dijous, 2 de juny de 2011

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 2-6-2011

Suposo que amb la que ha caigut aquests dies és del tot previsible que li atorguem a la nostra escopofília de juny el protagonisme a l’acampada de plaça Catalunya, i particularment a un episodi tan èpic i tan maco com el de la reconquesta de la plaça divendres passat. A més, la cosa ens toca molt d’a prop. Com segurament sabreu un parroquià de la Reina, en Joan, que reconeixeríeu de seguida, no perquè vingui sovint, sinó perquè sempre l’hem d’obligar a marxar per tal de tancar el local, va ser ferit aquell dia bastant seriosament. He penjat al bloc el missatge que em va enviar amb la seva odissea i la carta oberta que ha escrit a en Felip Puig. Si us interessa –i ens hauria d’interessat a tot– trobeu aquests dos escrits en els links de sota.

Doncs bé, li dediquem un seguit d’enregistraments de la història del dia 27. Estrenem un documental de mitja hora acabat de fer que està molt, molt bé. Impressionant el moment de l’assalt final a la plaça per la gent. I no està al youtube.
Si després voleu parlar del tema, en parlem. Si no, jo porto el material per continuar la sessió com sempre.
La primera cosa seria una cosa que m’ha passat un estudiant d’Eina –ara no tinc present el nom; però ho esbrino pel corresponent reconeixement. Es tracta d’ un magnífic exemple de cinema d’acció tàmil: ADISHAVA PIRAVI, de S. P. MUTHURAMAN (1990). No va de broma.
Gabriela Poblet, una investigadora de l’Autònoma, m’ha passat el link d’ una cosa del rebelmule que és un autèntic festí: tot de pelis soviètiques de l’època stalinista, rotllo heroic i tal. Us passo un exemple: PADENIE BERLINA, de MIKHAIL TCHIAOURELLI (1949), una superproducció de guerra sobre la batalla de Berlin i la pressa del Reichstag pels russos . L’ideal seria que vingués en Boris, perquè al final hi ha una parrafada que estaria bé saber què diu.
Després els enigmàtics primers minuts de la més enigmàtica pel.lícula d’INGMAR BERGMAN, PERSONA (1966). Quan més me’ls miro més em fascinen i menys els entenc. Però no em cansaria de mirar aquestes imatges.
Estic fent memòria i no estic segur que haguem passat alguna cosa del gran ERNEST LUBITSCH, tret d’un moment de “Ninotchka” ja fa un grapat d’anys. Doncs us proposo alguns dels moments de THE MERRY WIDOW, la versió que va fer el 1934 de l’opereta de Franz Léhar. No sé si qualsevol del temes que canta  JEANNETTE MACDONALD o alguna de les coreografies ideades per ALBERTINA RASH. El que voldria és conèixer a l’imbècil que va dir que aquest és un film menor de Lubitsch. A mi em sembla tot el contrari. És un amor de pel.lícula.
Mai sabrem quin tipus de problema mental tenia SAMUEL FULLER que expliqui la seva personalitat com a cineasta. Hi ha alguna cosa en ell de perversa, malaltissa, però genial. Crec que Fuller era un director diabòlic, dotat d’un talent no humà, que ens posa en comunicació amb esferes insospitades, però temudes, de la realitat. Exemples: dues escenes de THE NAKED KISS, la del principi, amb CONSTANCE TOWERS fotent-li d’hòsties a un tio i la d’ella mateixa cantant “Mommy Dear” amb un cor de nens minusvàlids. Ja us ho dic. Aquest home estava boig, però beneita bogeria la seva que li donava peu a pelis com aquesta i com totes les seves.
Important: aquestes dues darreres pel.lícules son redescobriments als que m’ha convidat la meva filla mitjana, Cora. Però de vegades no són redescobriments, sinó autèntics descobriments de pel.lícules que m’avergonyeix reconèixer que no havia vist encara i que trobo senzillament i absolutament genials, amb una influència total sobre el cinema que s’ha fet després. Un exemple d’aquests joies que em descobreix Cora és SECONDS, de JOHN FRANKENHEIMER (1966). No és sols el portentós paper que fa ROCK HUDSON, sinó la història d'aquesta “Companyia” a la que tan deuran després "Abre los ojos”, “The Game”, “The Island”... Increïble. No em perdono no haver-la conegut fins ara.
Per anar acabant, el rock & roll que canta i balla FRED ASTAIRE a SILK STOCKINGS (1957). Parlant de “Ninotchka”, vet aquí la versió musical que va fer ROUBEN MAMOULIAN.
I com a colofó, si més no segons el programa oficial, algun dels temes que KURT WEILL va composar per l’obra de BERTOLT BRECHT, DIE DREIGROSCHENOPER, de la que veurem la versió cinematogràfica que va fer G.W.PABST al 1931.
Entre els extres, a veure si colo un homenatge al Barça. Si hi ha escridassada ho deixaré estar, però intentar ho haig d’intentar. 
I un regalet. Us n'enviaré un amb cada missatge:  ja que ha sortit en Kurt Weill, aquí va l'escena en la que Joseph Cotten s'aixeca i li posa un disc a Joan Fontaine a la pel.lícula "September Affair", de William Dieterle (1953). El que sona és la magnífica "September Song", una de les millors peces de l'etapa americana de Weill, cantada per Walter Huston. Una delícia. 
Apa, ens veiem dijous.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch