si voleu més informació sobre algun d’aquests aspectes, m’escriviu. Això és per a que aneu seguint pistes.

I una darrera cosa. Paraula d’honor que vaig creure sentir que algú deia que sobraven hamburgueses, la qual cosa va fer que em sentís autoritzar per agafar-ne tres. La veritat és que tenia gana. El cas és que, després, un camarada em va informar que tocàvem a dos per persona. Ho sento moltíssim i us demano disculpes, especialment al noi o a la noia a la que vaig deixar sense hamburguesa. Si se’m presenta la o el convido a una hamburgueseria; la que ell o ella vulguin.

Bé, ja sabeu que compteu amb mi. Si em torneu a convidar prometo no menjar-me el vostre sopar.

[La fotografia no sé qui l'ha fet. És de l'assamblea d'indignats de Llefià a Badalona, i l'he tret d'un cartell en que anuncien una intervenció meva per aquest dijous, 14, a les 8 del vespre]





Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch